Reproduïm la nota de premsa del casal Argentí.

Declaració del Casal Argentí de Barcelona davant la situació entre l’Estat espanyol i la República Argentina

• La Sra. Fernández, presidenta de la República Argentina ha realitzat un acte d’exercici de la plena sobirania d’un estat de Dret.  El procediment està ajustat al Dret del país i a les lleis que regulen les relacions entre el poder executiu i el legislatiu.

• El procés de nacionalització de Repsol YPF ha començat i continuarà el seu curs legislatiu i judicial, especialment en l’avaluació del valor real de Repsol YPF, que rebrà el pagament que els tribunals considerin adequat.

• En conseqüència, les declaracions amenaçants i superbes dels representats del govern de l’Estat espanyol estan totalment fora de lloc, i signifiquen un ultratge a les relacions històriques entre els dos estats. Els polítics del PP estan dinamitant qualsevol possibilitat de reconduir la situació, sense veure que les seves amenaces es tornaran en contra de les empreses espanyoles a l’Argentina. Telefònica la primera.

• L’Estat argentí, de forma sobirana, va cometre l’error de privatitzar YPF, la primera empresa petroliera integral del món, fundada pel govern  al 1922. L’estat de forma sobirana decideix renacionalitzar-la. Si era bona l’autoritat de l’estat per privatitzar-la, també ho és ara.

• Les declaracions posant en dubte la idoneïtat dels científics i tècnics argentins per gestionar YPF manquen de sentit, fins i tot si això fos veritat, si l’Argentina no disposés ara dels recursos humans i tecnològics, amb els beneficis del petroli, es poden comprar els recursos que facin falta.

• La nostra entitat declara que continuarem reivindicant i manifestant el nostre suport a les decisions de la cap de l’Estat argentí, aquí a Catalunya, perquè estem convençuts de la comprensió de la ciutadania.

• Des de la nostra entitat, cridem als ciutadans de la Nació Catalana a prendre bona nota sobre quines son les reaccions dels dirigents espanyols, que estan enfadadíssims per la senzilla raó que la Presidenta de la República Argentina faci un exercici del Dret a decidir sobre el petroli del País. Potser estan enfadats perquè consideraven que el petroli argentí és de Repsol?  Així es com reaccionen quan perden alguna cosa que no és seva, però que  consideren de la seva propietat.

• Aquesta circumstàncies no faran malbé la relació d’amistat entre els dos pobles, que han practicat la solidaritat en èpoques difícils.

Diego Arcos

President

Casal Argentí de Barcelona

Tweet

“El Govern Montilla sabia el juliol del 2009 que la fiscalia investigava Millet”, diu Manuel Trallero

L’escriptor i periodista Manuel Trallero, que acaba de publicar “Música Celestial” (Debate), afirma que el cas Palau “va ser una veritable crisi de país”. “El cas Millet no és només un cas que afecta CiU o el PSC: ens afecta a tots, és un cas molt transversal”, afegeix alhora que recorda que “durant molts anys el principal benefactor en va ser el senyor Aznar, que no era precisament un nacionalista català”. “Millet -destaca- era un gran venedor: a cadascú li donava el que volia”.

En una entrevista-reportatge en el mateix lloc dels fets, assegura que “la mateixa història del Palau i de l’Orfeó està plena de contradiccions que van, d’alguna forma, propiciar un escenari perquè passés una cosa com aquesta”. “El shock -insisteix- va ser mol important”.

I a la pregunta de si “el Govern ho sabia?”, deixa clar que “abans del juliol del 2009 el Govern tenia notícies que la fiscalia ho estava investigant”. “La senyora Tura em va dir que n’havia informat el Govern, però Montilla no en sabia res”, afegeix.

L’autor denuncia també amb el seu llibre que “ara pràcticament ja no se’n parla, s’ha volgut fer de l’oblit una mesura per girar full”, però admet que “la veritat, tota la veritat, no la sabrem mai” i critica la “connivència mediàtica”, perquè “només Ernest Lluch, Félix de Azúa i jo ens vam ficar amb el senyor Millet al front del Palau”.

“Lluch va fer un article memorable en què posava en evidència que li interessaven més les obres que el propi Palau”, recorda. Al seu parer, “els periodistes, com molts altres sectors, hauríem de fer una reflexió sobre aquest tema”.

El llibre descriu, entre d’altres, els regal de noces que va rebre una filla de Millet per part de la ‘crème’ de la societat catalana o els seus intents per ser guardonat amb el premi Príncipe de Asturias. “Ho va intentar diverses vegades”, explica Trallero. “El secretari de la fundació em va explicar que mai a la seva vida havia rebut tantes pressions”, recorda.  “Van arribar fins a 600 peticions de tot el món per a que li donessin el premi, fins i tot de periodistes de Barcelona”.

Manuel Trallero (Barcelona, 1951) va escriure durant molts anys a La Vanguardia. També ha col·laborat amb El Mundo i e-notícies. Entre altres llibres ha publicat L’est de Manhattan, Els set pecats catalans, Contra el PP,Barcelona 2004 com a mentida i La invenció de Carmen Broto, amb el periodista Jose Guixà. També ha escrit El llibre dels epònims, on recull tots els insults que va rebre després de més de vint anys escrivint a La Vanguardia. També ha col·laborat a Comràdio i a RAC-1.

Tweet

De la mà al foc a ‘no és dels nostres’

Bauzá va dir i repetir tot ahir que respectava la decisió judicial quecondemna Jaume Matas, i que el PP ja havia fet, oportunament, allò ‘que havia de fer: una renovació del partit’. Però el 2009, quan va assumir la presidència del PP, Bauzá havia dit que posaria ‘la mà al foc per tots els afiliats al partit’. I més concretament, quan Jaume Matas fou encausat en el cas Palma Arena, va proclamar: ‘Matas és innocent i ha de ser tractat com a tal fins que la justícia no digui la contrària.’

Com si no n’hi hagués prou, també va manifestar que l’encausament de Matas s’havia rebut al partit ‘amb tota serenitat i tranquil·litat’, amb la confiança que Matas aportaria totes les explicacions que li demanessin, i que podria ‘reivindicar la correcta gestió’ feta entre els anys 2003 i 2007, quan presidia el govern.

En canvi, el dia 9 de març proppassat, quan s’havia enllestit la vista oral del judici i sols mancava la sentència (la que ahir va condemnar-lo), l’opinió de Bauzá ja era força diferent, preocupat per fer veure que Matas no tenia res a veure amb el PP: ‘No és dels nostres… Un corrupte no és mai dels nostres. No podem protegir aquesta mena de conductes.’

Quan Rajoy elogiava Matas

No fou tan solament Bauzá qui va defensar Matas fa uns quants anys. L’actual president del govern espanyol i president del PP, Mariano Rajoy, va arribar a proclamar que li agradaria de presidir un govern com el de Jaume Matas. La portaveu socialista al congrés espanyol, Soraya Rodríguez, li ho va recordar ahir: ‘Avui és el dia que el PP no pot restar callat, ans ha de donar una explicació clara als ciutadans.’

