ZP és un prestidigitador del talante que amb molt bona cara ha pres el pèl a tot el país

www.tribuna.cat 

Col·lectiu Joan Creixell
La visita de Zapatero ha sigut un dels espectacles més ridículs dels últims anys. El president espanyol, com un prestidigitador “Mr Marshall”, arriba a Catalunya i ens reparteix la xavalla dels diners que l’Estat esquila a Catalunya any rere any, quan la classe política i la societat civil n’esperava una seriosa autocrítica. Però res de res. Com si fos un personatge acabat d’arribar de l’espai en un ovni diu “Em sento orgullós del moment que viu Catalunya”. Sí, esteu llegint bé. Es deu creure que som un país d’imbècils i mesells. Després de tots els afers dels últims mesos diu que se sent orgullós? Deu ser d’aigualir la nostra nació, d’entorpir el nostre desenvolupament econòmic. De què, se sent orgullós?

[@more@]L’emprenyada després de la visita és indescriptible i la resposta de les forces polítiques encara ho és tant o més. Artur Mas, l’esquilat de la Moncloa amb l’Estatut, ara parla de presa de pèl? És que n’hi va quedar algun, en el seu pacte vergonyant? ERC i ICV també protesten, però seran capaços de ser coherents o el que estan fent és una cortina de fum per amagar les pròpies responsabilitats o incompetències? I el PSC recolza Zapatero en públic, quin remei, però en privat molts dels seus alts dirigents del sector més catalanista ja fa temps que hi han perdut la confiança. A Can PSC els preocupa el que ha passat amb Navarra i ja recorden, una vegada més, com l’ara president Montilla va haver de defensar el govern de progrés en contra d’una part del PSOE que volia la sociovergència.

Però a Catalunya, per donar una resposta unitària, és un moment problemàtic. Hi ha dues estratègies a CiU, tres o quatre a ERC, i a Can PSC no tardaran a mostrar-s’hi tensions; a no ser que el primer secretari i president de la Generalitat José Montilla faci front, a la seva manera, al PSOE i defensi, com va fer pel seu nomenament, que aquest és un partit sobirà. I també fóra bo que Montilla enviés un missatge contundent: aquells que volen pactar s’equivoquen si van al carrer Ferraz, cal que passin per Nicaragua. Un somni, la rebel.lió socialista?

Una vegada més, l’Estat se’n fot de Catalunya i no hi perden ni una hora de dormir, convençuts que els catalans estan adormits. Al mes d’agost tothom més o menys agafa vacances i com que ningú està content i veu que cada dia l’atzucac s’engrandeix, tothom comença a reflexionar. Els catalanistes i sobiranistes no volen, evidentment, la victòria del PP a les properes eleccions espanyoles però temen també deixar el país i el seu futur a mans d’un prestidigitador del talante que amb molt bona cara ha pres el pèl a CiU, a ERC, al PSC i a tot el país.

Passat l’estiu cal un gran pacte polític nacional, de totes les forces pol de tradició democràtica, del món econòmic i de la societat civil, per establir un front comú i l’estratègia de com el país ha d’avançar. L’11 de setembre es podria donar el tret de sortida, evitant tota celebració i transformant la Diada en una de les més reivindicatives de la nostra història. Si no ho fem, què hem d’esperar més que passi?