ERC et va proposar encapçalar la llista conjunta amb Reagrupament per Girona pel 20N però al final se’n va desdir. Què va passar?
Crec que no hi ha cas i no hi ha història. Simplement hi van haver unes converses informals en les que va sortir aquesta possibilitat que finalment no es va arribar a concretar. Però insisteixo, no hi ha cas ni història. A més m’alegro que sortís un diputat per Esquerra i tres per CiU, de manera que els nacionalistes van sumar quatre per Girona. Estic molt content per aquest resultat.
Per tant d’allò no se’n desprèn cap reticència ni retret cap a ERC…
No, hem d’acostumar-nos a mirar les coses en positiu. Es tracta de coses d’àmbit privat de les que no cal esbombar res ni fer-ne sang. El que cal és que tots intentem sumar i mirem cap endavant.
Col·labores amb UDC i milites a Reagrupament. No és una mica estrany?
Plantejat així sí, però jo no ‘col·laboro amb Unió’, jo col·laboro amb qualsevol independentista que em sembli que raonablement pretén el mateix que jo. Des d’aquest punt de vista em sembla que a Unió hi ha molta gent que ho pensa. En concret uns quants que formen part d’El Matí Digital, amb els que hi col·laboro igual que ho faig amb RCat, o la Fundació Catalunya Oberta o moltes altres fundacions i associacions. Jo intento sempre estar al costat de qualsevol independentista que em demani un favor, però mai he tingut carnet d’Unió, només de RCat.
Hi ha molts independentistes d’Unió col·laborant en tasques de govern
Tenint en compte que el líder d’Unió, Duran i Lleida, és obertament no independentista, quina part de militants creus que sí que apostarien per la llibertat del país?
Ho desconec, però jo que sóc el president de Sobirania i Justícia puc dir que aquí hi ha molta gent d’Unió. També col·laboro amb El Matí Digital i tots són independentistes. Em consta que hi ha molts independentistes d’Unió col·laborant en tasques de govern. A més, sempre s’ha apostat per la confederació i per fer això primer cal ser independents, per tant Unió estatutàriament és independentista. Malauradament el seu líder no ho és, això és un handicap que com a país tenim.
Fins a quin punt veus factible que els partits nacionalistes actuïn de forma conjunta?
Precisament la setmana passada hi va haver una votació molt interessant a l’Ajuntament de Girona. La CUP, RCat, ICV i CiU van votar favorablement a adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència. Aquesta majoria resulta curiosa però no hauria de ser una sorpresa. A Catalunya molts prioritzem el concepte independència, el problema és el ‘guerra-civilisme’ que sembla que portem en l’ADN català. Jo sóc molt crític amb l’atomització política de l’independentisme però també amb l’atomització de la societat civil, l’autocrítica passa per evitar la guerra en el seu compte també en aquest camp. Això no vol dir que haguem d’anar a parar tots al mateix lloc sinó que hem de ser capaços de treballar en projectes comuns. Jo ja renuncio a estar tots al mateix lloc, perquè no ens entendrem, però potser sí que som capaços de treballar en projectes comuns o en una coalició electoral. Hauríem de ser capaços de trobar aquest mínim comú divisor.
Hem de ser capaços de treballar en projectes comuns
Per tant, creus que l’exemple de Girona és extrapolable al parlament català…
De fet és el mateix exemple que el dels tres eurodiputats catalans, Tremosa, Junqueras i Romeva. Això és extrapolable a qualsevol altra institució, a mi no em costa res acceptar-ho. Si el país pren la decisió d’avançar cap a la independència caldrà estendre aquesta via, però això dependrà de nosaltres, serem el que vulguem ser. Si volem ser un país independent ho serem.
Què et sembla que el pacte fiscal sigui un dels principals cavalls de batalla del Govern?
