Àngel Colom: “Treballaré per refer ponts entre forces nacionalistes”

reproduït del diari avui 

El polític independentista es mostra diposat a tornar a la política activa . "Em refermo en la posició contrària a l’acord tripartit"

Àngel Colom, exsecretari general d’ERC i actualment militant
de CDC, ha tornat fa pocs dies a Catalunya després de viure cinc anys
al Marroc. Colom analitza a l’AVUI la situació política catalana, en
les primeres declaracions després del llarg parèntesi. Ha mantingut
contactes amb dirigents de CiU i d’ERC.[@more@]

Després de cinc anys al Marroc, on va anar com a delegat de la
Generalitat per a l’últim govern Pujol, torna a Catalunya. Quina mena
de retorn és?

És d’hora per dir-ho, però d’entrada és un retorn a casa; ja en
tenia ganes. És una mica motivat per la família i també perquè penso
que hi ha coses a fer i que, lentament, puc ajudar en alguns aspectes a
aquesta refundació del catalanisme que es viu ara. És un retorn obert.

Com ha vist el país des de la distància? Aquí s’ha parlat del català indignat…

Porto només tres setmanes aquí i m’he estat molt a casa; no he
voltat el país. Em sembla, però, que estem en un moment important. A
dos mesos vista hi ha els congressos de les dues formacions centrals
del nacionalisme i això fa que les bases debatin sobre allò que s’ha
fet bé, i el que no, i què cal millorar. Es debat també com es pot
tornar a galvanitzar la il·lusió d’una ciutadania que nacionalment està
més madura que quan vaig marxar. Però la societat ha fet passes enrere
en la situació lingüística. Catalunya té el repte d’integrar les noves
migracions que s’han incorporat els darrers anys. I una altra cosa
urgent i prioritària és el repte que tenen els partits de respondre a
la ciutadania que vol anar més enllà. Si no ho fan, podem perdre-hi
molts llençols… Veure des de Casablanca la manifestació de l’1 de
desembre passat, de centenars de milers de persones reclamant el dret a
decidir, em feia pensar que aquesta ciutadania es mou i que el que la
Crida a la Solidaritat feia molts anys enrere, empenyent els partits,
ho feia ara la Plataforma pel Dret de Decidir. És en aquesta voluntat
de tirar endavant propostes que tornin a il·lusionar el país on em puc
trobar com un més.

El primer govern tripartit, només crear-se, va tancar la delegació al Marroc que vostè dirigia. Com ho va encaixar?

Jo havia cessat el mateix dia que van cessar els consellers, però
se’m va demanar que continués mentre el nou govern decidia què feia. Em
va sorprendre que la tanquessin. Hauria estat lògic que se’n fes càrrec
un altre delegat, perquè jo era de la confiança del govern anterior,
però tancar la delegació crec que va ser un error polític molt gran de
la responsable d’exteriors de l’època, Margarida Obiols, i del
president Pasqual Maragall.

Al Marroc el terrorisme islamista es deu veure d’una manera més
directa i real que aquí. Quina amenaça suposa per a les societats
occidentals?

Quan parlem d’islamisme parlem de la ideologia islamista, que és
totalitària, feixista i perillosíssima per a la convivència i la
democràcia. Però, si us plau, separem-ho de l’Islam, que és la religió.
Separem la ideologia de la religió. Jo respecto moltíssim l’Islam, que
he conegut bé aquests cinc anys. M’he sentit acollit en terra
musulmana. Sóc catòlic i he estat personalment al costat de molts dels
meus amics musulmans i no m’hi he sentit mai incòmode.

Tornant a Catalunya, aquests cinc anys han estat marcats per la
reforma de l’Estatut i pels dos governs del tripartit. Què han suposat
per a l’autogovern?

No sóc favorable al govern tripartit. He apostat sempre per una
unitat d’acció dins la família del nacionalisme i ho continuo fent. I
demano que, com més aviat millor, es retorni al seny. Cal unitat
d’acció entre les formacions que representen nacionalment el país i per
aquí haurien d’anar els acords futurs, basats en una estratègia de país
entre les formacions del catalanisme polític i no pas amb formacions
que defensen un altre model. L’altre dia, el president del govern
espanyol ho deia molt clarament, en resposta a ERC: "Espanya plural,
sí, però Espanya". Zapatero té molt clar que el substantiu és Espanya.
Si nosaltres ens limitem a posar un adjectiu, malament. Per a Zapatero
el substantiu és Espanya i per a les forces nacionalistes és Catalunya.
Tinc la impressió que a vegades ens hem confós i no pot ser.
M’il·lusiona veure que tanta gent diu prou i que vol decidir el futur
d’una manera més lliure. I em sembla que això també és el que
representa la proposta que fa Artur Mas amb la Casa Gran del
Catalanisme, perquè posa el cursor en el dret a decidir, que va des de
la infraestructura fins a la independència. Hi cap tot. Aquí pot
haver-hi molta gent que s’hi senti còmoda i que hi treballi.

