NO PODEM ESPERAR NI UN MINUT MÉS

http://www.reagrupament.cat/

Més enllà de les pallassades que la direcció d’ERC ha prodigat en els darrers dies i que ha deixat l’autoestima de molts militants, simpatitzants i electors sota mínims, hi ha una dada que no pot passar inadvertida.

En els rengles del catalanisme hi ha una confusió generalitzada sobre cap on cal anar. Aquest estrany debat parlamentari dels dos darrers dies ha fet encara més evident que la via autonomista per a Catalunya ha entrat en un atzucac insostenible, agreujat per la desorientació que provoca la manca d’idees clares i de lideratge.

El postpujolisme ha deixat un regust d’orfenesa política que posa en entredit tots els que d’una o altra manera pretenien recollir l’herència, l’experiència i el bagatge d’una forma de fer política que amagava l’estat real de la nostra consciència col·lectiva. El que ningú no podia esperar és que mentre a uns això els ha acabat suposant la pèrdua dels seus càrrecs, als altres, els que predicaven que ara finalment seria possible saltar la paret que ens mantenia dins d’Espanya s’han mostrat incapaços de fer un petit saltiró en el llarg camí de la reconstrucció nacional.

El més greu dels estirabots de la direcció d’ ERC ha estat les actituds infantils i certes frivolitats que han mostrat la seva manca d’estratègia, per acabar desprestigiant el conjunt del moviment sobiranista i posant en perill l’esforç dels qui en els darrers anys havien treballat en àmbits molt plurals i no estrictament polítics per descriminalitzar primer i normalitzar després l’independentisme català.

Dels tres escenaris possibles que el país tenia al davant: La provincialització i uniformització definitiva de Catalunya dins d’Espanya, la consolidació d’una situació que semblava obrir la via d’un estat plurinacional o la recuperació de la plena sobirania, el comportament dels principals dirigents d’ ERC ha reforçat l’escenari previsiblement més perjudicial per al país, el que pot suposar la irreversible consolidació de Catalunya com comunitat autònoma de dret comú, dins un estat superficialment descentralitzat.

El cert, però, és que la via autonomista ha fracassat, mostrant la seva incapacitat per a resoldre l’anomenat problema català, que molts volen en un procés d’ extinció. La sentència que dicti el Tribunal Constitucional serà el tret de gràcia i una derrota que en els darrers anys semblava que s’havia aconseguit endarrerir, que no evitar.

A hores d’ ara, ningú no pot evitar que la resolució judicial retalli el text estatutari o en proposi una lectura tan minsa que el converteixi en un document normatiu sense valor afegit per l’ autogovern.

Una derrota que ens farà tornar a començar i fer foc nou, fent imprescindible canvis entre els directament responsables que hagi estat inviable donar un pas endavant. Caldrà resoldre l’actual problema de lideratge en el moviment catalanista i molt especialment en el món independentista. La iniciativa ideològica correspon a la gent de Reagrupament, ja que no sembla que hi hagi ningú més disposat a fer-ho i això preocupa i molt la direcció d’ERC, que està fent sobtats cops de timó, que no fan més que posar en evidència la seva feblesa ideològica i argumental.

Encara estem a temps de redefinir i reforçar doctrinalment el catalanisme sobiranista de progrés, fins a convertir-lo en un moviment polític modern i plural, amb clara voluntat d’esdevenir majoritari dins la societat catalana. Es fa imprescindible dissenyar una nova estratègia: El dret a decidir ha de ser l’objectiu, una vegada comprovat que l’Espanya plural o federal és del tot impossible.

Tenen raó els que afirmen que per poder afrontar un procés d’autodeterminació cal tenir darrera una majoria electoral, social i política prou important que permeti afrontar-ho amb garanties d’èxit (no sembla que aquests dos dies s’hagi fet cap avanç). Per construir aquesta majoria social, cal seduir per al projecte independentista tots els sectors socials del país, però això és impossible si es prioritzen interessos partidistes de curta volada i no es fixen ni es defineixen objectius clars i concrets, amb una política d’ aliances que no subordini el país als interessos forans.

ERC no pot donar per fet que únicament amb l’aliança de les anomenades esquerres i amb el disseny de presteses polítiques progressistes, fent abstracció de la realitat nacional, es pot sumar al projecte independentista gent que hi roman allunyada. Aquesta estratègia porta a la subordinació del partit republicà als interessos del PSOE ignorant la importància de l’eix nacional en la política catalana, ja que ho redueix tot a una confrontació entre dreta i esquerra, fent un discurs que subliminalment accepta que, des de l’exhibició de les conviccions sobiranistes, és impossible fer política social.

Si volem polítiques socials i progressistes , que les volem, ens cal més sobirania (amb desplegament estatutari o sense) i amb aliats que no semblen voler-la, es fa difícil entendre estratègies que ens aboquen al fracàs col·lectiu.

Amb la reedició del govern d’entesa, ERC ha perdut perfil i prestigi polític, per molts estirabots pretesament independentistes que a darrera hora es facin, en benefici del PSOE no pas de Catalunya. Avui el Govern de la Generalitat i el seu President es comporten com el d’una comunitat autònoma més, sotmesa i submisa als interessos de l’Estat. Mentre això succeeix, paradoxalment la societat catalana viu cada dia problemes que frenen el seu desenvolupament: infraestructures (aeroport, AVE, RENFE, peatges), finançament i balances fiscals, ensenyament, dependència, etc.

L’actual Govern no ha gosat mantenir una posició de solidesa o resistència enfront de Madrid. És tanta la connivència i complicitat entre els dos governs que no hi ha espai per a una actitud pròpia del Govern de Catalunya.

Malgrat tot, ERC continua tenint la clau. És qui ha decidit amb els seus vots un govern i un president. Per això, molts electors i militants d’ERC es pregunten: ¿Per quina raó s’ha optat a favor d’un segon tripartit? ¿Quin avantatge n’obté Catalunya? La inoperància nacional d’aquest Govern no hauria de comptar amb la complicitat d’ERC. Comença a ser hora de tornar a les posicions de fermesa.

Per dir-ho clar: Abans que la situació del país empitjori i es facin passos enrere de caràcter irreversible, cal que el conjunt del catalanisme, però de forma especial l’independentisme que ha representat en els darrers anys ERC, reflexioni primer i revisi després la seva aposta per una via titllada de federalista, però simplement autonomista, que ens allunya més que ens apropa a la independència.

Ens cal redreçar l’actual situació de desconcert. Si els militants d’ERC volem, encara és possible impulsar i liderar aquest procés. Aquesta és la raó fonamental que justifica la creació del Reagrupament com a corrent intern. I això es el que han d’acabar demanant la majoria dels afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya. Per començar-hi a treballar no podem esperar ni un minut més.

Guillem Descatllar

 

[@more@]