Darrerament es publiquen força articles, sobretot al diari l’Avui, posant en relleu, gairebé en forma de denúncia, l’habitual pràctica dels polítics professionals d’excusar-se amb el típic “i tu, més!”, de ressons infantils, per mirar de girar la truita i culpar l’adversari de les pròpies debilitats.

N’hi ha hagut tres, d’articles, el de Salvador Cardús, Sou uns boques! (23-02-07), el de Francesc Puigpelat, Catalanisme i demagògia (25-02-07) i el de Vicenç Villatoro, Pit i collons (25-02-07), que han insistit en què aquesta pràctica s’ha convertit en una malaltia crònica que alimenta la pugna entre ERC i CiU. Puigpelat arriba a dir, fins i tot, que aquesta manera de fer ha portat el catalanisme a una crisi descomunal: “Està dividit –diu-, enfrontat, esgotat, desprestigiat, sense força, sense il•lusió, sense projecte i sense ideologia. (Llevat, esclar, que consideréssim que el "peix al cove" és una ideologia.) Per omplir aquest buit tan immens, els dirigents d'ERC i de CiU utilitzen la verbositat més frondosa, visceral i desbocada.”

No sé si el catalanisme està en crisi, però el que és segur és que, a còpia de renúncies i sortides de to, ha perdut la iniciativa i s’ha tornat subaltern. Per abandó dels uns i incapacitat dels altres, caldria dir. Ara que, com diu en Joan Carretero, ens volen endossar el discurs de l’eficiència, despullada de qualsevol reivindicació nacional “essencialista”, per justificar una determinada coalició de govern, resulta patètic entestar-se a dir que s’ha canviat de posició amb l’argument que hi ha qui ho ha fet abans. Fantàstic i surrealista alhora!

Però més enllà d’això, encara hi ha una altra actitud, més bèstia i tot, que és la temptació que tenen molts polítics de voler trencar les cames al missatger. O sigui, a qui denuncia negre sobre blanc, perquè no vol ser-ne còmplice, tanta estultícia encorbatada. Ho ha escrit Marçal Sintes a la seva columna diària de l’Avui, referint-se a Esquerra, però també s’hauria pogut dir de l’etapa final de CiU. De gent amb vocació de policia n’hi ha a tot arreu. Tanmateix, és veritat que els intel•lectuals i opinadors, diguem-ne, desafectes no havien estat perseguits tant com ara.

Fins quan haurem d’aguantar aquest “i tu, més!” que ofèn la intel•ligència?