Un altre ex-dirigent del PP, també jutjat per un cas de corrupció, Francisco Camps, va atorgar el títol honorífic d’Ambaixador de la Comunitat Valenciana a Jaume Matas el 2003, per ‘l’impuls decisiu’ que havia donat, com a ministre de Medi Ambient, al pla hidrològic espanyol. En canvi, Fabra es va afanyar ahir a anunciar que al ple de divendres el Consell revocaria aquest títol.

reproduït de vilaweb.cat

Tweet

Jaume Bonet, el jubilat que du 19 dies en vaga de fam pels “atacs” al català ha perdut uns 20 quilos de pes -part en la preparació del dejuni- i ha declarat que encara que sent “el cor més cansat” seguirà fins que el metge li digui que està en el punt de no retorn.

Bonet, membre de l’Associació Jubilats per Mallorca, es va posar en vaga el primer de març per protestar contra la política lingüística del Govern i ha assenyalat, en declaracions a Europa Press, que el president de l’Executiu, José Ramón Bauzá “vol abolir el català i suplantar-lo pel castellà”.

El jubilat, que no pot parlar gaire temps seguit perquè es cansa i es mareja, ha assegurat que els atacs contra les llengües minoritàries obeeixen a “polítiques orquestrades a nivell mundial” i que podrien ser “maniobres de la Fundació FAES”, presidida per l’expresident José María Aznar.

Des de l’associació han especificat que aquestes setmanes es replantejaran l’estratègia ja que en haver estat aprovat el Projecte de Llei de Funció Pública divendres passat les tramitacions seran molt llargues i no tenen la “estructura” per estar en “successions de vagues de gana” tant temps.

http://www.youtube.com/watch?v=LoSda_VzmME&feature=related

“És com Gandhi que aconseguí la independència”

Diversos companys ho han comparat amb Gandhi, que va començar amb vagues de fam i va aconseguir la independència del país i han destacat que “encara que ha perdut molts quilos, l’esperit el té com sempre”.

La Llei contra la que protesta Jubilats per Mallorca estableix, en caràcter general, que el català deixa de ser un requisit per accedir a la funció pública, per passar a ser un mèrit, de manera que s’ha hagut de reformar alguns articles de la Llei de Normalització Lingüística, la Llei de Règim Jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma i la Llei de Coordinació de Policies Locals.

reproduït de lobbyperlaindependencia.org

Tweet

El diputat republicà Joan Tardà recorda, arran del partit de la selecció catalana del passat 30 de desembre, les pressions del govern del PSOE per evitar el reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge.

Tweet

Tweet

   reproduït de naciodigital.cat

En només un any, els tripartits han entrat en la col·lecció  de deformitats polítiques que s’acumulen en la història recent d’aquest país, juntament amb l’operació reformista i Ciutadans pel Canvi. És més, després de la voluntat de José Montilla d’ocupar un escó de senador, el pot amb formol que conserva aquella creació política està a punt de ser traslladat a la col·lecció de mutacions aberrants que horroritzen a nens i adults.

Durant tot aquest temps, ERC va perdre exactament 434.150 vots,  una barbaritat que no va immutar els personatges més significats dels tripartits, que van mantenir l’estratègia de col·laboració amb el PSOE i el PSC passés el que passés, costés el que costés. Mentre van sumar van ocupar el poder, fos la institució que fos.

El cas és que encara hi ha un reducte minúscul i recalcitrant  que es resisteix a entrar en el pot de formol i insisteix a presentar els últims resultats d’ERC com un fracàs. Són els nostàlgics -gairebé sempre beneficiaris personals- d’aquella mutació que ha deixat aquest país en la misèria econòmica i moral. O sigui que de la independència de criteri de Junqueras i la seva direcció depèn que ERC no continuï perdent el temps en lluitar contra la lògica.

Tweet

Tweet

29 d’agost de 2011 www.delcamp.cat

 El President Barrera, que va traspassar el passat dissabte, ha sigut enterrat avui a la ciutat de Reus. La dona, Cori Pellicer, és de Reus i l’expresident ha sigut enterrat en un panteó de la família al cementiri de la capital del Baix Camp.

Després dels actes protocol·laris al Parlament de Catalunya la família de l’expresident ha acompanyat el cos fins a Reus on ha sigut sepultat. Fins al cementiri s’hi han acostat diversos representants de la societat civil i també alguns polítics, alguns dirigents d’Esquerra Republicana de Reus com Empar Pont; del Partit dels Socialistes com l’exalcalde de Reus Lluís Miquel Pérez o l’actual alcalde de Reus, el convergent Carles Pellicer. També han acomiadat per darrer cop a Barrera militants de Solidaritat Catalana i de Reagrupament.

Aquests últims, encapçalats pel cap de files de Reagrupament a les eleccions al Parlament per Tarragona, Ferran Pujol, han explicat a Carles Pellicer que demanaran que un carrer o una plaça de la ciutat dugui el nom de l’expresident Barrera.

L’acte, que ha congregat a unes cinquanta persones entre familiars, amics i ciutadans, ha acabat amb el Cant dels Segadors, el Cant del Poble i diversos crits a favor de la independència. La família ha agraït als diversos representants polítics la presència en aquest acte.

L’acte central s’ha celebrat al Parlament de Catalunya

Comiat a un “home fora del corrent”. Així s’ha viscut aquesta tarda a l’Auditori del Parlament de Catalunya l’emotiva cerimònia de comiat a l’expresident Heribert Barrera. Un funeral d’intents missatge polític on s’ha valorat la figura de Barrera com l’home de “sòlides conviccions, fidels i sense complexes als seus principis de Catalunya”. D’aquesta manera ho ha sentenciat l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, encarregat de pronunciar un sentit discurs davant la representació al més alt nivell que omplia el Parlament en el darrer homenatge al polític català. Un acte institucional de comiat que ha acabat amb crits espontanis “d’independència” sorgits des del mateix auditori.

Pujol ha lloat la figura de Barrera des de la vessant humana, política i intel·lectual. Fins i tot, ha reconegut que “tot sovint tots plegats no havíem sabut calibrar la seva clarividència”. L’expresident de la Generalitat ha recordat les seves “sòlides conviccions, en una societat líquida, poruga i dominada pel quedar bé”. Així mateix ha titllat Barrera “d’home fora del corrent” i ha reconegut la “utilitat” del seu pensament tant en l’aspecte polític com en la seva manera de fer, la seva vessant humana, el seu “senyoriu”. “La fidelitat als seus principis a Catalunya, la seva única pàtria, són útils en un moment en què la pressió econòmica, social i política posa en perill la nostra identitat nacional”, ha reblat el President.

Tweet

Heribert Barrera i Costa, ex-president del Parlament i dirigent històric d’ERC ha mort aquesta tarda, a l’hospital de Barcelona, als 94 anys d’edat. Barrera va néixer a Barcelona el 6 de juliol de 1917 i va lluitar fins l’últim moment pel país. membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i president del Parlament de Catalunya des del 1980 fins el 1984, va parlar fins i tot a la manifestació que, fa poc més d’un mes, rememorava el 10-J, on ja havia sigut un dels protagonistes. Durant la guerra del 36-39 va ser soldat d’artilleria als fronts d’Aragó i del Segre i, finalment, va acabar exiliant-se a França fins al 1952 i va refundar ERC. Els darrers anys, va advocar per la unió dels partits sobiranistes.

