![](\"http:\/\/josep-perera-papiol.bloc.cat\/gallery\/9988\/9988-58840.jpg\")
\n<\/p>\n\n\n<\/p>\n
\nwww.avui.cat\n<\/p>\n
<\/p>\n
<\/p>\n
<\/p>\n
\n<\/strong><\/p>\n\n
\nCertament, es pot dubtar de la viabilitat de la independència<\/strong>
\nde Catalunya i preguntar, com fa Colomines, si és que ha minvat la
\nfortalesa de l’Estat o crescut la base social del catalanisme. Però
\nabans de respondre-hi, cal dir que trenta anys després de la
\nConstitució de 1978, del que ja no hi ha cap dubte és de l’absoluta
\nimpossibilitat que el projecte autonomista porti enlloc. Fa anys que es
\nveia venir que no hi ha altre encaix possible a Espanya que no sigui un
\nencaixonament. No hi ha alternativa d’incorporació que no impliqui la
\nprèvia renúncia a ser-hi com a nació, com ha demostrat la darrera
\nreforma estatutària. Per tant, l’elecció és triple: o s’abandona la
\nlluita per la nació –per bé que lògicament comportaria l’aparició de
\nbrots de radicalisme no democràtic–, o ens enganyem donant voltes i més
\nvoltes en el cercle viciós d’un autonomisme que s’ha quedat sense
\nhoritzó fent veure que l’estem repensant per enèsima vegada, o
\nconsiderem l’aposta per la independència i –doneu-nos un parell d’anys–
\nla dotem de contingut i estratègia.\n<\/div>\n
\n<\/strong><\/p>\n\n
\nSempre m’he fet càrrec, i he respectat sense reserves,<\/strong>
\nque el 1980 el nacionalisme fes un acte de confiança en la via
\nautonomista. I és cert que, venint d’on veníem, l’ambigüitat dels
\ngoverns de CiU en la seva relació amb l’Estat va permetre avenços
\nsignificatius en la reconstrucció del país. La pregunta, però, és si
\nactualment aquest model d’ambigüitat permet fer balanços positius. I,
\nfrancament, totes les dades conegudes són negatives. Parlem
\nd’evidències: els catalans no tindrem mai un futur nacionalment digne,
\nculturalment ple i econòmicament avançat a Espanya i l’autonomisme o el
\nsobiranisme ambivalent ja no són capaços d’oferir la promesa ambiciosa
\nque el país necessita per aconseguir l’adhesió dels catalans d’avui.
\nQueda, tanmateix, la qüestió de si ha canviat tant la fortalesa de
\nl’Estat o la base social del catalanisme per fer el pas. I la resposta
\nés sí. Ho prova el fet que l’Estat, les seves institucions i els seus
\ngendarmes mostren cada vegada un nerviosisme més gran respecte dels
\ncatalans. Són ells que se senten febles. Ho prova l’emergència, en
\nprogressió geomètrica, d’un independentisme fins ara silenciat i
\nsilenciós per prudència o per poca fe. I ho prova el descrèdit de
\nl’actual política catalana, incapaç d’interpretar les aspiracions,
\nd’entrada, de ben bé una tercera part dels catalans. I aquest punt em
\npermet respondre al darrer desafiament dialèctic de Colomines sobre si
\nl’independentisme “lliga” amb la realitat social, política i
\ninstitucional del país. Perquè la resposta és fàcil: no, Agustí, encara
\nno hi respon. Però precisament per això hi som: per transformar aquesta
\nrealitat. Si del que es tractés és d’ajustar-nos a la “realitat”, més
\nvaldria que l’independentisme plegués, però també ho hauria de fer el
\nsobiranisme de Colomines.\n<\/div>\n\nDe manera correlativa, aquesta setmana<\/strong> he assistit
\ndilluns a l’homenatge a Pepe Rubianes i dimarts al lliurament del Premi
\nd’Honor de les Lletres Catalanes a Joan Solà. I no sóc cec a la
\nrealitat: la “realitat” que esmenta Colomines era més al Palau Sant
\nJordi que no al Palau de la Música. Catorze mil contra mil. Però
\naquesta constatació no m’acovardeix: m’encoratja. Perquè el meu país és
\nmolt més gran que no el que representava un Manuel Fuentes
\nlingüísticament acomplexat, parlant gratuïtament en espanyol, com va
\nser el vuitanta per cent de l’homenatge retransmès per TV3. Amb breus i
\nnotables excepcions com la de Toni Albà, aquella és la imatge d’un país
\nresignat i sotmès. En canvi, el meu país, vull dir el que farem i té
\nfutur, inclou el del Palau Sant Jordi amb ganes de riure, sí, però es
\nfa amb les ganes de lluitar dels que s’aplegaven amb Òmnium Cultural
\nper homenatjar Joan Solà, que ha fet de la llengua catalana la seva
\npassió, el seu compromís i la seva felicitat. I sé que de força de
\nfutur en tenim més els mil d’Òmnium, els cinc mil de Brussel·les o els
\nd’ahir a la plaça de Sant Jaume. I, sobretot, creuré en el futur mentre
\nens guiïn testimonis de rigor intel·lectual, lluita cívica i dignitat
\nnacional com Joan Solà.\n<\/div>\n<\/div>\n