Victor Alexandre: ERC, entre Lampedusa i el cop de timó

Image
Algú hauria d’aturar aquest combat mediàtic que s’ha desfermat entre el
president i el secretari general d’Esquerra Republicana pel bé del
partit, en general, i d’ambdós dirigents, en particular. ¿No hi ha
ningú dels seus sectors respectius amb prou capacitat per adonar-se del
galdós espectacle que estan oferint a la societat?
Com és possible que persones que s’havien guanyat el respecte de tanta
gent oferint l’únic horitzó mentalment sa que pot tenir un poble, el de
la seva independència, s’estiguin autodegradant minut rere minut? Com
pot ser que no s’adonin del mal que fa a la imatge del partit la guerra
de declaracions i contradeclaracions, d’insinuacions i
desqualificacions que estan lliurant a través de TV3, Catalunya Ràdio i
RAC1? Si es tracta d’una estratègia, han de saber que és tan suïcida
com el segon tripartit. I el tripartit, per més que l’aguantin amb
respiració assistida, està ferit de mort. De fet, la seva mort clínica
es va produir la nit del passat 9 de març.

 
Un altre aspecte
lamentable d’aquest estat de coses és la negativa de la cúpula
republicana a assumir la paternitat de l’estratègia que tant de mal ha
fet a Esquerra. No hi ha hagut ningú, absolutament ningú, que hagi
tingut el coratge de reconèixer la seva responsabilitat en el desastre.
Deuen pensar que és molt humiliant haver de demanar perdó. Però
s’equivoquen de nou, perquè poques coses hi ha tan dignes en aquesta
vida com el reconeixement d’un error. Tan noble que hauria estat per
part seva dir "vam creure que podríem catalanitzar el PSC o que al seu
costat, per contrast, la nostra imatge en sortiria enfortida, però ha
succeït just al contrari. D’acord amb això considerem que el millor per
al partit és que altres mans agafin les regnes de la renovació". Doncs
no. Allò que ens diuen és: "la renovació som nosaltres". Esplèndid.

Per això té raó Joan Carretero quan manifesta
que "els militants poden optar per continuar defensant una direcció que
diu que té raó i que tot el que passa és culpa de la gent, que és ruca
i no ens entén, o fer canvis com fan els partits normals quan veuen que
perden suport estrepitosament. Podem tornar al que és l’estratègia que
motiva l’existència d’ERC. Créixer i fer xarxa entre tots els catalans
que no vulguin acceptar el tracte colonial espanyol". Doncs sí, d’això
últim es tracta, perquè la rendibilitat política de lliurar el Govern
del país, sense contrapartides, als gestors del projecte
espanyolitzador de Rodríguez Zapatero s’ha demostrat tan profitosa com
el negoci d’en Robert amb les cabres, que en donava dues de blanques
per una de negra. Al principi tenia molta clientela, però el ramat va
anar minvant fins que se’n va quedar sense.
Per sort, ERC encara no
es troba en aquesta fase. ERC no s’ha enfonsat com desitjarien alguns.
El capital humà d’aquest partit és extraordinari i és d’esperar que en
el congrés del proper mes de juny es produirà un cop de timó. Cal
desitjar-ho, perquè el país no es pot permetre la dispersió de l’única
força política que refusa el continuisme i proposa un nou estatus per a
Catalunya: ser un país plenament sobirà i alhora tan interdependent com
puguin ser-ho tots els pobles sobirans del món. Aquesta fita, això no
obstant, és incompatible amb l’anunciada "renovació" fidel al principi
lampedusià de canviar-ho tot perquè res no canviï.

Font: Bloc de Víctor Alexandre