El seu pare, Martí Barrera, va ser diputat d’ERC al Parlament i Conseller de la Generalitat de Catalunya i, segurament per això, va començar l’activitat política ben aviat. L’any 1934, es va afiliar a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i al bloc escolar nacionalista. Un any després, va ingressar a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. El 1952, exiliat a França, va la reorganització clandestina d’Esquerra Republicana de Catalunya i n’esdevingué el màxim dirigent a l’interior i secretari general (1976-1987). Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980-1988) i, en la primera legislatura fou president de la cambra (1980-1984). Fou també parlamentari europeu (1991-94) i, del 1991-95, president d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’any 2000 va rebre la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya.

La carrera de químic és l’altra vessant important de Barrera. Es va llicenciar en ciències químiques a la Universitat de Barcelona i va obtenir les llicenciatures de física i matemàtiques a la Universitat de Montpeller (Llenguadoc). Després, es va titular com a enginyer químic de l’Institut Químic de Montpeller (Universitat de Montpeller) i com a Doctor d’estat en ciències físiques per la Sorbona (París). Durant els anys a l’exili, va ser professor ajudant i es va encarregar de la Facultat de Ciències de la Universitat de Montpeller. Més tard, va ser becari post-doctoral a la Universitat de New Hampshire (EUA). Al seu retorn a Catalunya, va ser professor de Química Inorgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona fins que no es va jubilar el 1984.

L’any 2001, Barrera va fer unes declaracions controvertides en el llibre ‘Què pensa Herriber Barrera‘ en què sostenia que la massiva afluència d’immigrants feia perillar la supervivència de Catalunya. La direcció d’ERC i l’ex-president Jordi Pujol, que havia de presentar el llibre, es van afanyar a desmarcant-se’n.

Durant la seva vida, va ocupar càrrecs a moltes de les principals institucions del país. Va ser president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Era membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans i, durant un temps, en presidia la Secció de Ciències. També era membre de la Societé Française de Chimie i de l’American Chemical Society. Així, també era membre del consell consultiu d’Òmnium Cultural. Va presidir el Club d’Amics de la Unesco de Barcelona, l’Ateneu Barcelonès, entre 1989 i 1997, i l’Associació d’Antics Diputats al Parlament de Catalunya, entre 1997 i 2003.

‘Heribert Barrera, l’últim republicà‘ és la biografia que va publicar Genís Sinca a l’editorial Columna.

Tweet

Tweet

El senador del PSOE canari Casimiro Curbelo va ser detingut aquest dijous a Madrid per un delicte d’atemptat a agents de l’autoritat, després d’haver agredit un policia.

Un portaveu de la Prefectura Superior de Policia de Madrid ha informat que el senador va ser detingut al carrer Orense de la capital i traslladat a continuació a la Comissaria de Tetuan, on va prestar declaració davant la Policia. Segons El Mundo,el polític es va enfrontar a la policia a la sortida d’una sauna on hauria provocat diverses destrosses. Amb símptomes d’embriaguesa, va cridar als agents: ”A mi no em deté ni la Guàrdia Civil”.

El president del Senat, Javier Rojo, va ser informat de la detenció donada la condició de parlamentari del detingut, la qual cosa obliga a la policia a comunicar el fet. Els senadors gaudeixen d’immunitat parlamentària per la qual cosa únicament poden ser detinguts per les forces de l’ordre en el cas que siguin sorpresos cometent un delicte flagrant com hauria estat en aquest cas.

Casimiro Curbelo és senador electe per la Gomera des de 1996 i és a més president del Cabildo de la Gomera.

Tweet

A veure si ens entenem: l’independentisme ha anat madurant i s’ha tornat prou seriós com per no atribuir-li una minoria d’edat que no li correspon. Encara té, de tant en tant, algunes manifestacions primàries, emocionalment impulsives i poc reflexionades. D’acord.

Tweet

http://www.renovacioerc2011.cat/

MANIFEST PER A LA RENOVACIÓ D’ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

Els sota signants, militants d’Esquerra Republicana de Catalunya, per tal d’evitar en el futur els errors estratègics i de gestió organitzativa interna que ens han portat a la pèrdua de suports electorals; i amb voluntat de contribuir a fer d’ERC un partit obert, capaç de sumar, recuperar adhesions, i créixer

MANIFESTEM QUE:

1) ERC necessita reformular la seva estratègia política, i renovar el seu missatge, model organitzatiu i lideratges (tant interns com de cartell electoral) per tal de recuperar la credibilitat política.

2) ERC ha de retornar als seus orígens com a partit republicà d’esquerres, divers i no dogmàtic, per tal d’aconseguir amb l’Estat propi, l’alliberament nacional i la justícia social.

3) ERC, com a partit independentista i d’esquerres, vol trencar l’”statu quo”, i en especial, el marc institucional espanyol, per la qual cosa ha de definir un full de ruta, seriós i coherent, per tal d’assolir la independència de la nació catalana.

4) ERC no ha de governar en coalicions que no garanteixin un projecte compartit que comporti avenços clars i transformadors cap a la llibertat nacional i la justícia social. No ha de confondre la seva vocació de partit de govern amb estar al govern. Un partit de govern també ho és a l’oposició, no té vocació de partit frontissa i sí de majoria.

5) ERC ha de fomentar el pluralisme i la diversitat en la seva direcció i en el conjunt de l’organització. Ens cal aprofundir en el disseny d’òrgans de representació i direcció interna que fomentin el debat, la pluralitat i les executives col·legiades, que integrin àmpliament diferents sensibilitats i accents i que garanteixin el consens, la transparència i la unitat d’acció.

6) ERC ha de potenciar la democràcia interna, la deliberació i les estructures horitzontals respecte a les verticals, tornant la veu a la militància i fomentant nous mecanismes de participació interna.

7) ERC ha de defugir l’excés de professionalització de la política en els seus principals òrgans de direcció establint límits temporals als càrrecs. Ens cal també combinar companys amb dedicació exclusiva amb d’altres que continuïn desenvolupant les seves tasques professionals habituals.

8) Valors republicans com la llibertat (entesa com no dominació), la responsabilitat cívica, la igualtat de drets i d’oportunitats, el treball-l’esforç-el mèrit (i no els privilegis), la laïcitat, la participació en les decisions, la construcció del poder des de baix cap a dalt, i el patriotisme han de guiar l’acció interna i externa de la militància i de la direcció d’ERC.

9) ERC ha d’obrir-se a la societat i al conjunt del moviment sobiranista i de progrés.

10) Ens cal recuperar el símbol, el logo i el nom complert d’ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA.

El rigor en l’anàlisi, la coherència entre el que es diu i el que es fa, la diversitat i la lleialtat entre el militants, la generositat en els acords i l’audàcia en les propostes, han de guiar la nostra acció. Només des de la pròpia capacitat en la gestió de la  complexitat és possible arribar i implicar a molts ciutadans i aconseguir majories útils per al país.

En definitiva, com a principal referent polític de l’independentisme, ens cal sortir enfortits del 26è Congrés Nacional, amb més unitat i amb més diversitat, per tal d’esdevenir l’esperó cap a l’exercici del dret d’autodeterminació.

