![](\"http:\/\/josep-perera-papiol.bloc.cat\/gallery\/9988\/9988-98684.jpeg\")
<\/p>\n<\/p>\n
\nwww.vilaweb.cat\n<\/p>\n
\nJaume Renyer ha anunciat aquest vespre a través del seu bloc<\/a> que es dona de baixa com a militant en actiu d’Esquerra Republicana<\/a>. Renyer va formar tàndem amb Uriel Bertran al capdavant d’Esquerra Independentista<\/a> \nEn el seu apunt Renyer expressa el seu acord amb l’article publicat la setmana passada \nA continuació reprodueixo l’article:[@more@]\n<\/p>\n \nEls <\/p>\n \nEn Post Scriptum: Aquest apunt \n \n<\/p>\n
\nen les eleccions internes i va proposar després la unificació dels
\nsectors crítics amb Reagrupament. Abans havia estat un dels homes de
\nconfiança de Carod Rovira, a qui va acompanyar en la famosa entrevista
\namb ETA a Perpinyà.\n<\/p>\n<\/div>\n\n<\/div>\n
\nper Joan Carretero on reclamava la creació d’una candidatura
\nindependentista transversal. Renyer hi diu també que "simplement exposo
\nel meu convenciment personal de que dins a ERC no hi ha res a fer
\nmentre es mantingui la línia marcada pel tàndem Carod-Puigcercós."\n<\/p>\n\n\nObrir la porta de l’esquerra de la llibertat<\/a>\n<\/div>\n\njrenyer<\/a> |
\ndissabte, 25 d’abril de 2009 | 20:44h<\/span>\n<\/div>\n\n\n
\nesdeveniments d’aquestes dues darreres setmanes al si d’ERC
\n(l’escenificació de la reconciliació entre Josep Lluís Carod i Joan
\nPuigcercós i l’article de Joan Carretero "Patriotisme i dignitat") són
\nfets rellevants respecte dels quals vull expressar les següents
\nconsideracions.\n<\/p>\n<\/div>\n\n
\nprimer lloc, el pacte entre Carod i Puigcercós suposa insistir en la
\nlínia majoritària que ambdós representen orientada a reeditar el
\ntripartit per tercer cop, liquidar la dissidència interna i reformar
\nels estatuts per restringir la participació directa dels militants. I
\nesperar, arrecerats al govern, que arribi el 2014. A més, però, el
\nmateix Josep Lluís Carod afirmava a l’Avui del diumenge passat que ERC
\nno podia ser un partit de patriotes sense ideologia i encomanava la
\nresponsabilitat de dotar al partit d’un sistema de valors que supleixi
\naquesta mancança al president Joan Puigcercós. Aquesta apreciació,
\ndesproveïda d’autocrítica, sobre la precarierietat ideològica i
\npolítica de la militància deixa en evidència l’abundant obra escrita
\ndels qui n’han tingut des del 1996 les màximes responsabilitats
\norgàniques i institucionals: "2014: Que parli el poble català"
\n(L’Arquer) de Carod, "Disculpin les molèsties" (Ara Llibres) de
\nVendrell, "El Pla B: l’estratègia cap a la sobirania" de Ridao,
\n"Generació.cat" de Puigcercós i "L’independentisme sensat"
\n(Malhivern) d’Ernest Benach.
\nLa teoría que els portaveus d’ERC
\ndifonen es limita a repetir que som un partit d’esquerres (sense
\nespecificar en què es concreta aquesta afirmació), republicà (una
\nidentitat en desús atesa la preeminença de l’autoidentificació com a
\npartit socialdemòcrata) i accidentalment independentista (mentre no
\narribem a tenir estat propi). Des d’aquesta perspectiva "l’esquerra
\nnacional" comparteix valors amb les altres formacions que a casa nostra
\ns’autoidentifiquen d’esquerres. Quins són aquests valors comuns si
\nno assumeixen el poble català com a subjecte polític (pel PSC la nació
\nés Espanya) i són continuadors de les concepcions autoritàries del
\nsocialisme (cas d’ICV) ?. Aquesta abstracció, incapaç de concretar-se
\nen un projecte de transformació social, menysté el potencial del
\npatriotisme com a energia transformadora capaç d’aglutinar els
\ninteressos de la població que es veu perjudicada per la dependència
\neconòmica i política del nostre país.
\nL’eix Catalunya-Espanya
\nhauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats: d’una
\nbanda, els que es beneficien (de manera real o imaginada) de la
\ndependència i d’altra banda, els que en són realment perjudicats (en
\ntinguin consciència o no). Per això, és una afirmació impròpia d’un
\nindependentista equiparar patriotisme amb la manca d’ideologia, i més
\nen un país amb tan baixa autoestima. Precisament allò que li cal a
\nl’independentisme català actual és transmetre el coratge i la il·lusió
\ncol·lectiva que va desplegar als anys trenta el nacionalisme republicà.
\nL’apel·lació
\nal patriotisme que impregna l’article de Joan Carretero, (el qual
\nsubscric íntegrament), i a formar una candidatura d’aquest signe a les
\neleccions autonòmiques del 2010 està en línia amb les conclusions de la
\nConferència Nacional d’octubre del 2007 i fins i tot amb les boiroses
\nresultants del Congrés de l’any passat. La desqualificació de la
\nproposta en si mateixa, i els arguments emprats per a fer-ho, em
\nsemblen una distorsió profunda del nacionalisme (també una paraula tabú
\nactualment) que ha caracteritzat històricament l’Esquerra. La
\nresistència d’ERC a encapçalar una candidatura d’aquest tipus significa
\nrenunciar a liderar un moviment cívico-patriòtic per mantenir-se
\nestrictament com un partit d’ordre dins el subsistema autonòmic català.
