![\"alexandre](\"http:\/\/www.elsingulardigital.cat\/cat\/img2\/alexandre_OK.gif\" "\\"alexandre")
<\/div>\nCarod, per tant, parla entenimentadament quan diu que “volem arribar a la sobirania, fixant diverses etapes, encara que cada etapa no pot ser un terratrèmol ni una possibilitat de retrocés”. Completament d’acord, sempre, és clar, que aquestes etapes es fixin de debò i tinguin, a més d’un nom, una data concreta. És a dir, sempre que el full de ruta el marqui Esquerra i no el PSOE. Abans d’això, però, caldrà que Esquerra reconegui el fracàs de l’estratègia basada en la confiança dipositada en José Luis Rodríguez Zaparero -l’home que “entén Catalunya”-, i verbalitzi dues evidències: que Zapatero és un dels més grans farsants que ha tingut mai la política espanyola i que l’anomenada “darrera oportunitat” que la formació republicana ha donat al PSOE ha resultat tan improductiva com era d’esperar. <\/p>\n
Cal, per tant, que la direcció d’Esquerra escolti sense acritud l’opció liderada per Joan Carretero. Em sembla que, si més no, hi ha quatre bones raons per fer-ho. Una, perquè Catalunya no es pot permetre el trencament d’Esquerra Republicana; dues, perquè el desencís i el sentiment de frustració no paren de créixer a tot el país; tres, perquè no es pot ser tan ingenu de pensar que José Montilla, el delegat del PSOE a Catalunya, s’enfrontarà a Madrid amb ell mateix; i quatre, perquè és Esquerra Republicana qui paga dia rere dia el cost de totes les accions de govern del PSC. Les bones, perquè les capitalitza el PSC; les dolentes, perquè és Esquerra qui li ha lliurat el poder. És injust, però és així. No ho havien previst, això, els estrategs? En tot cas, que aquesta situació sigui injusta, no treu que sigui absolutament real. I és aquesta realitat la que està dient a crits que l’estratègia ha tocat fons. <\/p>\n<\/div>\n
Víctor Alexandre <\/p>\n [@more@]<\/p>\n
www.victoralexandre.cat <\/a><\/div>\n