Tweet

El diumenge passat es va celebrar la IV Assemblea Nacional de Reagrupament al cinema Vigatà de Vic. El cinema es va omplir i va ser tot un èxit. Cal destacar les intervencions de l’alcalde de Vic, el senyor Vila d’Abadal i del President de Reagrupament , Joan Carretero . Els reagrupats del Garraf que hi vam assistir vam tenir l’oportunitat de parlar una estona amb el President i en vam sortir molt contents. Vam saludar molts amics reagrupats i ens ho vam passar molt bé. A l’Assemblea es va aprovar una proposta per millorar l’organització interna i es va aprovar també una proposta de millora de la ponència ideològica. Es va elegir una nova Junta Directiva, encapçalada pel Joan Carretero com a President i la Rut Carandell com a Vice-Presidenta. Van ser elegits com a membres de la Junta els 18 candidats de la llista oficial . Els dos candidats del Garraf que es presentaven, Josep Perera i Manel Pascual, van obtenir el 25% dels vots dels assistents i el 20% dels vots dels assistents, respectivament.

Tweet

L’històric dirigent d’ERC Víctor Torres i Perenya (Lleida, Segrià 1915- 2011) ha mort. Fonts d’ERC, han indicat que serà enterrat aquest dimarts al matí a la capital del Segrià en una cerimònia civil.

Creu de Sant Jordi l’any 2000, polític, germà del poeta Màrius Torres, va ser membre de la Joventut Republicana de Lleida, fundada pel seu pare el 1915, i milità a ERC des de la seva fundació el 1931. També va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on s”afilià a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Va lluitar a la guerra civil espanyola en la Columna Macià-Companys i fou comissari polític d’ERC abans d’exiliar-se a França el 1939. Amb la seva família va viure a Osseja, Lió i finalment a Montpeller.

A l’exili fou secretari general de la presidència de la Generalitat de Catalunya amb Josep Irla i va col·laborar extraoficialment amb el president Josep Tarradellas.

El 1976 va tornar a Catalunya i es reincorporà a la direcció d’ERC. Va ser vocal de la Comissió mixta de traspassos Generalitat-Estat el 1977. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 i de 1984 fou elegit diputat per al Parlament de Catalunya, on fou designat com a senador a Madrid el 1980 i el 1982.

Tweet

Tot això ho dic perquè enguany estem assistint a la mort de la Catalunya autònoma i al final dels partits polítics que han apostat per l’autonomisme. La Catalunya autònoma va néixer el 1977 amb el retorn del President Tarradellas i ha acabat amb la ruïna de la Generalitat i la descomposició i autodestrucció dels partits autonomistes catalans. El tot poderós PSUC s’ha convertit en un partit de quatre frikis que es dediquen a dir bajanades i estirabots, el PSC ha acabat absorbit pel PSOE i Centristes de Catalunya ja no existeix. ERC ha passat per tres etapes. Una primera etapa amb Barrera i Hortalà en que era un partit de gent liberal d’esquerres, que defensava uns postulats molt coherents i assenyats però que només comptava amb els votants nostàlgics de l’ERC d’abans de la guerra. Una segona etapa amb l’Àngel Colom en que el partit es va rejovenir espectacularment i va adoptar un discurs netament independentista com el de la Crida. I finalment una tercera etapa en que Carod, Benach, Huguet i Puigcercós van decidir carregar-se tota la història del partit, carregar-se el logo, carregar-se les sigles i convertir ERC en una fotocòpia de Nacionalistes d’Esquerra (NE). NE era un partit anticonvergent i proper al PSUC que prioritzava l’eix esquerra-dreta per damunt de l’eix nacional. El discurs de NE va fracassar a les eleccions del 1980, va tronar a fracassar a les eleccions del 1984 i ha tornat a fracassar quan Esquerra se l’ha fet seu.

El cas de CiU mereix un tractament especial. L’ èxit de CiU a les dues darreres eleccions és un pur miratge, els dirigents de CiU s’han limitat a aprofitar-se de l’enfonsament d’ERC i del PSC però en realitat no es pot dir que hagin aportat res. Els actuals dirigents de CiU són els mateixos que van investir José Mª Asnar i els mateixos que van acceptar el transvasament de l’Ebre el 2003. Que ningú tingui cap dubte que tornaran a pactar amb el PP i tornaran a vendre’s al millor postor. A l’ajuntament de Badalona i a l’ajuntament de Sitges ja ho han fet. L’únic objectiu de CiU és el poder i el poder des de fa 300 anys està a Madrid. La dependència d’Espanya és una ruïna per Catalunya però pot ser un gran negoci per determinades persones i això ho saben bé a CiU, ho sap Duran i Lleida, ho sap Macià Alavedra i ho sabien alguns catalans “il·lustres” com Porcioles, López Rodó o Cambó. Roma no paga traïdors però Espanya sí. El procés de descomposició i autodestrucció que afecta a tots els partits catalans autonomistes també acabarà afectant a CiU. A CiU li passa el mateix que als vedells que acaben a l’escorxador, van menjant i menjant i no se’n adonen que el seu final cada cop està més proper.

El diluvi universal ja ha acabat amb Carod, Puigcercós, Montilla i Saura, però probablement també acabarà amb la direcció de CiU i amb molta més gent. En aquests moments el que hem de fer els independentistes és protegir-nos del diluvi i esperar. Els corruptes , els botiflers i els col·laboracionistes tenen els dies contats. Els independentistes tenim del nostre costat gent honrada, honesta i preparada, gent com el Joan Carretero i com l’Oriol Junqueras. Si som llestos i no cometem errors tenim totes les de guanyar. Després de la Catalunya autònoma i espoliada vindrà una Catalunya millor, una Catalunya políticament lliure, econòmicament pròspera, socialment justa i espiritualment gloriosa.

Tweet

Diu la dita que de desagraïts l’infern n’és ple. Si és així, de ben segur que el vicepresident per antonomàsia hi deu tenir una plaça reservada i a primera línia. Ja fa temps, molt de temps, que en Josep-Lluís Carod-Rovira –aquí i a la Xina popular– havia deixat de militar a Esquerra, o a ERC com ell ara desvergonyidament no es cansa de repetir. Que en mantingués el carnet era només una formalitat a l’espera del moment mediàtic que més li convingués, però les desavinences amb els companys que l’havien ajudat a ser el que ha arribat a ser ja feia dies que eren irreconduïbles. Però, pagat de sí mateix, no n’ha tingut prou de marxar completament sol, sinó que ha hagut de procurar burxar la ferida fins a tocar os. Que ara ens vingui fent-se de nou la víctima ja és per llogar-hi cadires i ens demostra fins a quin punt la talla humana de molta gent pot arribar a baixar a nivells insospitats.

Cal reconèixer a Carod-Rovira la formulació teòrica d’un independentisme que finalment s’ha demostrat absolutament inconsistent, però que ha forçat una certa reflexió de l’abast i el suport que necessita el moviment sobiranista per reeixir. Tanmateix, la pluja fina, l’obsessió per l’eix dreta-esquerra que ha invisibilitzat el nacional, l’aposta obscura pel pacte amb l’espanyolisme local i tantes altres aportacions discutibles són el costat fosc del llegat d’aquesta ERC que ara mor. Però el que l’ha perdut definitivament és l’arrogància, aquesta supèrbia, aquest arrapar-se al poder amb tota la força, embriac de cadira.

