Els dos partits nacionalistes estan totalment satel·litzats

 http://www.tribuna.cat

Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) és escriptor i columnista. És autor de diversos llibres, els més recents, escrits conjuntament amb Julià de Jòdar i Miquel de Palol, són Fot-li que som catalans!, i Fot-li més, que encara som catalans! (Esfera dels Llibres). També és autor del llibret de Mar i Cel per a Dagoll Dagom, una obra del dramaturg Àngel Guimerà que es podrà veure properament a Alemanya. Bru de Sala va ser director general de Promoció Cultural entre el 1988 i el 1990.

 

[@more@]

Catalunya està pitjor ara que fa uns anys, tal com asseguren molts opinadors?
Està pitjor com a mínim pel que fa a les perspectives d'increment del seu autogovern. Aquesta situació s'ha creat arran del procés estatutari, amb les davaluacions greus que va patir i que encara pot patir al Constitucional. La societat catalana se sent en certa manera desarmada, i els polítics se n'adonen que no hi ha fórmules per poder fer recular l'onada neocentralista que arriba de Madrid.

Potser ens hauríem d'haver quedat amb l'Estatut del 1979?
No, en absolut. Però amb el nou Estatut es va cometre un error, posar el llistó molt alt i saltar-lo per sota. Es podia haver posat un llistó més baix, perquè tothom sabia que hi hauria retallades, o bé haver fet un acord previ que fixés fins a on s'admetria la rebaixa, en comptes d'anar cadascú pel seu cantó a Madrid a veure qui es feia la foto primer.

Aquest procés ha desgastat excessivament els partits catalans i la societat civil?
Hi ha un desencant catalanista de la societat. Convé un període de reflexió i d'elaboració de noves estratègies polítiques per aconseguir que les necessitats en finançament, infraestructures i autogovern puguin ser una realitat en comptes de recular o avançar poc.

Parla d'una estratègia de país, o de diverses estratègies de partit?
És una combinació de tot plegat. Estratègies de propis partits polítics, de la societat, del món dels opinadors i dels mitjans de comunicació. I ara mateix, no hi ha ningú que lideri una nova estratègia, i no sembla que cap força o dirigent polític estigui en condicions de fer aquest planejament. Ara que, probablement tampoc no sigui el moment, perquè ens trobem en un període de desencant i de pessimisme entre la multitud de ments pensants del catalanisme.

Hem d'esperar potser a l'endemà que el Tribunal Constitucional retalli més o menys l'Estatut perquè comenci a configurar-se una nova estratègia?
Encara necessitem ara una mica més de tranquil·litat i de veure com evoluciona la situació. Haver posat el llistó massa alt i saltar per sota et deixa cara d'haver fet un ridícul sensacional, que sumat a la confrontació gravíssima que hi ha a Madrid entre els dos grans partits, donen com a resultat un desgast considerable a casa nostra, i un avanç d'actituds neocentralistes. Malauradament, no tenim res seriós per oposar-nos a aquestes actituds des de Catalunya.

Per quina raó els partits no acaben de reaccionar en aquest sentit?
Perquè els partits nacionalistes estan totalment satel·litzats. ERC és satèl·lit del PSC, que a la vegada és satèl·lit del PSOE. Pel que fa a CiU, està satel·litzada també del PSOE, perquè la seva única perspectiva de tenir una plataforma de poder, necessita acostar-se al partit que governa a Madrid, perquè a la Generalitat no hi pinta res. És el moviment instintiu i racional de CiU davant l'evidència que el poder a la Generalitat el té vetat.

Tant CiU com a ERC han comès errors en el procés estatutari?
Tots dos partits es van equivocar en no fer un pacte de mínims per defensar l'Estatut, sinó que van fer un concurs per veure qui feia més rebaixes.

