reproduït del diari avui.-<\/p>\n
M'<\/strong><\/font>acaba la paciència aquesta política que amb la mà dreta diu una cosa i amb l'esquerra en fa una altra. O dit amb més precisió: que amb la mà sobiranista diu una cosa i amb la mà autonomista en fa una altra. Parlo de les reaccions dels màxims responsables d'ERC i CiU, els partits de "lleialtat final catalana" -Mare de Déu, que n'hem de fer de filigranes per dir la "cosa" comuna!- davant de l'amenaça del Tribunal Constitucional espanyol de "decapitar" -uso el terme del moderat Artur Mas- un Estatut que, d'altra banda, ja ha arribat a l'alt tribunal coix i manxol.<\/p>\n [@more@]<\/p>\n Efectivament, primer va ser el conseller<\/span> de la vicepresidència, Josep-Lluís Carod-Rovira qui va utilitzar un to amenaçador per dir que, si el Constitucional no admetia l'actual Estatut aprovat en referèndum, "Espanya tindrà un problema i greu", i que voldria dir que "nosaltres, tal com som i volem ser, no hi cabem [a Espanya]". I afegia: "Quina via ens queda, aleshores, si no és la via sobiranista?". Ara, Artur Mas ha dit que si el Tribunal Constitucional retalla el text de l'Estatut, hi haurà "un problema greu i intens de relació" entre Catalunya i Espanya. I ha afegit que "si ells tenen el dret a fer la sentència que creguin justa, nosaltres tenim la llibertat d'elegir el camí que creguem just". Uauuu! A Madrid ja els tremolen les togues!<\/p>\n Anem a pams. Que Espanya no ens vol tal com som<\/span> i volem ser, és cosa sabuda des de temps immemorial. El projecte nacional espanyol, sigui en la versió de dretes, sigui en la versió d'esquerres, és incompatible amb les aspiracions del sobiranisme català. Per arribar a aquesta conclusió no calia passar per l'elaboració d'un Estatut que, a més de no resoldre allò que havia de solucionar, ens ha retornat com un bumerang criminal, dividint el món polític nacionalista de manera irreparable.<\/p>\n En segon lloc, el problema greu, faci el que faci<\/span> el Tribunal Constitucional, el seguirem tenint nosaltres i no pas ells. Cada vegada que fem el milhomes, allà esclafeixen de riure. La nostra capacitat negociadora, dèbil des del punt de vista jurídic i institucional, sempre arriba a Madrid encara més debilitada per les pròpies divisions. Malgrat el nou Estatut, ja veiem com cada setmana hi ha un parell d'intents de trepitjar-nos les competències. Potser és allò de "Madrid no paga traïdors". A Espanya, el problema som nosaltres, i no els falten col·laboradors catalans que els ajudin a fer el seu problema més petit, és a dir a espanyolitzar-nos, i a fer el nostre problema més gran. Si us plau, llegiu amb atenció l'extraordinari llibre de Patricia Gabancho El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d'extinció<\/em> -això sí, amb una dosi de Prozac per superar els efectes secundaris-, on trobareu arguments i, cosa encara més original, noms i cognoms. I si no sou dels de llegir gaire, seguiu atents a la pantalla i mireu com cada setmana "us ratllen", de la "nostra" estant, sempre per la mateixa banda.<\/p>\n Tercerament, quedo estupefacte<\/span> pel mal perdre dels qui van acceptar amb tant d'entusiasme les regles de joc establertes a l'hora de complir el compromís electoral de 2003 de saltar la "paret" que ens havia marcat la primera transició a la democràcia. S'hi van comprometre, i els vam votar per això! I ERC i CiU van creure que les actuals regles de joc els ho permetien. A què ve ara protestar pel fet que el Tribunal Constitucional hi digui la seva, si això ja estava escrit en el reglament? Mireu, la diferència entre un estatut i una constitució és precisament aquest: un estatut ha de passar, finalment, pel ribot suprem d'un tribunal constitucional, mentre que una constitució, una vegada ratificada en referèndum, ja no hi ha paper de vidre que la pugui afinar més ni que tingui berrugues. Així doncs, la sentència del Constitucional serà absolutament legítima dins de les regles de joc acceptades, i és lleig voler estripar les cartes quan perds la partida.<\/p>\n Però, en darrer lloc, ja em diran els senyors <\/span>Carod i Mas què volen dir per "ens queda la via sobiranista" o per "tenim llibertat d'elegir el camí cap al futur que creguem just". Per a qui cregui que Catalunya és una nació -versió independentista, versió confederalista, versió no en tinc ni idea<\/em>-, la via sobiranista, la llibertat d'elegir el camí cap al futur que creiem just són prèvies a la sentència, sigui quina sigui, del Tribunal Constitucional. I si ja és bèstia que per un sol vot en contra es pugui escarnir el resultat d'un referèndum, encara és més bèstia que, per un sol vot a favor del mateix tribunal, un sobiranista pugui considerar que ja cabem a Espanya o que ja anem pel camí que creiem just. <\/p>\n Les paraules que Carod i Mas ens diuen<\/span> amb la mà sobiranista, doncs, valen el que valen a la vista del que han fet amb la mà esquerrana l'un, amb l'autonomista l'altre. ERC i CiU són cada dia més semblants i, tanmateix, estan cada dia més lluny l'un de l'altre. Potser per això mateix: s'allunyen per no ensenyar-se mútuament les… similituds. Ara bé, el problema és si ens els podem creure. Fins a on arriben les amenaces. Què pensen arriscar i fins a on arribaran. Què tenen previst per fer "via" o per seguir el "camí del futur". Sí: ara mateix tenim un problema de confiança. <\/p>\nSalvador Cardús<\/h6>\n