I ha estat una llàstima, una tragèdia nacional, perquè el Carod del 2003 era un líder dels que un poble troba cada dues o tres generacions: un home amb una dialèctica esmolada, amb una claredat de missatge i una capacitat de transmetre’l, d’arribar a la gent, només comparable a grans mites de la nostra història. Carod era capaç de conjuminar sentiment i raó, per això va ser capaç d’aglutinar l’independentisme com ningú no ho havia fet fins aleshores. I la gent el va seguir i el sobiranisme va sortir de les catacumbes i va començar a centrar el debat polític del país. Mans netes, ens deia. L’endemà ja es va veure en què quedava tot plegat. No discuteixo la bondat del tripartit o la necessitat de l’alternança: només constato que mai no van parlar amb claredat i que moltíssims dels votants que van encimbellar ERC havien apostat per una proposta que estaven convençuts que reforçaria l’eix nacional empenyent CiU a unes posicions que fins aleshores es negava a adoptar. Des d’aleshores Carod, i l’Esquerra que l’ha seguit, han estat la història d’una mentida repetida. Encara ara n’hi ha que proven de sobreviure insensibles a allò que aquest país els ha repetit a cada elecció.

Aquest és el taló d’Aquil·les d’ERC: la manca total de confiança dels seus votants naturals. Molt hauran de canviar les coses a Calàbria si volen recuperar la credibilitat que han perdut tots aquests anys.  Però, sobretot, haurà de canviar l’actitud i les persones. Ja no ens creurem més mentides.

El trist resultat, de tot plegat, n’ha estat la refragmentació de l’independentisme, les lluites caïnites, l’esperit guerracivilista i el destruir tot allò que s’havia construït amb esforç. Per sort el país encara hi és, dolgut però ben viu, indignat però expectant.

Tweet

La legislatura ha començat al País Valencià amb olor de canvi. Incidents a les corts per la protesta dels indignats, resposta multitudinària al carrer contra els plans escolars del PP, histèria mal dissimulada de Camps contra Compromís, la creu de Cotino, Alarte de manifestació… Un ambient, una imatge, que contrasta un poc amb la del Principat, on el PP sembla que isca de la marginalitat.

La legislatura, l’una i l’altra, acaba de començar. Però algunes de les coses que entrelluquem ja fan rodar el cap.

Tweet

El cataclisme que ha patit Esquerra en aquestes darreres eleccions ha convertit en cadàvers polítics una bona colla de noms que l’any 2003 tenien al davant un futur esplendorós. La manca d’intel·ligència i la ridícula prepotència amb què van menysprear els alarmants informes de detecció sísmica de l’any 2006, arran del segon tripartit, han provocat una fuga espectacular de militants i de simpatitzants, fins a l’extrem de perdre l’escandalosa xifra de 540.000 votants en tres anys. A Esquerra, per tant, no l’ha assassinat ningú. Esquerra s’ha suïcidat. Conduïda per una executiva galdosament sodomitzada pel PSOE de Catalunya i incapaç de reafirmar-se per mitjà de res que no sigui un odi fòbic a CiU, Esquerra ha perdut les sigles a la mateixa velocitat que perdia els votants. I a força de ser marca blanca dels socialistes, ha acabat veient-se obligada a crear-ne de noves a diferents municipis per amagar el seu nom en un intent desesperat de captar vots incauts en les eleccions. Fins i tot a Barcelona. Però ni així no ha pogut evitar el desastre. Convertida en un cau de conservadors i immobilistes que han respost amb insults o desqualificacions als votants que li han retret no haver-se quedat a l’oposició així com el frau electoral de transformar el vot independentista en vot espanyolista, s’ha desacreditat tota sola.

Es comprèn, per tant, que Joan Ridao, intuint el nou sisme que s’acosta en les eleccions espanyoles, hagi proposat a ICV de formar coalició. Tot s’hi deu valdre per maquillar la realitat. De tota manera, el secretari general d’ICV, Joan Herrera, ja ha respost a Ridao que s’ho tregui del cap. El que és nou, per bé que Joan Puigcercós ho ha dit ben baixet, és el reconeixement que “la divisió de l’independentisme” l’ha causada Esquerra. Dic que és nou, perquè fins ara, en el to superbiós que ha caracteritzat la direcció del partit, ho negaven obertament. Deien que la culpa no era seva sinó de l’independentisme, que s’havia tornat boig per no votar un partit que es lliura en cos i ànima a forces d’obediència espanyola a canvi de remenar les engrunes del miserable poder de Catalunya.

Però la supèrbia, com dèiem, no ha minvat i la dimissió de la direcció republicana -que ja s’hauria d’haver produït la mateixa nit de les eleccions catalanes del 2010 i no pas ara- té tots els elements d’una operació de maquillatge consistent en la presentació d’una cara mediàtica -que el 2009 deia“estic d’acord amb la línia actual d’Esquerra”- per transmetre aparença de canvi. Però si donem un cop d’ull als noms que malden per estar en la nova executiva veurem que el montillisme ha decidit continuar remenant les cireres. En aquest sentit, són molt il·lustratives les paraules de Ridao dient que vol una Esquerra “que pesqui en les aigües del peix gros, que és el PSC”. Però, el “peix gros” de què? El peix gros de l’esquerra espanyolista, potser? Francament, vistos els resultats electorals de tots dos, és obvi que la direcció republicana té els mateixos coneixements de pesca que Rock Hudson a L’esport favorit de l’home, de Howard Hawks.

Per si fos poc, Joan Puigcercós ha reblat el clau afirmant que les causes per les quals el cistell és buit són les “deslleialtats” que hi ha hagut en la direcció i en el conjunt de la formació. Més arrogància. Pel que sembla, per a l’executiva d’Esquerra, és “deslleialtat” criticar l’espanyolització del partit, els seus homenatges a dirigents feixistes com Samaranch, la seva humiliant submissió al PSOE fins a límits esperpèntics i la negativa a consultar les bases abans d’ensarronar els catalans presentant-los com a “megagalàctic” un acord de finançament que s’ha demostrat infecte i ofensiu. Cal reconèixer, tanmateix, que aquesta Esquerra ha estat molt coherent abandonant la R de Republicana per poder-se homologar amb les corones reials. Només les corones reials exigeixen ser mantingudes sense possibilitat de ser criticades.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Tweet

Nova patacada electoral i noves dimissions en bloc a ERC. Ara fa mig any, el seu fracàs sense pal·liatius en les eleccions al Parlament es va cobrar el cap del president del partit, Joan Puigcercós, que va anunciar que no es presentaria a la reelecció en el proper Congrés Nacional, que se celebra a l’octubre. Ara, el nou revés dels republicans en les municipals ha acabat amb la renúncia (també diferida) de tota l’executiva del partit. En bloc.

“Pèssims resultats”
Puigcercós, en una compareixença aquest dilluns a la seu d’ERC, ha anunciat que l’executiva del partit ha presentat la dimissió com a conseqüència dels “pèssims resultats” de les eleccions, en què ERC ha perdut més de 77.000 vots, 2,7 punts de percentatge de vot i 197 regidors en tot Catalunya. A més de cedir el lloc honorífic de tercera força més votada al PP. Nombres totals a banda, és especialment sagnant el descens d’ERC a Barcelona, on Jordi Portabella ha perdut dos escons i ha entrat al consistori pels pèls, tot i que s’hi presentava amb el suport d’RCat i de Joan Laporta.

