Salvedor Cardús: President de qui, de què?

article reproduït del diari Avui.-

VOLEM POLÍTICA, NO COPETS A L'ESPATLLA!

President de qui, de què?

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat
Francament: no és en la dialèctica entre victimisme i voluntarisme que el nostre país trobarà el camí cap al seu progrés social, cultural, econòmic i nacional. Situar el debat sobre les perspectives de futur dels catalans en el pla de la psicologia individual i col·lectiva, com acaba de fer el president José Montilla en el seu discurs de cap d'any, és la manera d'escapolir-se d'una anàlisi autocrítica de la realitat. L'apel·lació a la psicologia del país havia estat un camí molt pujolià, i per cert, molt criticat des dels rengles de l'oposició. Ara sorprèn retrobar-la en el discurs montillià, amb una formulació encara més pobra.

[@more@]

 

PERQUÈ NO EM DIREU QUE NO ÉS ESCAPOLIR-SE de l'escomesa limitar-se a qualificar l'any que deixem enrere de "complicat", i atribuir a aquesta complicació la responsabilitat d'una "certa desmoralització" i la tirada cap a la "coneguda tendència al victimisme". Coneguda tendència al victimisme? De qui? Dels catalans? Vinga, home, ja n'hi ha prou d'aquest color! En tot cas, l'actitud condemnable no és pas el victimisme, sinó la resignació. El "victimisme" suggereix autopunició gratuïta. I el cas és que si d'alguna cosa ens podem acusar no és de fer-nos la víctima, sinó d'haver-nos resignat a ser-ne.

INEVITABLEMENT, QUAN SE SITUEN ELS PROBLEMES del país en el pla del pessimisme o la lamentació, les solucions es troben a demanar més responsabilitat, treballar de valent… No cal ser un crac de la psicologia per saber que si el problema fos de depressió col·lectiva, la mera invitació a animar-nos, a posar-hi ganes, no tan sols seria inútil, sinó contraproduent, per no dir que insultant. Volem política, no copets a l'espatlla! És més: si alguna cosa ha mostrat l'any 2007 és que aquest país ha començat a abandonar la resignació amb què havia encaixat fins ara les desconsideracions de l'Estat que ens té collats. I això ha passat perquè ha quedat en evidència que el problema no era de sentiments, de si ens entenien o no, de si ens agradàvem els uns als altres. No: enguany són centenars de milers de catalans, de tota condició, origen i ocupació, els que finalment han descobert en la crisi infraestructures que l'Estat se'ns passejava pressupostàriament; que han vist en el cas de TV3 al País Valencià o dels papers que encara tenim a Salamanca, que li fem nosa lingüísticament i culturalment i, en definitiva, per la manera indigna com ho recull el nou Estatut o per la previsible sentència del Tribunal Constitucional, que Espanya mai no ens voldrà com a nació.

AMB AQUESTA PRIMERA PART SONSA DEL DISCURS del president Montilla, era impossible que després aixequés el vol. Dir de l'educació que "ha de millorar", quan la tenim en estat de xoc, i que per fer-ho ens proposa un "debat social honest i valent", deixa glaçat. Que no les sap, les solucions? Que no és de l'anterior tripartit, el Pacte Nacional per l'Educació? Tampoc no asserena els ànims que davant la negociació del nou sistema de finançament, tot el que ens pugui dir és que "ens en sortirem". Ni s'acaba d'entendre que digui que "no es recupera el temps perdut en un any", com si no en fes quatre que governen els mateixos partits. I sona molt antiquat que, donades les circumstàncies, es digui que "Catalunya vol seguir sent el gran motor d'Espanya", quan fa temps que ho hem deixat de ser, quan Espanya ja corre autopropulsada pel món, i quan el que ens cal és que Catalunya s'espavili a anar sola, tot i els obstacles aeris i ferroviaris que ens han posat.

ARA BÉ, EL PITJOR DE TOT EL DISCURS presidencial no és el contingut, sinó la forma, l'estil. És urgent que el president Montilla canviï de guionista o de com s'hagi de dir a qui fa aquesta feina. Si no fos perquè no és possible, es diria que té un infiltrat a presidència amb ganes d'enfonsar-lo. No pot ser que dediqui tres paràgrafs als treballadors dels serveis per no acabar-los dient res. No pot ser que esmenti de passada el "sever advertiment sobre l'estat d'ànim de la ciutadania de Catalunya" donant per suposat que tothom sabrà a què es refereix. No es pot dir que "cal sumar esforços" per anar endavant, per afegir immediatament en el mateix paràgraf que anar endavant implica serveis públics de qualitat, perquè no lliga ni amb cola. Ni es pot demanar que "treballem amb el convenciment que hi ha un horitzó", perquè sembla que ens demani un acte de fe cega.

I, CERTAMENT, NO ES POT ACABAR UN DISCURS fent una crida "als ciutadans" a la confiança "com a país", és a dir, sense ser capaç d'adreçar-se als "catalans" ni de dir que realment som un "país". I és que en tot el discurs mai no es diu "catalans", sinó ciutadans, ciutadania, persones, gent de Catalunya o societat catalana. En tot el discurs, només surt una vegada la paraula "catalans" i és perquè ho fa inevitable la referència a Candel! I al discurs, Catalunya mai no és anomenada país: només al final "com a país". Montilla mira directament a la càmera, però el seu discurs encara no mira directament als ulls dels catalans i al cor del país. Així, serà difícil que sigui considerat president, sinó que, seguint l'estil dels seus discursos, tan sols el veurem "com a" titular de la presidència. President, canviï de guionista. O de guió.