\n<\/div>\n
\n
\nDes d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha
\ndecidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en
\nsituació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE
\ni, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació
\nespanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només
\nserveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya…
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nMentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya
\nuna quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real,
\nsinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria
\npoc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la
\nGeneralitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en
\npoques paraules.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nPer un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de
\nl’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport
\ndel Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal
\nConstitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya,
\ncom les beques universitàries.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nA les portes -se suposa, perquè ja fa mesos que esperem- del
\ndesenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la
\nsentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis,
\nla situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre
\nla classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes
\noficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i
\ndemostren els altíssims índexs d’abstenció.
\n[@more@]<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nEl catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus
\nrengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai,
\ntendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats
\nque aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges,
\nofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la
\nmanifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una
\ndemostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme
\ntransversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca
\npatriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin
\ninequívocament assumits pels partits.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nL’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement
\nnacional, ni increment de les competències, ni millor finançament -i
\naixò, abans de la previsible nova retallada a mans del TC-. La
\nconstatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada
\nper totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la
\nlectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació
\nfederal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans
\ni els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nNi Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric
\n-ni simètric, ni de cap mena-. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no
\npodran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per
\nfer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que
\nho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya
\ni el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la
\nindependència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis,
\ncada cop més catalans comparteixen.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nEl sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen,
\nhan d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb
\nl’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels
\ngoverns espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són
\nels partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern
\nde l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en
\nminoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits
\nsobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores
\nsubstancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya:
\nfinançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives,
\nparticipació efectiva en organitzacions internacionals, organització
\nterritorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i
\nampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte
\nescrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots
\nels àmbits… Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la
\nproposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes
\na les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de
\ncap govern.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nDemanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé.
\nPerò les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en
\nla governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en
\nquè es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a
\nMadrid pensant només en els seus interessos nacionals.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nCal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb
\nun referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions
\nal Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que
\ntingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la
\nindependència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament,
\nque posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de
\nratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum
\ns’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva
\nconvocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern
\nespanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més
\nelemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit
\nparlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts
\ni la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix
\nfrontalment amb la seva estratègia actual.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nMentre no obtingui la majoria necessària per a governar,
\nl’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar
\nrecolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment
\nimportant de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de
\nCatalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he
\nreferit.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nL’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de
\nl’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en
\nl’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança
\ndels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de
\nl’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels
\ncàrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de
\nla política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació
\nconeguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les
\ncontractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el
\ngust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics,
\nconeguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació
\nefectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat
\ninajornable.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n<\/div>\n
\n
\nEl programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos
\nvalors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat.
\nPatriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de
\nqualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular,
\nper legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la
\nnostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir
\nen la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi
\nvan deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.
\n<\/span>\n<\/p>\n\n
\n
\n<\/span>\n<\/p>\n
![](\"http:\/\/josep-perera-papiol.bloc.cat\/gallery\/9988\/9988-98522.jpg\")
<\/a>\n<\/div>\n