El 17 de setembre, nou president
Puigcercós ha explicat que l’Executiva dimissionària seguirà ocupant els seus càrrecs de forma interina fins al Congrés Nacional de l’octubre. Precisant que aquesta executiva en funcions només prepararà la transició interna, i que les “grans decisions estratègiques” que haurà de prendre el partit seran responsabilitat de la nova direcció que surti del congrés. Un congrés del qual ja hi ha una data definitiva: l’1 d’octubre. Abans, el 17 de setembre, els militants d’ERC elegiran el nou president i el nou secretari general de la formació.

Possibles causes de la patacada

Sobre les causes del nou fracàs electoral, Puigcercós ha teoritzat que, entre els simpatitzants d’Esquerra, hi ha la sensació que la formació ha estat “instal·lada” en les institucions. A més d’altres possibles causes, com ara la fragmentació de l’independentisme, el desgast del partit per haver governat o la percepció que la política no arriba als problemes quotidians de la gent. També ha interpretat el tomb a la dreta dels votants com una recerca d’una aparent seguretat que els partits d’esquerra no han sabut transmetre.

Tweet

La Coalició Compromís, a pesar de tots els pronòstics en contra i en el que els mitjans de comunicació ja qualifiquen com “la sorpresa” d’ahir, ha aconseguit amb un 7,03% dels vots en les eleccions d’ahir (175.087 vots directes) superar amb escreix la tanca del 5% i assegurar-se la permanència a les Corts amb 6 escons, dos més que la legislatura passada. També entra Esquerra Unida, amb el 5,79% dels vots (144.201) i 5 escons.

Per la seua banda, el PP augmenta la seua majoria absoluta, tot i baixar en nombre de vots, en un diputat més (54 en 2007 i 55 ara), i el PSOE perd 5 diputats en passar dels 38 que va obtindre en 2007 als 33 actuals.

Compromís aconsegueix també un escó a la Diputació de València i manté el que ja tenia a la de Castelló, al temps que trenca el bipartidisme a l’ajuntament de València en obtindre tres regidors, al de Castelló passa d’un a dos, i a Vila-real n’obté 3 i la clau de la gobernabilitat, com també amb els 4 regidors de Sagunt, els 5 de Sueca, Oliva o Alcoi, o els 2 de Xeraco o la Font de la Figuera, mentre queda fora en ciutats com Alacant, Elx, Onda,  la Vall d’Uixó, Calp o Borriana i governarà en pobles com Muro, Xeresa o Betxí. Esquerra Unida també manté el seu escó a la Diputació de València i entra als ajuntaments de València i Alacant amb 2 regidors i Castelló amb 1.

Ahir va votar el 71,46% de l’electorat valencià, amb una abstenció del 28,54%. Es van registrar 40.710 vots nuls i 65.779 vots en blanc, l’1,63% i 2,64% respectivament.

Pel que fa a la resta de formacions valencianistes, queden molt lluny del 5% i per sota de partits com UPyD o España 2000. Així, ERPV ha aconseguit 11.116 vots (el 0,45%), UxV 3.629 (0,15%) i ENV-RV/PVE 715 (0,03%).

Tweet

Tweet

Com ja saben molts Reagrupament Independentista es presenta a les eleccions municipals de Sitges amb ERC, a continuació reprodueixo un article escrit a finals de març per Vicenç Morando a l’ECO de Sitges que contè una anàlisi molt interessant de les eleccions municipals sitgetanes.

L’exsecretari de comunicació d’ERC a Sitges, Robert Cavaller i Delsing, ha estat l’escollit per Solidaritat Catalana per a la Independència com a cap de llista per a les municipals sitgetanes. En espera de la confirmació de l’alcaldable de Ciutadans, el nombre de partits polítics que es presentaran als comicis d’enguany supera en tres als del 2007. No cal ser massa intel.ligent, doncs, per a preguntar-se qui es quedarà amb les engrunes del pastís, o quin o quins dels peixos petits seran menjats pel gran, o quants dels peixos petits es menjaran entre ells a causa del repartiment de l’electorat entre tantes opcions… Fa quatre anys, Esquerra, Acció per Sitges i Iniciativa gairebé empataren a vots (514, 511 i 511) i entraren pels pèls al saló de plens. Ara, el context els complicarà, i molt, les coses, a ells i als nouvinguts, i beneficiarà als qui recolliran els sufragis que no hagin servit per a aconseguir cap regidor. A Sitges, ERC anirà a les eleccions en companyia de Reagrupament. L’acord ha permès que dos membres d’aquesta formació s’incorporin a l’equip que encapçala Aurora Carbonell, que retroba, a més dels veterans de rigor, Jaume Torras, regidor de l’equip de govern durant la primera legislatura de Baijet, i després desplaçat a la capçalera de la llista d’Olivella, per mor d’aquelles estratègies de portes endins… Paradoxalment, el partit del, en un altre moment, rebel exconseller Carretero ha decidit anar amb CiU a Vilanova. Exercici de pragmatisme? CiU pot estar més tranquil.la a l’hora de justificar-ho ara que el president Pujol revisa el seu posicionament personal sobre l’independentisme? Sigui com sigui, i deixant de banda la catàrsi d’ERC després de les autonòmiques, als jardins del Prado la protagonista és una altra. Aurora Carbonell, sitgetana filla de familia molt apreciada, de tracte agradable i proper, que arriba a l’arena política amb l’empenta pròpia de qui hi aterra de bell nou i li cal un mínim periode de rodatge. I no és fàcil substituir Àngels Parés -que ben bé podria passar per haver estat, amb diferència, la millor regidora d’educació que ha tingut Sitges en època recent- però la candidata es defensa amb un discurs en el qual l’èmfasi en la intenció intenta compensar els dubtes que poden generar alguns brindis al sol, que s’escolen entre les propostes programàtiques que van a raure on rauran les de tothom, o gairebé. La padrina del bateig polític d’Aurora Carbonell ha estat Anna Simó. Apelant al positivisme, m’agafo a una vindicació que la diputada féu sobre la funció del polític com a gestor del bé comú, i la responsabilitat que li escau, a partir de la confiança que li han atorgat els ciutadans. Torno a l’inici. Sense comptar els suplents, 231 persones formaran part d’aquesta olla que ja comença a bullir, i vull creure que la majoria d’elles –que no totes- s’hi han ficat per convicció. M’equivoco?

Tweet

Els entrenadors de futbol diuen que se’n aprèn més de les derrotes que de les victòries i és cert. Les victòries a vegades serveixen per tapar greus errors i la repetició en el temps d’aquests errors acaba derivant en doloroses derrotes. Tot això ho dic en referència a la victòria que va tenir CiU a les eleccions catalanes del novembre, una victòria que crec que és molt enganyosa i que podria ser per CiU el principi d’una gran davallada. Els set anys de tripartit han estat molt decebedors i això és el que ha propiciat el retorn de CiU al poder, però tinc la sensació de que els actuals dirigents de CiU no estan interpretant correctament la realitat que els envolta i estan repetint els mateixos errors que els van portar a perdre el poder l’any 2003.

Els darrers quatre anys del govern Pujol van ser nefastos i si CiU vol fer el mateix que va fer entre l’any 1999 i l’any 2003 acabarà malament. En pocs anys el país ha canviat molt, l’autonomisme s’ha quedat sense arguments i el percentatge d’independentistes s’ha disparat, si CiU no ho té en compte prendrà mal. CiU s’està ficant a la gola del llop, s’abraça al PSC per investir Artur Mas, el seu discurs no evoluciona ni canvia i continua jugant a la puta i la Ramoneta amb tots els independentistes.

