{"id":252874,"date":"2009-03-29T19:14:51","date_gmt":"2009-03-29T19:14:51","guid":{"rendered":"http:\/\/www.joancamp.cat\/?p=252874"},"modified":"2009-03-29T19:14:51","modified_gmt":"2009-03-29T19:14:51","slug":"per-qu-hi-ha-tanta-corrupci-a-l-estat-espanyol","status":"publish","type":"post","link":"http:\/\/josep-perera-papiol.blog.cat\/?p=252874","title":{"rendered":"Per qu\u00e8 hi ha tanta corrupci\u00f3 a l’estat espanyol?"},"content":{"rendered":"

Autor:<\/span> Víctor Lapuente Giné<\/span>
\n<\/strong><\/em><\/span>Font: El País<\/a>
\n
\nTraducció: Equip web-Reagrupament
\n<\/span>
\n<\/strong><\/em>
\n<\/span><\/p>\n

\n
\nLa principal causa dels escàndols és l’alt nombre
\nde càrrecs de designació política en les institucions estatals,
\nautonòmiques i locals. Són xarxes clientelars que viuen del fet que el
\nseu partit guanyi les eleccions.<\/span>
\n
\n<\/span>
\nPer als que estudiem la corrupció a
\nnivell comparat, la recent onada d’escàndols a Espanya no representa
\ncap sorpresa. Països com França, Itàlia, Portugal o Espanya porten anys
\nmostrant nivells de corrupció i de qualitat de govern més semblants als
\nde països autoritaris en via de desenvolupament que als propis de
\ndemocràcies capitalistes avançades amb dècades de pertinença a l’OCDE.
\nQuins factors separen aquests països, i en particular Espanya, de les
\ndemocràcies lliures de corrupció?<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>Una primera temptació que cal
\nevitar és la d’afirmar que la corrupció es troba en "la nostra
\ncultura". Es tracta d’un argument perillós i intel·lectualment poc
\nsatisfactori, però que, tanmateix, gaudeix de cert predicament en
\nalguns cercles -possiblement els mateixos que afirmaven no fa tant
\ntemps que la democràcia representativa o el capitalisme no tenien espai
\nen la nostra cultura mediterrània i\/o catòlica. Com un creixent nombre
\nd’estudis està demostrant, la causalitat sembla anar en tot cas en la
\ndirecció oposada: els països desenvolupen "males" cultures -o cultures
\non predomina la desconfiança social- com a conseqüència d’uns elevats
\nnivells de corrupció.<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n
\nUna segona temptació a evitar és l’impuls legalista, amb molt
\nd’arrelament a Espanya, un dels països del món amb una major proporció
\nd’advocats en les seves administracions. Des de la visió legalista,
\nexposada, per exemple pel Tribunal de Comptes en un informe sobre
\ncorrupció local, el que l’explicaria a Espanya seria "la falta de
\nregulació", que "permet un marge de discrecionalitat, no sempre
\nconcordant amb la protecció de l’interès públic". Però, algú pot creure
\nde debò que la solució a la corrupció local consisteix a regular totes
\ni cada una de les activitats d’aquestes administracions?<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n
\nSorprèn comparar l’actitud del nostre Tribunal de Comptes amb els seus
\nequivalents nòrdics: en ells, en lloc d’articles amb procediments
\ndetallats, trobem simplement alguna presentació de Powerpoint
\nassenyalant que l’objectiu és evitar una "comptabilitat deficient ",
\ndeixant discreció gairebé absoluta als auditors públics sobre com dur a
\nterme la seva tasca de fiscalització.<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>\n<\/div>\n

