Salvador Cardús: Antiindependentisme immadur


 

A veure si ens entenem: l’independentisme ha anat madurant i s’ha tornat prou seriós com per no atribuir-li una minoria d’edat que no li correspon. Encara té, de tant en tant, algunes manifestacions primàries, emocionalment impulsives i poc reflexionades. D’acord.

Però si alguna cosa es pot dir de l’independentisme d’aquests darrers anys és que s’ha guanyat una respectabilitat i una centralitat que li ha permès arribar a cotes de suport d’entre el 40 i el 50 per cent dels catalans, segons totes les enquestes.

Ho dic perquè crec que em faig portaveu de molts independentistes si dic que ens sentim tractats amb desconsideració, si no insultats en la nostra intel·ligència política, quan se’ns fan determinades observacions capcioses. Per exemple, aquesta setmana, l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu ens feia saber que “la independència no és una vareta màgica que ho soluciona tot”. I afegia: “Grècia i Portugal són independents, i mira què passa”. I tant. Encara diria més: “Espanya també és independent, i mira com li va!”. De veritat, el senyor Hereu es pensa que som tan rucs d’imaginar que la independència es xauxa? No: simplement ens farà iguals en possibilitats a la resta de països. I sí: en lloc que ens enfonsin el país des de fora, com ara, ens el podríem enfonsar tots sols. Però la gràcia és que pots ser Grècia, però també pots ser Finlàndia, Suècia o Àustria, i sortir de la crisi com fan ells. Oi que m’entén, senyor Hereu?

També aquesta setmana, a l’Ateneu, el president Artur Mas advertia –com per aigualir la idea d’independència- que, en qualsevol cas, avui dia no es pot ser independent del tot, sinó interdependent. I insistia a fer-la difícil pel fet que la meitat del país, deia, té vincles emocionals amb Espanya. Déu meu! Que n’hem de donar, d’explicacions, els independentistes! Efectivament, i ja fa temps, els estats són interdependents. Però és que és per això que volem la  independència: per “interdependitzar-nos”. Perquè resulta que si no la tens, no comptes i ets políticament, econòmicament o culturalment invisible. En un cert sentit, més independents que ara, que ningú no ens fa cas, no en serem mai. I si desapareguéssim com a país, seríem independents eternament, sense cap interdependència que ens molestés. Per això ens volem “interdependitzar” amb el món, senyor president. Per viure amb dignitat.

I, pel que fa als vincles emocionals, potser que parem de tanta poca confiança amb la capacitat en el país per convidar tothom a un futur de prosperitat a través de la independència. És que algú ha de deixar de saber francès, espanyol, quítxua o àrab, per parlar català? Doncs el que cal és que el nostre model de sobirania en copiï l’esquema: sigui quin sigui l’origen, l’adhesió a la independència ho ha de ser a un projecte de futur, que ja és el que sol haver fet un immigrant, fins i tot més que els propis autòctons. Conec catalans d’origen alemany, anglès, francès, marroquí i fins i tot espanyol, que se senten profundament vinculats al projecte d’emancipació nacional del país on han arrelat, i no han hagut de renegar dels seus països d’origen ni han trencat els llaços afectius amb les seves famílies. Vet-ho aquí.

Sigui dit amb tot el respecte: i si qui té una concepció infantil de la independència són ells?

 

reproduït de tribuna.cat