Si el PP guanya les eleccions del 2012 amb tota probabilitat tindrem un pacte CiU-PP i no m’estranyaria que reaparegués fins i tot el fantasma del transvasament de l’ Ebre. L’any 2004 el PSC tenia tot el poder i ara el pot perdre tot, doncs bé, això mateix li pot passar a CiU. El PSC va guanyar gràcies als vots anti-PP i ara CiU ha guanyat gràcies als vots anti-tripartit, però en realitat ni el PSC ni CiU han convençut a ningú ni han il·lusionat a ningú. CiU pot acabar atrapada per les seves incoherències i les seves renúncies, no oblidem que l’objectiu de CiU és ocupar el poder, no aconseguir la independència, cosa que pot fer que aviat molts dels seus votants l’abandonin. Els independentistes som coherents, el autonomistes no, per això el nostre projecte està condemnat a l’èxit i el seu projecte està condemnat al fracàs.

Tweet

Ara comencen les municipals i tothom en parlarà nit i dia, però les eleccions realment importants són les eleccions al Parlament Balear i a les Corts Valencianes. La nostra cultura, la nostra llengua, les nostres arrels són les que són i per moltes barreres que ens posin de les Corberes al riu Segura i del riu Cinca a Menorca som un mateix poble. Ens han volgut esquarterar i ens han volgut enfrontar entre nosaltres per debilitar-nos, però cal que estiguem units i cal seguir lluitant. Els espanyolistes han fomentat l’anticatalanisme al País Valencià , però des d’aquí al Principat hi segueix havent un gran desconeixement sobre la realitat valenciana i això també és un greu problema. Tant de bo a les properes eleccions el PP perdi tant a les Illes com al País Valencià i espero que els nacionalistes valencians i balears facin un gran paper, el País Valencià i les Illes es mereixen un futur millor i uns governants que estiguin a l’alçada. Visca la Terra!!!

Tweet

El passat dijous vaig anar amb uns altres companys a l’homenatge que se li va fer als germans Badia amb motiu del 75 aniversari del seu assassinat, va ser un acte molt emotiu que es va celebrar just al lloc del seu assassinat. Va ploure molt i vam quedar ben xops però va valer la pena. Va ser molt emotiu conéixer persones com el senyor Matí Torrents i altra gent que havia militat als anys 30 a Estat Català i a Nosaltres Sols. 

 www.naciodigital.cat

Així mateix a títol individual s’ha rebut, entre d’altres,  l’adhesió d’historiadors com Oriol Junqueras, Agustí Barrera,  Francesc Xavier Hernández, Josep Maria Figueres o Fermí Rubiralta, dels professors Emili Valdero, Tessa Calders (filla de Pere Calders),  Eladi Llop o Elisenda Paluzié, dels editors, periodistes i escriptors com Quim Torra, Josep M. Vall Comaposada, Víctor Alexandre, Marc Garafot, Imma Albó o Miquel Martín Gamisans, de militants històrics de l’independentisme com Robert Surroca  o Jaume Renyer 

Tweet

 CiU va obtenir una gran victòria en les eleccions del novembre de l’any passat. És indiscutible que és el partit cridat per la gent a governar i que té el dret de marcar el temps i la forma. Però també corre un perill: pensar-se que els ciutadans li han donat carta blanca. I veient com se li complica la vida cada hora que passa comence a pensar que algú, a CiU, ha llegit malament la intenció dels electors. 

Tweet

Tweet

Josep Maria Vila d’Abadal considera que Josep Antoni Duran hauria de renunciar a presentar-se a la reelecció al proper congrés d’UDC el 2012. En una entrevista al diari "Ara", l’alcalde de Vic ha recordat que Duran fa gairebé 30 anys que és al capdavant del partit, fet que va "en contra del pluralisme". I és que creu que s’haurien de limitar els mandats.

Tweet

 Tal dia com avui, el 14 d’abril de 1931, Francesc Macià proclamava la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, conseqüència del compliment del Pacte de Sant Sebastiàfirmat per representants dels diferents regionals de l’Estat, al 1930. Macià feu aquesta proclamació just després d’haver guanyat les eleccions que van donar una àmplia majoria a Esquerra Republicana de Catalunya. El govern espanyol impedí uns dies més tard el compliment efectiu d’aquesta declaració, i obligà al President Macià a retirar-la,però com a contrapartida es va arribar a un compromís per a la creació d’un govern autònom (la Generalitat) i la redacció d’un Estatut d’Autonomia. La Generalitat de Catalunya no ha preparat cap acte institucional per celebrar l’efemèride; només el Parlament farà un homenatge als republicans perseguits per franquisme amb una ofrena floral davant del monument "La Pietat", al pati de la biblioteca del palau.

Tweet

 Alguns em demanen que què m’ha passat amb Convergència i ja ho he explicat alguna vegada però vull tornar-ho a explicar, perquè em sembla que de l’explicació en podem treure alguna cosa més que política i politiqueig. Vaig, en efecte, escriure molts articles per mirar d’afavorir que Convergència arribés al poder, molts articles perquè l’Artur Mas aconseguís de ser finalment president.

Els partits polítics són eines, la democràcia és una eina: no són finalitats en ells mateixos sinó els recursos que tenim per mirar d’avançar i de construir un món millor. Durant els anys del tripartit creia amb total sinceritat –i així ho vaig expressar- que Convergència era l’eina adequada per als bells propòsits, i ara que la maquinària ha començat a funcionar tinc els meus dubtes sobre si l’hem encertada.

Les retallades no van acompanyades d’un full de ruta que ens encoratgi a sacrificar-nos; simplement se’ns parla, amb to caspós i poc generós, de retallades. Quan Churchill demanà sang, suor i llàgrimes, a continuació explicava que el Regne Unit s’havia de mantenir fort i unit per guanyar Hitler i preservar la llibertat. Els anglesos que van haver de sacrificar-se i fins i tot de morir sabien per què ho feien, per què donaven llur última mesura d’honor.

El president Mas sempre ha ant curt d’èpica, però no d’èpica com qui parla de carisma, de saber ser simpàtic o d’agafar amb gràcia les criatures. El president Mas ha anat sempre curt de l’èpica essencialque esperona els pobles i que els posa dempeus i que els manté lliures i units. No parlo d’una èpica decorativa sinó fonamental. Parlo del relat que tot poble necessita per saber quina és la seva missió i quin és el seu destí.

El president Mas encara no s’ha adreçat als catalans com a president. S’hi ha adreçat com a líder de l’oposició, com a comptable i com a marit de la senyora Helena Rakosnik, esplèndida senyora, magnífica senyora. Ens ha parlat de com de malament ho ha passat fent la seva travessia del desert, de l’estat en què s’ha trobat la caixa i de com s’estima la seva família i de com se sent estimat.

Però no ens ha dit què espera de nosaltres ni què pensa fer per nosaltres. No ens ha dit quina és la nostra estrella ni a quina proesa hem d’adscriure la nostra esperança. No ens ha convocat a resistir ni a guanyar res, no ens ha dit què era llum ni què era ombra, i francament em sembla que no ho sap.

Com tampoc no sabia quin govern havia de fer després de tants anys de prometre els millors, i va acabar fent Mascarell conseller de Cultura, aconsellat, per cert, pel miserable d’Agustí Colomines, que va aquests dies per Barcelona presumint que el Mascarell va ser ell qui el féu conseller.

