EN CENT DIES: DE LA IL·LUSIÓ A L’ENSOPIMENT

El trajecte que em porta de la il·lusió a l’ensopiment i la decepció té un punt de partida clar: la formació del nou govern a Catalunya. I molt em temo que aquest ensopiment i decepció són compartits per molts companys i companyes independentistes, militants o no d’ERC.


Una tria difícil i arriscada
La davallada electoral incontestable del 2006, ja que amb molta menys participació que al 2003, passàvem de 23 diputats (més de 544.000 vots) a 21 (uns 414.000 vots), suposava un cop molt fort. Seguíem essent necessaris en qualsevol combinació que volgués accedir al Palau de la Plaça Sant Jaume, però havíem sortit fortament castigats. Alguna cosa havia passat que feia baixar la confiança de l’electorat cap a ERC en només tres anys.

[@more@]

Malgrat tot no s’inicia un procés de reflexió, crec que necessari (s’han perdut 130.000 vots!) i s’opta per enllestir en poc temps una opció que, pel cap baix, podem dir que és força arriscada: fem president de la Generalitat el candidat José Montilla, un representant dels sectors més espanyolistes del PSC, estretament vinculat al PSOE (n’és membre de l’executiva) i provinent d’un món tan poc afí al catalanisme com és el municipalisme metropolità, que compta amb personatges com Bustos a Sabadell, Corbacho a l’Hospitalet de Llobregat, Robles a Barberà del Vallès,… Una gent que, si s’ah caracteritzat per alguna cosa, és per la pràctica d’un caciquisme municipal i metropolità, sempre disposat a afavorir iniciatives desnacionalitzadores (Ferias de Abril, del Caballo…) o contrapoders enfrontats a la Generalitat (la Corporació Metropolitana). El seu discurs nacional, en molts casos, no té res a envejar als Foros Babels (del qual és un signant Miquel Iceta, entre altres prohoms socialistes) i als seus hereus de Ciudadanos, amb una al·lèrgia malaltissa cap a qualsevol iniciativa identitària, mentre fos catalana, és clar. Si el PSC havia fet aquesta opció i en negligia d’altres de nacionalment més interessants i coherents com la de Castells o Nadal, per només citar dos exemples, era cosa d’ells, eren ells que n’havien d’assumir el risc, un risc que, per altra banda es va traduir en una forta davallada electoral, també per al PSC ( de 42 a 37 escons).Les altres opcions possibles, fins i tot la de recuperar la proposta de govern amb CiU i PSC, o la de passar a l’oposició i que s’ho fessin els que ens havien portat l’estatutet van ser desestimades amb una velocitat insospitada, especialment si tenim en compte la reculada que havíem patit.

Comencen els dies d’absències i ensopiment
Amb el nou govern, ben aviat arriben les mostres d’un nou estil. No es tractarà d’unes muntanyes russes com l’anterior tripartit. Se’ns promet l’estabilitat i el poc soroll. I a fe de Déu que n’hi ha de poc soroll, sobretot dels consellers d’ERC, que desapareixen de l’escena política i adopten un paper d’obediència cega a l’amo. Un amo que, a la vegada és masover del PSOE, i que amb allò del patriotisme social està disposat a fer-nos beure a galet a tots plegats. Ben aviat sabem que això del patriotisme social vol dir que la llei és la llei, i que s’ha de complir on, com i quan diu l’amo, i sense esperar gaire. Tant li fa que vagi en contra del parer dels consellers del segon partit del govern. Hi ha d’haver les banderes que toca, s’ha d’aplicar el decret de desplegament de la LOE, amb una queixa pel mètode, s’ha d’acceptar les lleis que laminen l’estautet (de dependència o d’adopcions), s’ha d’esperar que els amos de debò es dignin a prendre decisions, encara que siguin en contra nostra sobre les estructures de comunicacions. Al cap i a la fi, sempre podran dir que es tracta de temes identitaris que no tenen cabuda en el nou món postnacionalista, postcatalanista, postidentitari del patriotisme social. L’amo ha dit que ja ho aplicarem de manera favorable, però encara no sabem de qui serà favorable, perquè l’altre amo, el de la finca grossa, se la jugarà pel latifundi amb els del PP, d’aquí un any, i encara ens en pot fer passar molts de bous per bèstia grossa, tants com li convingui.