Quan el Govern diu que no té pla B jo me’l crec, perquè la situació està arribant a un punt en que s’ha vist que no hi ha altra opció. Ho hem vist amb els 750 milions que l’estat no paga. Cal, però, insistir en que totes les retallades es deuen a la major, és a dir a l’espoli fiscal. En cada declaració s’hauria d’insistir en aquest tema. Amb això podríem fer veure realment a tota la població de Catalunya el que passa amb l’espoli fiscal. Això és el més important que trobo a faltar en la política del Govern.
Si s’aconseguís el pacte fiscal no et fa por que pogués passar el mateix que amb l’Estatut, en què després d’una gran batalla social i política els resultats quasi no es noten pel sostre que imposa Espanya?
Jo sóc partidari de la independència per demà, llegint el diari, amb un bon croissant i un cafè calent. Aquest és el destí final. Jo hi arribaria demà i no sóc independentista ingenu, sé l’esforç colossal que suposa un procés d’independència. Ara bé, podem permetre’ns el luxe de desenganxar d’aquest tren als que creuen que hi han estacions intermitges? Aquest és el punt de la qüestió. L’independentisme ha d’anar en vies paral·leles? Els que volen seguir formant part d’Espanya és una altra història, però tots els que aspirem a la llibertat no podem anar plegats?
En aquest sentit per a mi les estacions intermitges no són desitjables però sí comprensibles. Però jo quan parlo de pacte fiscal parlo de concert econòmic, no de qualsevol cosa. Com a editor he pogut publicar el llibre ‘Informe Diagonal o com aturar l’independentisme’ d’Albert Gimeno, molt bo perquè és un llibre de política ficció que arriba a la tesi que tindrem pacte fiscal. És a dir, que tindrem alguna cosa que es dirà pacte fiscal i se’ns vendrà com la solució. I a aquest país quan se l’enganya hi han conseqüències, el Tripartit n’és la prova.
Si volem ser un país independent ho serem
Com veus l’independentisme actual? Sembla que n’hi ha més si ho mirem sociològicament, però menys si observem la representació política…
Jo no hi estic d’acord. Per mi sí que es reflecteix políticament. Hi ha molts independentistes que voten CiU i a vegades no es llegeix així. Ells creuen que és la millor opció creïble. Els dóna confiança, hi veuen rigor, lideratge… La resta de partits explícitament independentistes haurien de preguntar-se perquè no generen aquests valors. El gran problema que té l’independentisme polític és de credibilitat, cal generar la confiança de la gent perquè els votin. Crec que s’han fet campanyes d’autodestrucció massiva que han allunyat votants potencials de certes sigles. Però tot això és reconstruïble si es mira amb voluntat de sumar, de tirar endavant… Penso, a més, que encara hi ha certa ingenuïtat en l’independentisme. Falta cert gruix i rigor intel·lectual, sobretot acadèmic. Serà l’única manera de fer-nos creïbles, no pot ser tot passió: també ha de ser una cosa avorrida però sòlida i consistent, i que la gent vegi que els millors hi són. Mirant enrere, abans de la guerra la gent va ser catalanista perquè els millors ho eren. Llavors, tothom que tenia alguna cosa a dir de les arts, la llengua, la cultura, etc. era catalanista. Quan això passi en l’independentisme ho tindrem guanyat, sinó no podrem.
I creus que la tendència va per aquí?
Crec que cada vegada va més en aquesta línia. Jo recomanava recentment en un article ‘paciència i coratge’. En fa falta una mica d’això, la paciència de buscar aquesta solidesa i rigor, però alhora no hem d’abandonar i hem de tenir molt clara la sortida. La crítica, però, l’hem de fer els independentistes i no pas els que no ho són. És com els fills, ningú accepta que critiquin els seus. Hem de ser capaços de veure les nostres mancances.