\nEn
\nsegon lloc, i enllaçant amb l’apartat anterior, les declaracions dels
\ndirigents que han aplaudit el pacte Carod-Puigcercós coincideixen en
\nequiparar la celebració de primàries per escollir candidat a la
\nGeneralitat amb una "catàstrofe" (Carod) o una "tonteria" (Ridao)
\nalhora que rebutgen convocar un referèndum intern sobre el finançament.
\nEls arguments segons els quals ERC ha de ser un partit "seriós",
\n"madur", és a dir un partit d’ordre, són pur tarradellisme<\/a>.
\nLa direcció actual aposta per un model de partit de quadres
\nprofessionalitzats que pacten entre ells les quotes de
\npoder emmirallant-se, també en això, en el PSC. Teodor Herzl va deixar en evidència "la figura nefasta del polític professional" e<\/a>n el procés de creació de l’estat jueu, una afirmació que també hauria de valer pels independentistes catalans d’avui.
\nLa
\nminusvaloració del patriotisme com a ànima col·lectiva d’un projecte,
\nafegida a la involució en la vida democràtica interna, va en paral·lel
\namb la contraproduent estratègia seguida des del 2006 ençà.
\nL’entestament en el desplegament estatutari com a única línia d’acció
\npolítica, i la creença que la presència al govern per si mateixa,
\n(sense preparar cap alternativa efectiva a l’esgotament de la via
\nautonomista) farà créixer el projecte independentista, han estat
\nreiteradament desmentits pels resultats electorals. Les
\nactituds adoptades demostren que el "no" propugnat en el referèndum de
\nl’Estatut del 2006, no era una posició coherentment assumida per la
\ndirecció i d’aquí es deriva la progressiva pèrdua de credibilitat entre
\nl’electorat independentista.
\nFa temps que vaig arribar a la
\nconvicció personal de que la direcció actual no té ni la voluntat ni la
\ncapacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb
\nl’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació. A
\npartir de l’estiu del 2007 vaig adoptar una línia d’oberta
\noposició promovent una condidatura conjunta dels sectors crítics al
\ncongrés del partit de l’any passat, amb Joan Carretero com a president
\ni Uriel Bertran com a secretari general. No fou possible l’acord,
\noptant llavors per figurar com a candidat a president en la d’Esquerra
\nIndependentista per intentar sumar una majoria pel canvi a partir de
\ndues llistes. I finalment, vaig donar suport a la unificació en una
\nsola corrent: Reagrupament Independentista<\/a>,
\nque no ha arribat a consolidar-se i, a la vista de les reaccions
\ndivergents arran de l’article de Joan Carretero, s’esvaeix la
\npossibilitat d’articular una majoria alternativa a curt termini.
\nLa
\ncontinuïtat com a sector crític al si del partit és, o bé un propòsit
\nguiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants
\nrepublicans, o bé un gest a l’espera de veure’s recompensat en una
\nimminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment,
\nveient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, la direcció
\nté ganes de desprendre’s de militants molestos, opto per deixar de
\nmilitar a ERC. Crec que tard o d’hora, els dissidents de la línia
\nmajoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la
\nseva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals
\nadquirides els ho permetin. No faig, per tant, cap crida a precipitar
\nla decisió de ningú, simplement exposo el meu convenciment personal de
\nque dins a ERC no hi ha res a fer mentre es mantingui la línia marcada
\npel tàndem Carod-Puigcercós.
\nCrec que som en un canvi de cicle en
\nl’evolució de l’independentisme contemporani i la situació actual d’ERC
\nem recorda, relativament, a la que vaig viure l’any 1991. Llavors vaig
\nformar part del nucli minoritari de militants que vam considerar
\nesgotades tant les bases ideològiques com les opcions estratègiques que
\nconformaven el denominat moviment català d’alliberament nacional. Anys
\nmés tard, molts dels que es varen oposar a aquell tombant estratègic
\nvan acabar ingressant a una ERC transformada, en part també per la
\nnostra aportació, en un partit independentista el 1993. Ara, divuit
\nanys més tard, sóc dels que considero que els referents ideològics i
\nestratègics de l’actual ERC són políticament inadequats malgrat els
\nseus defensors siguin majoritaris al si del partit. Penso promoure els
\nplantejaments recollits en el llibre "L’esquerra de la llibertat" des
\nde fora, conscient de les dificultats que aquesta tasca comporta i del
\ntemps que es requereix per poder contrastar-los amb la realitat i ésser
\nassumits per un col·lectiu, que arribat el cas, els defensi
\npolíticament de forma organitzada. <\/p>\n
\nés fruit d’una decisió llargament meditada i consultada amb militants
\nde la meva confiança. Previament a la publicació d’aquest post ho he
\ncomunicat al president de la secció local de Tarragona. Demano
\ndisculpes a tots els que m’han fet confiança en aquests anys,
\nespecialment al Camp de Tarragona, per no haver pogut anunciar-los-hi
\npersonalment.
\nAiximateix agraeixo al diari Avui (www.avui.cat<\/a>) haver-se fet ressò immediat d’aquest apunt.\n<\/p>\n<\/div>\n<\/div>\n<\/div>\n