Mentrestant, algun alcalde d’ERC, com el de Matadepera, se les haurà amb els jutjats per no complir la llei de banderes i símbols que tan bé compliran els nostres consellers, ja sigui als seus despatxos o, fins i tot, quan se’n van de viatge a l’Índia.
Haurem estat del govern que ha engegat a dida la immersió lingüística al nostre sistema educatiu i que haurà fet tant com els altres governs perquè el català avanci a l’ensenyament, és a dir res més que proclames buides d’accions en el millor dels casos. Haurem estat del govern que ha permès que es tanqués TV3 al País Valencià definitivament, al cap i a la fi hi emetia de manera il·legal, i potser s’ho mereixia, si no és que també permet que es tanqui a les Balears i Pitiüses, al cap i a la fi, els anticatalanistes ja han vist que, des del patriotisme social de l’amo, no se’ls dirà ni ase ni bèstia. També serem del govern, segurament, que veurà com el procés de deslocalització industrial cap a Espanya segueix a pas accelerat, ja que no té capacitat de posar ordre en el desgavell d’estructures de comunicació, començant pel Prat i acabant pels trens de rodalies, que faci aquest país interessant per a la instal·lació de grans empreses i que ens aboca a la terciarització, si no a la balearització. Farem, això sí, uns jocs per a les nacions sense estat, especialment si han renunciat a tenir-ne. No passarem d’una política lingüística autista i suïcida, ja ens amenacen amb un pactge nacional per al trilingüisme, i incapaç de fer res que no sigui reedicions de campanyes patètiques com la de la Norma en forma de Queta, sense impulsar el Consell Social de la Llengua, ni fer cas de l’Observatori de la Llengua, massa identitaris ells, i poc patriòtics socials. Anirem a Frankfurt a vendre productes culturals fets a Catalunya (no als Països Catalans) i en la llengua que sigui, dit això pel nostre quefe de l’Institut Ramon Llull, suposo que es referia en obres de Robert Graves (enterrat a Deià), d’escriptors francòfons de Catalunya Nord, a més a més dels valuosos autors espanyols per a la literatura catalana. També és el govern de les llistes negres de periodistes, una cosa lletja com poques des del punt de vista de la llibertat de premsa, en què personatges com el Bolaños, poden amenaçar periodistes de mitjans no afins a l’amo sense cap mirament, al cap i a la fi treballen per l’amo i han de fer mèrits, encara que sigui amb mètodes grollers de pinxo de barri.
Amb aquest balanç del nou govern de l’Entesa, m’aclapara un ensopiment que cada dia s’assembla més a la desil·lusió o al desencís. I, molt em temo que no sóc l’únic que ho creu, perquè xerrant amb uns i altres, persones militants o no, però majoritàriament independentistes, coincidim en el diagnòstic de la criatura, encara que usem diferents paraules.


Sempre podrem donar la culpa als altres
S’ha estès i generalitzat el costum de passar el mort als altres de les coses que no funcionen. Es qualifica de convergent tot allò que no va, i de filoconvergent qualsevol crítica a la gestió de govern dels nostres. Si fos convergent o filoelquefos, si no fos independentista i hagués confiat en ERC, no em sabria tant greu res del que passa. Sempre ho podria atribuir als d’ERC, a l’estil del DVD del Madí i altres, força barroer per cert, i cruel amb moltes persones. Però resulta que em sap greu, i especialment perquè veig la gent amb qui confio i m’aprecio, la gent que crec que m’havia representat bé fins fa poc, fent un paper que no toca. Han esdevingut transparents, muts i cecs en un govern que cada dia que passa veig més borrós. No acabo de veure que s’exerceixin els càrrecs que, d’altra banda són per ser exercits a favor d’un mateix, sinó que més aviat sembla com si es resignessin a ocupar-los per no se sap gaire bé per a què. Amb aquesta imatge, o s’espavilen a canviar aquesta sensació i a fer notar que hi ha gent d’esquerres i independentista al govern, o correm el risc de perdre, encara més, un patrimoni polític que no ha estat gratuït. No es tracta d’instal·lar-nos en cap Dragon Khan, ni res que se li assembli. Potser es tracta de fer-nos notar i de fer veure que això del patriotisme social és alguna cosa més que una plataforma d’obediència cega a una estructura de poder que no ens afavoreix tant com això. No ens podem permetre el luxe de deixar que la nostra gent es desmoralitzi i desmobilitzi, no hi ha cap presència en un govern que ho justifiqui. Potser cal començar a fer valdre aquest grup de diputats i consellers a favor d’un projecte netament nacional i netament progressista. Especialment si tenim en compte que a progressistes no ens poden ensenyar res aquests socis de govern que tenim, ja que amb setze anys de govern a Madrid, des del PSOE dels González i Guerra no van ser capaços de fer res més que la societat de la tupinada, encara que la volien vestir de societat del benestar i de solidaritat. Els del PSC i ICV-EUA, a Barcelona i àrea metropolitana han fet igual però a petita escala. El PSPV va perdre el País Valencià i va seguir la política desnacionalitzadora de la UCD, sense construir cap patriotisme social que valgués la pena defensar. El PSIB, encara que no com el PSPV, sempre ha desconfiat del nacionalisme a les Balears i Pitiüses i no ha tingut inconvenient a posar pals a les rodes del catalanisme quan li ha convingut. Ja no diguem res del PSF que ha ignorat cíinicament qualsevol cosa que no sigui la França hexagonal. Si convé poden ser companys de viatges, però el més curt possibles, perquè ells, ja tenen la barraqueta identitària resolta, França i Espanya ja els van bé, i les seves baralletes amb la dreta local per fer veure que fan coses, els espanyols, o fer-les sense comptar amb per res amb els països, els francesos.

Tampoc els convergents no ens han d’ensenyar res, el model de peix al cove no té futur, especialment quan el cove està foradat i el peix el tenen els altres. A tot estirar ens pot deixar una mica de peix de roca i morralla que, encara que sigui gustós, té massa espines i atipa poc. En vint-i-tres anys van generar prou ensopiment. I, encara més, en una nit de gener van engegar a rodar la feina d’un Estatut que, encara que no fos una Constitució catalana, servia per recórrer un tram del camí cap a la sobirania plena. Ja s’ho faran, però no són un bon model, ni ningú per ensenyar gaire cosa.

L’esquerra catalana som i hem de ser nosaltres, com ho vam ser durant la república. Però perquè sigui així cal que se’ns noti, que no ens quedem muts, sords i cecs per les ordres d’un amo que no passa de masover.

Pere Ribera i Pinós
Militant d’ERC de Cardedeu

Articles d’opinió [NOU] –>