El president del Mas encara no s’ha adreçat als catalans, no ens ha explicat què vol fer ni com, insisteixo que penso que no ho diu perquè no ho sap.

Per això aquests dies de govern em semblen pobres, insubstancials, sense un fil que els cusi, sense un relat que els doti de destí. Podria en Mas ser perfectament un president socialista, i presumir de la famosa gestió tal com presumeix de retallades. Podria ser un comptable, i no un president. Podria ser un noi amb “manguitos”. Podria ser aquell Ascó que tenia la meva àvia fa uns anys. I li manava: “Ascó, baixi’m els números”.

Deixant de banda el cas concret del president Mas i els seus primers dies de govern, hi ha també una qüestió d’actitud, una qüestió d’actitud que ja entenc que és difícil que entengui un país que com Catalunya llegeix majoritàriament  La Vanguardia. I aquesta qüestió d’actitud rau en vigilar les coses que estimes perquè continuïn sent estimables, rau en la crítica si cal ferotge dels teus amics i de les persones que valen la pena perquè per comoditat, per cansament o per inèrcia no es desviïn del seu bell camí.

No és més convergent, ni més catalanista, qui li riu totes les gràcies a un president convergent i catalanista, sinó qui intenta treballar i lluitar –cadascú amb les seves eines- perquè aquest president faci la tasca i concreti l’esperança. Ja entenc que això ha de ser difícil d’entendre entre votants de Sandro Rosell i lectors de La Vanguardia, però no hem vingut al món a fer la mona, ni a perdre el temps en afers florals, ni a fer la pantomima de la responsabilitat mentre tot s’esvaeix perquè ha quedat en mans de gent massa frívola o que no està a l’alçada de les circumstàncies.

Vigilem, critiquem les coses que estimem. Som profundament crítics amb el nostre país perquè només així es pot acabar destriant el gra de la palla, el Vila del Colomines, el Sanchis del Graupera, el Madí del Quico Homs, etcètera. Només així, amb molt d’esforç i molta incomprensió i molt de patiment podrem guanyar el futur des d’aquests límits d’ara.

Perquè sinó tot s’acaba quedant en la superficialitat més estèril i absurda, en la pantomima més barata. No n’hi prou de ser el més astut, perquè sinó, tot acaba sent com els intel·lectuals de La Vanguardia, és a dir, res, entre bocatorta i aquella pepa badalonina de l’Enric Juliana. Aquest tel de merda sobre cada cosa estimada. Aquest tel de comèdia que eixuga tota profunditat. Els ciutadans d’un país lliure, o que aspira a ser lliure, no són mai animadores del seu govern, amb pom-poms i tutús o maquillades com barjaules.

Els ciutadans d’un país lliure o que aspira aser-ho, precisament perquè s’estimen el seu país i la qualitat de la llibertat que tenen o desitgen, són els que més s’ho miren tot i amb més amor, i més virtut reclamen.

Jo vaig treballar, vaig lluitar i vaig perdre, i vaig guanyar, perquè el Mas fos president, i el que tenim ara no és el que ens va prometre. No ens va prometre una política cultural socialista, i és això el que tenim amb en Mascarell. Ens va prometre els millors i el Quico Homs està molt per sota de ser mínimament acceptable. Ens va prometre el dret de decidir sense límits i les seves aliances fins avui desmenteixen aquesta hipòtesi, com fer la paròdia de votar la consulta independentista d’amagatotis.

Tot això és el que em passa amb Catalunya i amb Convergència, i amb els catalans, i amb aquest present que ens crema i aquest futur que se’ns està escapant de les mans.  

Tweet

Tweet

Tweet

Laporta, disposat a retirar el seu partit, Democràcia Catalana, de la coalició solidària per pactar amb ERC i Reagrupament a les municipals de Barcelona

Solidaritat Catalana per la Independència, en el seu format actual, pot tenir els dies comptats. Foto: ACN

Tweet

Tweet

 http://benplantat.blogspot.com/

 AL LLORO, HE ENCONGIT ELS MILITANTS ( MENTIDERS COMPULSIUS, CAPITOL 24)

 Avui la Plataforma Si x cat ha fet una reunió a la que han anomenat "Congrés" perquè han triat els càrrecs de la seva coalició. (sic). Aquí teniu els resultats:

Tweet

Des d’una perspectiva general, la persecució sistemàtica del govern valencià i del govern espanyol incompleix tots els principis bàsics de la llibertat d’expressió, de la circulació d’idees. Aquest dret ja s’establia en la directiva europea de televisions sense fronteres, aprovada al segle passat (XX). I precisament, aquesta directiva regulava la possibilitat que les televisions eropees es poguessin veure més enllà dels seus territoris i en especial que es poguessin veure especialment en aquells territoris que comparteixen llengua i cultura com ara Alsàcia i Lorena, els estats suïsos… Aquesta directiva va suposar la primera fita d’integració del conjunt d’Europa.

Rafa Xambó és professor de sociologia de la UV 

Tweet

 El pacte de Solidaritat i Reagrupament a Sant Quirze del Vallès, la primera candidatura unitària entre aquestes dues formacions de cara a les eleccions municipals del proper 22 de maig, és una notícia excel·lent. És la notícia que milers i milers d’independentistes haurien volgut que s’hagués produït, en clau de país, abans de les darreres eleccions catalanes i que, malauradament, no va ser possible. Això va comportar dues coses: una, que l’independentisme conseqüent -el que vol la independència en vida pròpia i no l’any 3000- només aconseguís representació parlamentària a través de Solidaritat; i dues, que Reagrupament, mancada d’una figura mediàtica com Joan Laporta -una de les persones més conegudes de Catalunya-, sense recursos econòmics i víctima d’una operació de descrèdit i marginació, es quedés al llindar de la porta del Palau del parc de la Ciutadella. Si solidaris i reagrupats haguessin format una candidatura unitària, en aquest moment tindrien grup propi i la dignitat nacional que ara representa Solidaritat podria tenir l’ultranacionalisme espanyol, encarnat per Ciudadanos, a una distància raonablement profilàctica. Al capdavall, la higiene i la salut són molt importants.

Tweet

A la vista de com està evolucionant la política catalana cada dia tinc més clar que aquesta tardor serà clau. El congrés d’ERC de 2008 en que Joan Carretero va ser derrotat i Puigcercós va obtenir la victòria ha propiciat al cap de dos anys un desastre electoral sense precedents de l’independentisme català, si a la tardor els afins a Puigcercós continuen al capdavant d’ERC dubto molt que canviï el panorama. En Joan Carretero s’ha intentat acostar a ERC més que res per veure si aconsegueix que es mogui alguna cosa . El millor que ens podria passar a tots els independentistes és que al capdavant d’ERC s’hi posés l’Oriol Junqueras, el millor polític que té ERC, una persona de pau, honesta, dialogant, vàlida i preparada. Tal com havíem previst molts, ERC s’ha enfonsat electoralment però malauradament una gran part dels seus vots han anat a parar a CiU. Reagrupament ha fet una bona feina però no s’ha traduït en vots, el mateix que li va passar al BEAN o a Nacionalistes d’Esquerra. Tant de bo una persona com l’Oriol Junqueras pugui arreglar tot aquest garbuix i unir a tots els independentistes com l’any 2003.

Tweet