Falta cert gruix i rigor intel·lectual, sobretot acadèmic
Suposo que les conclusions de la Primera Conferència sobre l’Autodeterminació de Catalunya apunten en aquesta direcció…
Bé, tenim molta feina. Si arribéssim a la independència tindríem molta feina, això segur. L’independentisme ha guanyat moltes batalles intel·lectuals (justícia, boicot espanyol, espoli fiscal…) però encara en queden moltes. El full de ruta mític, especialitzat en cada fase, és imprescindible. I per això necessitem els millors especialistes, saber què ha passat en els altres països… Ja hi ha molts altres llocs on ja han passat per això! Hem de veure què ha anat bé i què no. Per exemple, no és tan evident que entréssim a formar part de la Unió Europea. Per tant, la tasca de lobby serà importantíssima i hem de tenir el suport d’alguns països, si fem manifestacions antiUSA, anti el Vaticà, antiAlemanya o antiIsrael probablement ens diran: “oblidint-se de ser mai independents”. Tot això compta.
De quin país en podem aprendre més?
Sense aspirar ni als seus objectius econòmics ni geopolítics, penso que Kosovo marca molt el full de ruta. És a dir, aconsegueix que hi hagi una declaració de la Haya que diu com la comunitat internacional pot acceptar que un país es declari independent en el segle XXI i quins són els processos pels quals saps que no t’impediran l’autodeterminació. Des del punt de vista jurídic crec que és molt interessant aquest cas. En canvi, per la separació econòmica Catalunya-Espanya pot ser molt interessant analitzar la separació d’Eslovènia de l’antiga URSS. També cal que l’independentisme es plantegi com serà el procés, només per analitzar-ho i estudiar-ho ja desfem molts tòpics i moltes pors.
Quin seria el proper pas important per avançar cap a la independència?
Hi han diverses iniciatives molt interessants. Per exemple, jo dono molta importància a l’Associació de Municipis per la Independència perquè no és el món cívic sinó que és part de l’Estat el que fa aquesta aposta. D’altra banda, cal veure com evoluciona l’Assemblea Nacional Catalana, si és capaç d’aglutinar. Hi ha una tercera via -que també pot ser molt potent- que implicaria a la societat civil en projectes concrets com podrien ser la internacionalització del conflicte, on ens hi podem trobar molts, o la lluita contra el dèficit fiscal, així com en l’estudi pròpiament dit.
Per la separació econòmica Catalunya-Espanya pot ser interessant analitzar el cas d’Eslovènia
Un dels mítics debats de l’independentisme és la discussió Països Catalans o Principat de Catalunya. Com se soluciona?
En el moment en el que estem sóc partidari que cada territori faci la seva via i desitjaria trobar-nos en el destí final. Potser Catalunya està en condicions de liderar el procés i amb la resta ja ens hi trobarem. És com allò de ‘la revolució o la guerra’, al final cal triar una de les dues.
Sembla, però, que l’eix dreta-esquerra cada cop està menys present en el debat independentista…
No ho penso. Encara hi ha part d’aquest discurs, però penso que va a menys i que aquí hi apareix una figura molt important, que és la de l’Oriol Junqueras. En aquest sentit, el líder d’ERC ha canviat les regles del joc en l’independentisme.
Què hi pretén aportar Sobirania i Justícia a tot plegat?
Nosaltres som una organització molt petita, amb pocs socis i sense un euro de subvenció. Però penso que podem fer dues o tres coses a l’any prou bé. Coses per enriquir l’anàlisi, l’estudi i el discurs independentista en l’elaboració del full de ruta. Hi ha entitats que es dediquen als temes econòmics, per tal no cal entrar-hi, nosaltres intentem sumar-hi des de la vessant acadèmica i d’internacionalització del conflicte.
reproduït de tribuna.cat
El Casal Argentí de Barcelona s’ha pronunciat sobre la situació generada arran de la nacionalització de Repsol YPF per part del Govern argentí. Ho ha fet qualificant l’acció de la presidenta Cristina Fernández com un exercici del dret a decidir sobre el petroli del país i convidant als catalans a valorar la reacció dels espanyols quan perden una cosa que no és seva.
