\nwww.avui.cat\n<\/p>\n
\n \n<\/p>\n
\nDes del punt de vista polític, el malestar a Catalunya s’explica per
\nla persistència en el catalanisme de dos errors estratègics dels quals
\nencara no ens hem pogut o no ens hem sabut desempallegar. El primer és
\nel de seguir confiant -contra tota evidència- en la possibilitat, ni
\nque sigui en un futur remot, d’un acord satisfactori amb Espanya que
\nrespecti la dignitat nacional dels catalans i el nostre futur com a
\npoble. El segon error és no refiar-se del propi país per emprendre un
\nveritable procés d’emancipació nacional. Ambdós errors són la cara i la
\ncreu d’una mateixa moneda, de manera que l’un acaba justificant
\nl’altre: recorrem a Espanya perquè no ens fiem de nosaltres mateixos, i
\nno comptem amb el país perquè té menys risc anar a buscar quatre
\nengrunes a Espanya ni que després ens en queixem.\n<\/p>\n
\nPARLO DE DOS ERRORS ESTRATÈGICS en el sentit que són els que han
\nestat dibuixant l’horitzó de la nostra impotència política, si més no,
\ndes de la recuperació recent de les nostres institucions polítiques.
\nVull dir que tot i que retòricament s’hagi pogut escriure que amb el
\nfracàs de l’actual Estatut ens havíem quedat sense horitzó polític, en
\nsentit estricte sempre n’hi ha hagut un, d’horitzó -poc o molt
\nconfessable-, que s’ha mantingut inamovible i del qual el mateix procés
\nde reforma estatutària va ser víctima: el de creure que la solució a
\nles aspiracions nacionals dels catalans es podia trobar en un bon
\nencaix a Espanya, vist que no ens podíem refiar de nosaltres mateixos
\nper aconseguir res millor.\n<\/p>\n
\nQUE ELS PARTITS EL MODEL DELS QUALS és obertament espanyol i \nEL CATALANISME JA FA TEMPS QUE hauria d’haver explicat que a Espanya \nTINC LA CERTESA QUE AQUESTA LIMITACIÓ mental que ens porta \nEN DEFINITIVA: EL FUTUR NACIONAL -n’hi ha d’altres, de futurs,
\nespanyolitzador, o els que es conformen amb un regionalisme poc o molt
\nreivindicatiu (segons si són al govern o a l’oposició), hagin buscat
\nl’encaixonament de Catalunya a Espanya, no ens hauria d’escandalitzar.
\nEn tot cas, vista l’experiència històrica, les seves propostes haurien
\nd’estar absolutament desacreditades. En canvi, és més dramàtic que
\naquests errors també hagin estat comesos per l’independentisme, i
\nparticularment en el moment de la seva màxima expansió electoral. L’independentisme interruptus<\/em>
\npracticat per ERC des de finals del 2003 ha estat demolidor per a les
\nexpectatives d’emancipació nacional de sectors amplis de la societat
\ncatalana, que electoralment s’han acabat quedant a casa.\n<\/p>\n
\nnomés s’hi pot estar de pas, provisionalment. En primer lloc, per
\ncoherència amb el propi projecte d’emancipació nacional, que no admet
\nmitges tintes -no es pot ser una mica<\/em> independent, tal com no es pot estar una mica<\/em>
\nembarassat-. I en segon lloc, perquè no tan sols no ens hi volen com a
\nnació, sinó que fan tot el possible -i amb tota la intel·ligència de
\nquè són capaços- per reduir-nos a una particularitat simplement
\nsuportable. Així, per parlar de l’espectacle d’aquests dies, és absurd
\nesperar un finançament just<\/em> per a Catalunya, perquè això és
\nconsubstancialment incompatible amb la concepció espanyola d’Espanya.
\nEn la demanda d’un impossible hi va incorporat el fracàs. El PSC, amb
\ncoherència, només hi va a buscar -i ja és molt- el compliment de la
\nllei i a regatejar tan bé com pot entre quinze comunitats més. Però ni
\nCiU ni ERC poden seguir-nos fent creure que hi ha realment alternativa
\nal que proposa el PSC mentre siguem a Espanya. En el terreny de joc tal
\ncom ara està dibuixat, el PSC sempre tocarà més de peus a terra i
\nsempre serà més creïble, sigui quin sigui el resultat final.\n<\/p>\n
\nsistemàticament a exigir l’impossible a Espanya -amb dosis de
\nfrustració i de desafecte que acabem dirigint contra nosaltres
\nmateixos- és conseqüència directa del segon error: la manca de
\nconfiança en el propi país. El president Jordi Pujol és l’exemple més
\ndiàfan d’aquesta ambició estreta: mai ha amagat les limitacions de les
\nseves aspiracions nacionals i sempre les ha justificat en l’existència
\nd’un país que suposadament no vol anar més lluny. I, com hem vist fa
\npoc, segueix sostenint aquest punt de vista. El cas és que Pujol mai no
\nes va acabar de refiar dels catalans. Mai no sabrem del cert què hauria
\npassat si Pujol hagués pres el risc de liderar un projecte sobiranista,
\nencara que tinc la convicció que en els seus vint-i-tres anys de govern
\nes va perdre més d’una oportunitat per fer-ho amb moltes probabilitats
\nd’èxit. En canvi, es pot dir que l’expresident encarna bé aquest
\nesperit nacionalment tímid del català mitjà que, amb la boca petita i
\nmirant a banda i banda, diu que ja li agradaria la independència, però
\nque no és possible.\n<\/p>\n
\nesclar, però que no són nacionalment complets- passa primer per
\nreconèixer definitivament que l’Espanya plurinacional és una quimera i,
\ndesprés, per posar una confiança en el propi país que fins ara ningú no
\nha sabut encarnar de manera convincent per liderar-la. És a dir, cal
\ncanviar el lloc on posem la confiança bàsica. Només des d’aquestes
\nbases podrem seguir parlant de projecte nacional, i és per això que el
\nnecessari procés d’emancipació mental que exigeix ha de ser un objectiu
\npreferent per a aquest any que comencem. D’arguments no ens en faltaran.\n<\/p>\n