En una ciutat mitjana espanyola hi pot
\nhaver centenars de persones els salaris de les quals depenen que el
\npartit X guanyi les eleccions.<\/span><\/h4>\n
\nCom
\nla literatura moderna sobre corrupció assenyala, les causes de la
\ncorrupció no s’han de buscar en una "mala cultura" o en una regulació
\ninsuficient, sinó en la politització de les institucions públiques. Les
\nadministracions més proclius a la corrupció són aquelles amb un major
\nnombre d’empleats públics que deuen el seu càrrec a un nomenament
\npolític. I aquí, el contrast entre Espanya i els països europeus amb
\nnivells baixos de corrupció és significatiu. En una ciutat europea de
\n100.000 a 500.000 habitants hi pot haver, incloent l’alcalde, dos o
\ntres persones el sou de les quals depèn que el partit X guanyi les
\neleccions. A Espanya, el partit que controla un govern local pot
\nnomenar multitud d’alts càrrecs i assessors, i, alhora, teixir una
\nxarxa d’agències i fundacions amb plena discreció en política de
\npersonal. En total, en una ciutat mitjana espanyola hi pot haver
\ncentenars de persones els salaris de les quals depenen que el partit X
\nguanyi les eleccions.<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>Això genera diversos
\nincentius perversos per a la corrupció. Els empleats públics amb un
\nhoritzó laboral limitat per la incertesa de les pròximes eleccions són
\nmés propensos a acceptar o a sol·licitar suborns a canvi de tractes de
\nfavor que els empleats públics amb un contracte estable. En segon lloc,
\na diferència del que ocorre en la majoria del món occidental, on els
\npolítics locals estan forçats a prendre decisions al costat de
\nfuncionaris que estarien disposats a denunciar qualsevol sospita de
\ntracte de favor, a Espanya tota la cadena de decisió d’una política
\npública és a les mans de persones que comparteixen un objectiu comú:
\nguanyar les eleccions. Això fa que es tolerin amb més facilitat els
\ncomportaments il·lícits, i que, en haver-hi molt més en joc en les
\neleccions, les temptacions per atorgar tractes de favor a canvi de
\nfinançament il·legal per al partit siguin també més elevades.<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>Què podem fer per reduir
\naquesta politització? L’experiència d’altres països resulta
\nil·lustrativa. Per exemple, entre finals del segle XIX i principis del
\nXX moltes ciutats dels Estats Units presentaven uns nivells de
\npolitització i corrupció tan estratosfèrics com els reflectits a la
\npel·lícula Gangs of New York<\/em>, on el govern de la ciutat apareix
\ncapturat per xarxes clientelars i fins i tot criminals. Uns anys
\ndesprés, l’extensa politització de les administracions locals -i, de la
\nseva mà, la corrupció- va descendir de forma dràstica gràcies a
\nreformes institucionals com la substitució del tipus de govern strong-major<\/em>
\n(el tipus de govern local que predomina a Espanya, en el qual un sol
\ncàrrec electe, l’alcalde i la seva majoria de govern, acumula molt
\npoder) per l’anomenat city-manager<\/em>. En aquesta nova forma de
\ngovern, els càrrecs electes retenen la capacitat legislativa, però el
\npoder executiu passa a les mans d’un directiu professional nomenat per
\nuna majoria qualificada de regidors i per un període de temps no
\ncoincident amb el cicle electoral, reduint així el grau de dependència
\npolítica.<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>Aquest tipus de govern, o les
\nseves variants, ha estat adoptat en les administracions locals dels
\npaïsos occidentals que presenten menors nivells de corrupció. En
\naquests països, el partit que guanya les eleccions té les "mans
\nlligades" a l’hora de fer nomenaments, perquè hi ha un directiu
\nprofessional que gestiona l’organització administrativa, o bé ha
\nd’arribar a amplis acords amb altres forces polítiques, incloent amb
\nfreqüència les de l’oposició, per nomenar càrrecs públics. En general,
\nes tracta de buscar mecanismes institucionals perquè se seleccionin
\nempleats públics la continuïtat dels quals en el càrrec depengui de la
\nseva competència o mèrit i no de la seva lleialtat política.<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>És important subratllar que
\nel nivell de competència dels empleats no és sinònim del que
\ntradicionalment s’interpreta com a sistema de mèrit a Espanya; és a
\ndir, uns funcionaris públics seleccionats mitjançant oposicions i amb
\nuna plaça "en propietat" per a tota la vida, amb independència del seu
\nrendiment. L’evidència empírica ens mostra que no cal tenir una
\nadministració curulla de funcionaris per reduir la corrupció. Per
\nexemple, els dos països menys corruptes del món el 2008, Suècia i Nova
\nZelanda, van eliminar fa anys l’estatus funcionarial per a la gran
\nmajoria dels seus empleats públics, que en l’actualitat es regeixen per
\nla mateixa legislació laboral que qualsevol treballador del sector
\nprivat.<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\nPodem aspirar a Espanya a unes
\nadministracions més flexibles i eficients i, alhora, menys corruptes?
\nEl principal obstacle per a això és que aquí el debat públic està
\natrapat entre dues visions antagòniques i indesitjables ambdues. D’una
\nbanda, els partits polítics que, emparant-se en la rigidesa tradicional
\nde l’Administració pública, han fomentat institucions que permeten una
\nalta politització de l’administració i, per tant, generen corrupció.
\nPer un altra, els representants dels cossos de funcionaris que advoquen
\npel manteniment d’un sistema d’empleats públics inamovibles. Qui
\nòbviament paga les ineficiències derivades de la politització i de la
\nrigidesa administrativa són els ciutadans.<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>Encara que aquesta situació
\nsembli irreversible, l’experiència d’altres contextos ens ha d’infondre
\noptimisme. Quan activistes com Richard Childs -home de negocis i
\npromotor d’un tipus de govern local basat en directius professionals
\ncom els existents en el sector privat- van iniciar la seva improbable
\nlluita contra la politització i la corrupció que assolaven la majoria
\nde nivells administratius als Estats Units fa ja més d’un segle, es van
\nenfrontar a xarxes clientelars el poder de les quals semblava
\ninexpugnable. Tanmateix, van triomfar perquè van ser capaços de
\nmobilitzar els interessos d’aquells que en última instància generaven
\nla riquesa del país, convencent-los que aquesta s’estava malgastant no
\namb males polítiques públiques, sinó amb mals polítics, o millor dits,
\namb la pervivència de males institucions utilitzades pels polítics per
\nsostenir les seves xarxes clientelars. Podrà algú a Espanya mobilitzar
\naquests interessos?<\/span>
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n
\n<\/span>
\n<\/span>
\n
\nVíctor Lapuente Giné és professor de Ciència Política en el
\nQuality of Government Institute de la Universitat de Goteborg (Suècia).<\/em><\/strong><\/span>\n<\/div>\n


