Hèctor López Bofill: L’encegament de Carod-Rovira

http://in.directe.cat

No sembla que sigui una bona manera de guanyar-se el favor de les bases d’ERC criticant amb acidesa allò que les bases van recolzar per àmplia majoria. Les declaracions del Vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira, afirmant que demanar el “no” al referèndum de l’Estatut fou un error i confessant que ell apostava pel “sí” provoquen una enorme consternació no sols en el món d’ERC i dels seus simpatitzants sinó també en el conjunt de l’independentisme.

[@more@]En un moment en què l’Estatut ha caigut en el descrèdit, en el que un dels seus màxims paladins, el President Maragall va arribar a admetre que l’esforç d’aprovar una reforma de la norma institucional bàsica no havia valgut la pena, en què el mínim guany en autogovern que es podia obtenir es troba amenaçat per la desídia estatal en el desplegament i per set recursos d’inconstitucionalitat, en una tessitura així, que el suposat líder de l’independentisme digui el que va dir provoca esfereïment perquè sembla que l’obsessió per la gestió i per l’estabilitat ja hagi desterrat de l’horitzó una estratègia clara d’alliberament nacional.

Si tant convençut estava Carod-Rovira de votar que “sí” a l’Estatut val a dir que, en el moment que les bases revoquen el seu projecte polític, el que hauria d’haver fet és dimitir de la Presidència d’ERC. No es pot continuar al capdavant d’un projecte independentista quan s’està a favor de l’autonomisme de curta volada sorgit del pacte Mas-Zapatero. Altrament es fomenta la deplorable imatge d’estar més pendent del càrrec i dels privilegis personals que de l’ideal d’emancipació nacional que ja no es defensa. Precisament el més important de l’afer de l’Estatut va ser que ERC va aconseguir salvar el seu patrimoni ideològic amb el “no” però ara sembla que Carod fins i tot està disposat a dilapidar aquest actiu per continuar a la direcció d’ERC i a la Vicepresidència del Govern.

L’altra cosa que cal posar de manifest és que les declaracions irresponsables del Vicepresident cauen com una galleda d’aigua freda sobre tots aquells amplis sectors de la societat civil (Platoforma pel Dret a Decidir, Economistes pel No, Intersindical…) que es van mobilitzar amb entusiasme en defensa de la decisió del Parlament de Catalunya del 30 de setembre. És que no va veure que el 18 de febrer de 2006 es van aplegar centenars de milers de persones contra un pacte que ara Carod diu que, en el seu fur intern, defensava? Com pot aspirar a liderar una nació algú que menysté fins a aquest extrems la il·lusió de tanta gent.

Perquè aquest em sembla que és el problema clau de Carod: que mai no ha tingut confiança ni en la militància d’ERC ni, el que és pitjor, en el poble de Catalunya. Probablement el seu és el d’un quadre mental que pensa que mai no tindrem l’ambició per saltar la paret i que en una societat atemorida i acomplexada n’hi prou amb una pàtina de discurs exaltat per continuar amb una gestió apocada que, sobretot, desenvolupin ell i el seu cercle per tal d’ostentar com més temps millor tots els privilegis institucionals. Certament, que sapiguem, actituds com aquestes no han portat mai a un poble a la plena llibertat, ni la gestió, ni el suborn, ni el qui passa dies anys empeny. Això ho podia fer en Pujol o el PSC, però les bases d’ERC saben que en el seu partit és inadmissible.