Albert Pereira: La decisió de no recórrer llei de dependència

          Em temo que el dimecres 14 de febrer del 2007 no s’escriurà a la història d’ERC amb lletres d’or. Aquell dia els nostres diputats al Parlament de Catalunya van ser protagonistes d’un fet inversemblant, tractant-se de representants d’un partit que es defineix als seus Estatuts i als seus documents ideològics i programàtics com a independentista: van unir els seus vots als dels altres grups del tripartit per evitar que la Llei estatal de la Dependència, que el Consell Consultiu ha dictaminat que envaeix competències de la Generalitat en més del 70% del seu articulat, fos recorreguda davant el Tribunal Constitucional.

 

[@more@]

Aquell mateix dia, la pàgina principal del web d’ERC es referia a la votació esmentada amb un titular destacat i sorprenent: “CIU no va recórrer 14 lleis inconstitucionals”. O sigui: i tu, més. Com va denunciar Salvador Cardús a l’AVUI respecte algunes reaccions que havia suscitat el ja cèlebre article que hi havia escrit Joan Carretero, la temptació més fàcil quan no es tenen arguments és la desqualificació de l’oponent.

I no és que no estigui clar que, en matèria de coherència nacional, CIU té la cua de palla. Que la seva trajectòria la fa mereixedora, sense dubtes, del títol de campiona de la claudicació nacional. Però precisament per aquest motiu, entre tants d’altres, molts no ens vam fer de Convergència, ni d’Unió, sinó d’Esquerra. I és des d’aquest punt de vista, de militant compromès de fa un grapat anys en aquest projecte, que ha denunciat fins l’extenuació aquest tipus de renúncies per part de CIU, que no puc entendre l’ufanós titular del web del meu partit.

Perquè, a veure, què vol dir, el titular en qüestió? Que encara tenim 13 lleis invasives de competències exclusives de la Generalitat de marge per equiparar-nos a la marca de CIU, i que no ens emprenyin fins aleshores? Que per una vegada no passa res? O que fins el catorzè cop que et doblegues a la voracitat centralista de l’Estat no estàs en fals?

El cas de la Llei de la Dependència –el nom sembla triat expressament- és un clar exemple del capteniment de la direcció del nostre partit fa bastant de temps. Aprovada l’any passat per les Corts espanyoles, amb informes jurídics que qüestionaven profundament el seu caràcter invasiu de competències de la Generalitat des de l’inici, els nostres portaveus la van presentar com el súmmum del progressisme i un gran èxit del nostre partit a Madrid. Obviaven, tot sigui dit de passada, que el PP va votar favorablement una llei tan d’esquerres…

Ara, els dirigents d’ERC han volgut justificar la no presentació del recurs d’inconstitucionalitat amb un argument clàssic de l’espanyolisme a Catalunya: allò que importa són les persones, moltes de les quals seran beneficiades per la nova llei, per damunt de discussions competencials que “no interessen a ningú”. Algun d’ells, fins i tot, ha utilitzat el pobre argument que les persones que es veuran afavorides per la nova llei estan, per la seva condició de dependents, en una situació especialment delicada.

Davant d’una situació com la plantejada amb la Llei de la Dependència, la resposta de qualsevol persona amb una mínima dosi de catalanisme en la seva ideologia és de manual: si la llei és tan genial, proposem la seva aprovació al Parlament de Catalunya. Si no tenim els diners –d’aquí plora la criatura- per aplicar-la, exigim la millora del sistema de finançament de la Generalitat necessària per atendre aquesta competència exclusiva. Perquè, a qualsevol administració, el sistema de finançament li ha de permetre fer front a les competències que té encomanades.

Algú ha recordat, aquestes setmanes passades, que el govern Aznar va oferir a la Generalitat encara governada per CIU el desdoblament immediat de l’Eix transversal a canvi que la carretera fos cedida a l’Estat. Ningú a Catalunya va plantejar-se acceptar una proposta tan provocadora, malgrat els beneficis evidents que hauria suposat per un servei tan rellevant per a les persones -amb reducció d’accidents mortals inclosa- com el que suposaria el desdoblament d’una via de comunicació tan important. I com hauria reaccionat ERC fa quatre o cinc anys, amb tota la raó del món, si la proposta hagués estat acollida favorablement pel govern de Catalunya?

Doncs l’ERC actual, la de la pluja fina, ha fet bones ofertes com les d’Aznar sobre l’Eix transversal. S’ha de reconèixer, això sí, que ERC no va coincidir amb el PP en la votació contrària a la presentació del recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de la Dependència (els populars es van abstenir, potser perquè el magistrat del Consultiu nomenat a proposta seva va signar un vot particular que afirmava que gairebé la meitat dels articles de la Llei envaïen competències de la Generalitat). En una ocasió com aquesta, els que ens van acompanyar amb els seus vots entusiastes contra la presentació del recurs van ser els Ciudadanos… Bé, més val que ho deixem aquí, no?

Albert Pereira i Solé

Membre del grup promotor de Reagrupament.Cat