\n<\/em><\/strong><\/p>\n

Tweet<\/a><\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

Autor: Víctor Lapuente Giné Font: El País Traducció: Equip web-Reagrupament La principal causa dels escàndols és l’alt nombre de càrrecs de designació política en les institucions estatals, autonòmiques i locals. Són xarxes clientelars que viuen del fet que el seu partit guanyi les eleccions. Per als que estudiem la corrupció a nivell comparat, la recent […]<\/p>\n","protected":false},"author":2247,"featured_media":0,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"_monsterinsights_skip_tracking":false,"footnotes":""},"categories":[],"tags":[],"class_list":["post-252874","post","type-post","status-publish","format-standard","hentry"],"_links":{"self":[{"href":"http:\/\/josep-perera-papiol.blog.cat\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/252874","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"http:\/\/josep-perera-papiol.blog.cat\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"http:\/\/josep-perera-papiol.blog.cat\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/josep-perera-papiol.blog.cat\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/users\/2247"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/josep-perera-papiol.blog.cat\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcomments&post=252874"}],"version-history":[{"count":0,"href":"http:\/\/josep-perera-papiol.blog.cat\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/252874\/revisions"}],"wp:attachment":[{"href":"http:\/\/josep-perera-papiol.blog.cat\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fmedia&parent=252874"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"http:\/\/josep-perera-papiol.blog.cat\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcategories&post=252874"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"http:\/\/josep-perera-papiol.blog.cat\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Ftags&post=252874"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}