És possible una estratègia de país per part de les dues formacions, al marge de l'estratègia de partit que pugui tenir cadascuna?
La societat catalana no està preparada per un pacte CiU-ERC. Aquesta seria la darrera carta que es reserva el catalanisme. Però és un pacte que hauria de ser a Catalunya i a Madrid, actuar conjuntament a la Generalitat, al Congrés i el Senat. Jo no malgastaria aquesta carta ara.

Quan es podria mostrar aquesta darrera carta?
Haurem d'esperar com a mínim a la legislatura vinent per veure si és viable ensenyar-la, i si la mateixa societat catalana veu que no hi ha més alternativa. El pacte comportaria, entre d'altres coses, que Generalitat no podria anar-se a fer la foto amb la vicepresidenta espanyola per marejar la perdiu de Renfe, i no es podria dir que no hi ha pressa en l'adjudicació de la nova terminal del Prat, per exemple.

En tot plegat, el PSC és el llest de la classe?
Amb 37 diputats té la presidència de la Generalitat i, malgrat tot, manté bones relacions amb Madrid. A curt termini han aprofitat l'escletxa i s'hi han posat, però el que no sabem és com evolucionarà el seu propi electorat, que va a la baixa. Hi ha moltes incògnites que no veurem fins que la legislatura estigui més avançada.

Com poden afectar les relacions entre CDC i UDC al futur de la federació nacionalista?
Mentre no hi hagi eleccions a la Generalitat, hi haurà una situació basada en el manteniment l'estatu quo entre Mas i Duran. Veig més perillosa una revolta dins de Convergència, de les bases o dels quadres dirigents, que no la discòrdia possible entre CDC i UDC, perquè en el cas que tingués poder a Madrid, el tindrien poques persones i implicaria una relació amistosa, com intenta fer ara el PSC.

Pel que fa a ERC, hi ha qui diu que la direcció actual Carod-Puigcercós comença a estar esgotada. Què en pensa, vostè?
No crec que estigui esgotada la direcció de cap partit actualment. Estem començant el cicle post estatutari, i els que han començat aquest cicle, mentre duri no canviaran les seves condicions. El mateix Artur Mas, que és el que ho té pitjor, tampoc no està en una situació feble ni perilla el seu lideratge. I menys Carod i Puigcercós, que tenen un paper a la Generalitat i això sempre dóna possiblitats d'ostentar el seu poder i de mantenir-s'hi, gràcies a la docilitat que demostren.

Vostè va ser secretari general de Promoció Cultural en temps de CiU. L'actual política cultural del Govern està correctament orientada, al seu parer?
El conseller Tresserras sembla que té clar que no hi ha d'haver paràlisi cultural al país per la qüestió identitària o idiomàtica, que hi ha lloc per a tots i que de fet, el que fa que el català tingui més possiblitats d'expressió cultural normal és densificar el propi teixit cultural, no pas la confrontació català-castellà.

Li està passant alguna cosa, a TV3?
Pateix de manca de renovació. Sempre són els mateixos, els que manen. Si canvien un director d'informatius, el substitueixen per un del grup endogàmic que hi ha muntat des de fa anys. Hi ha un equip directiu d'unes quinze o vint persones que es blinden entre ells i que no permeten la renovació. Cal una fornada nova de professionals que coneguin el mitjà i tinguin idees, però que no hagin format part d'aquesta direcció endogàmica. Les idees noves a TV3 es van acabar més o menys a la vegada que el pujolisme, però no perquè Jordi Pujol les hagués afavorit més, sinó perquè la gent que les tenia ja les va esgotar.

Els partits polítics no semblen disposats a professionalitzar TV3 i a perdre'n el control.
Per desbloquejar aquesta situació calen unes lleis, i sobretot que els partits entenguin que una televisió pública està al servei dels continguts i no d'una direcció i una línia política. Però encara no se n'han adonat. Cal despenjar TV3 de la política, donant més atribucions al CAC, trobant fórmules per què el Consell d'Administració no sigui corretja de transmissió dels polítics i implicant-hi persones amb més prestigi i professionalitat.