Daniel Solano: segon cop de timó

www.poliblocs.cat

Reagrupament.cat i Esquerra Independentista donen esperances a un relleu necessari i urgent a la cúpula republicana. L'independentisme no es pot permetre perdre més temps. La proposta sobiranista no pot aturar el seu creixement per culpa d'una estratègia errònia que ja varem denunciar mesos enrere i que ara, les eleccions municipals, han evidenciat. 

Carod ha impulsat molts encerts però també ha comés molts errors, especialment en els darrers anys. La seva contribució al partit ha acabat definitivament, i Puigcercós no garanteix un canvi d'estratègia. Per tant, els militants fan be d'organitzar-se en corrents crítics que apostin per reorientar la formació independentista i reprendre el creixement. Això passa, necessàriament, per un canvi de dirigents, per una neteja d'imatge que retorni la credibilitat als milers de votants que s'han abstingut a les darreres eleccions o que han optat per altres formacions. També implica abandonar el govern, trencant voluntàriament, tal i com ha fet en Portabella a l'Ajuntament, un segon tripartit trist, impersonal i desnacionalitzat. Montilla no ha sabut compensar les seves mancances amb la generositat. No ha volgut confiar els temes identitaris a ERC. Els actuals dirigents republicans, per la seva banda, no han sabut defensar el seu terreny amb orgull. El resultat és clar: el PSC perdrà el poder, que passarà a CiU. I ERC es mantindrà a l'oposició, d'on no hauria de sortir fins que no guanyi les eleccions. A l'oposició ERC sempre ha crescut. Es millor això que no pas anar adulterant els ideals i formar governs sense solta ni volta amb els unionistes de CiU o del PSOE. L'experiència ens ho ha demostrat. Si es forma govern amb els unionistes que sigui perquè s'han guanyat les eleccions.

Queda descartada així l'estratègia republicana d'ocultar els principis independentistes per mirar de créixer. Es absurd que una formació hagi d'amagar els seus principis per sumar votants, i més quan la seva proposta és un canvi de paradigma complert. Una esquerra forta a l'oposició anirà recollint els desenganyats i els descontents. Els ciutadans aniran veient com la sociovergència es trenca infructuosament les banyes contra el rígid mur espanyol i optaran pel sobiranisme perquè és la única sortida que tenim per millorar el nostre nivell de vida. Intentar arribar a acords amb els espanyols s'ha demostrat inútil en els trenta anys de democràcia. L'estatut mutilat i desactivat que ens han encolomat, al cap i a la fi, ha estat un invent de la sociovergència. El més natural és que el defensin ells, que l'apliquin si poden i els deixen, a veure que en treuen de tot plegat. No gaire cosa. En els millors dels casos només aconseguiran un finançament insuficient, que no permet les polítiques socials idònies, i uns trets identitaris desnaturalitzats, que fan créixer el sentiment de frustració nacional.

D'altra banda, s'ha d'acabar aquesta obsesió inútil d'ERC de prioritzar la transformació d'Espanya mentre es deixa Catalunya completament abandonada a nivell identitari. Reestructurar Espanya des de Catalunya, transformant-la en un estat federal, és perdre el temps i ja no ha de ser una prioritat dels catalans, ni molt menys. Tots els intents han estat un fracàs, perquè a Espanya ningú no hi te cap interès. Per tant no pot ser que  iniciatives com ara impulsar el català al Congrés o per reformar la Constitució i el senat espanyol siguin "reclamacions bandera". Espanya no té remei, i ERC ara ha de centrar-se en Catalunya. En garantir que els catalans puguem viure amb plenitud en el nostre país i en desenvolupar polítiques d'avenç sobiranista sense tenir massa en compte altres paràmetres externs. En recuperar els nostres simbols, la nostra llengua, les nostres seleccions, els nostres impostos, els nostres drets històrics. En exercir el dret a l'autodeterminació, que no es demana… s'exerceix. I això només s'aconsegueix establint ponts de diàleg amb altres forces catalanistes des de l'equidistància més absoluta.

A més, cal tenir en compte que el PP ja torna a ensenyar les orelles. De ben segur guanyarà les properes eleccions espanyoles. I més quan s'ha escenificat el darrer i últim fracàs de Zapatero: la impossibilitat d'arribar a un acord d'alto el foc definitiu amb ETA. Els problemes de Zapatero van començar a Catalunya. Les seves deslleialtats, les seves mentides amb l'Estatut català, orquestrades pel fosc Rubalcaba, van restar-li tota la credibilitat a Euskadi. ETA va prendre'n bona nota i l'acord no ha estat possible. Fracàs rere fracàs. Ni Espanya federal ni pau a Euskadi. Tot plegat obre la porta de bat en bat al PP. Poc li ha durat el poder a Zapatero, i ja es veia a venir. Voler estar be amb tothom, però sense complir allò pactat, mai dona rèdits. Per tant, amb un PP revifat, caldrà una nova direcció ideològicament ferma al capdavant d'ERC, per aguantar, contrarestar i treure profit dels atacs del nacionalisme espanyol més radical.

Finalment, lamentar que IC-V no hagi iniciat cap procés d'autocrítica i segueixi aplicant sense immutar-se un seguidisme exasperant del PSC. Ja s'ho trobaran a les properes eleccions. El mateix es pot dir respecte a CiU. Els bons resultats municipals els poden fer creure que les coses van a millor i que no cal renovar els seus caps visibles. Van errats. CiU no ha sabut recollir el vot protesta dels independentistes descontents i no ho podrà fer mentre mantingui l'actual cúpula. Mas va trair el país venent-se l'Estatut i això, molta gent, li farà pagar tota la vida. Com a candidat de consens, és un polític cremat.

[@more@]