L’actual direcció d’ERC considera tan catalanista CiU com el PSC…

Vull evitar criticar uns posicionaments o uns altres. M’agradaria
pensar que aquests germans de la família del nacionalisme que són CiU i
ERC es tornaran a trobar.

El fet que les relacions entre les dues forces siguin tan distants, a què s’ha d’imputar?

Si s’han trencat ponts entre aquestes dues formacions, que se n’han
trencat molts, cal tornar-los a refer. Jo no buscaré cap culpable. No
és hora de buscar culpables sinó de refer ponts. No em cansaré de
demanar-ho i de treballar per refer ponts entre les forces del
nacionalisme, que, en definitiva, en els seus discursos -no pas en la
praxi- avui totes dues han posat el cursor una mica més enllà. De
l’àmbit de fer país dels 20-25 anys primers de la recuperació de la
democràcia i l’autonomia, s’està passant a un àmbit sobiranista
majoritari, assumit per aquestes dues forces i també per ICV, que també
era a la manifestació pel dret a decidir, juntament amb moltes entitats.

Però com es concreta això?

Després dels dos congressos, tenim reptes de futur immediat, com el
que el Tribunal Constitucional digui de l’Estatut. Espero que no se’ls
acudeixi declarar-lo inconstitucional. El govern actual també té el
repte de posar a la pràctica el canvi de model de finançament que
preveu l’Estatut, que ja veurem com acaba. Hem de veure també quines
balances fiscals s’acaben publicant…. El repte de la integració de la
nova immigració, que ha de ser a Catalunya i no a Espanya… Tot això
necessita unitat. No pot ser que els germans es barallin. Si puc,
ajudaré modestament a l’obertura a la societat que està fent CiU amb
l’aposta de la Casa Gran del Catalanisme i d’altra banda, també,
contribuint a fer que el debat que segueix ERC s’endegui en positiu per
portar per un mateix carril una sèries de propostes.

Les eleccions del 9-M han fet sorgir una crisi a ERC, amb una
pugna entre quatre sectors per dirigir el partit. Quina sortida hi veu?

Només desitjo que hi hagi seny. Respecto molt els militants d’aquesta formació com per involucrar-m’hi gens…

Joan Puigcercós el va venir a veure al Marroc no fa gaire i fa
poc Joan Ridao deia que no li faria res que vostè reingressés a ERC
després de la ruptura del 1996… Ha sentit cants de sirena?

Joan Puigcercós em va venir a veure a finals de novembre. Va ser un
retrobament personal, del qual em vaig alegrar molt. Vam tenir
converses llargues. Uns mesos abans també havia vingut al Marroc el
president del Parlament, Ernest Benach. Em va voler saludar i també
me’n vaig alegrar molt. He tingut altres visites i trucades de persones
del país, vinculades a ERC i CiU, com Artur Mas o el responsable
d’exteriors de CDC, Carles Llorens, amb qui hem tingut un contacte
sovintejat i en sintonia. Amb alguns dirigents d’Esquerra hem refet una
sèrie de desencontres que hi havia, bàsicament personals, i això ja em
sembla positiu. Vull agrair-ho als uns i als altres. Això no treu que
ara jo m’incardini en un determinat corrent que vol contribuir a
superar etapes que no són gaire glorioses del nostre passat recent, en
les quals tothom hi té culpa; jo també. Si s’ha de fer autocrítica, jo
també la faig. Em sembla important que no perdem gaire més temps,
perquè a Madrid ho tenen molt clar, com ho demostra el senyor Zapatero
per molt socialista que sigui. Cadascú tindrà la seva tendència
ideològica però trobo a faltar que per als catalanistes el substantiu
sigui Catalunya. Badant acabarem sent els últims de res.

¿Està segur que la Casa Gran del Catalanisme camina cap a la independència?

N’he parlat amb Artur Mas i no tinc cap dubte que camina cap aquí.
Cap a un procés en què la ciutadania de Catalunya tingui el dret a
decidir, des d’un aeroport o una xarxa de trens fins a la independència
del país. Davant el que digui la ciutadania d’un poble, no hi ha llei o
Constitució que valgui. Espero que el congrés de CDC vagi en aquesta
direcció.

Pensa treballar en les ponències?

Si se’m demana que ho faci, ho faré, però també demano que se’m
respecti un temps d’aterratge que necessito. Quan vaig decidir tornar,
no sabia que hi havia un congrés com aquest al llindar de dos mesos.

¿Els canvis polítics que reclama per a Catalunya els veu factibles dins d’aquesta legislatura?

M’he mostrat contrari a l’acord del govern tripartit des del seu
naixement i la perspectiva dels anys m’hi ha refermat. Espero que hi
hagi reflexió per totes bandes. Demano que, com més aviat millor, es
refacin ponts entre aquests sectors que ja són al carrer, com demostra
la manifestació multitudinària de l’1 de desembre. Cal que aquests
acords també puguin passar en àmbits institucionals, començant pels més
propers als ciutadans -com els ajuntaments- i un dia han d’arribar al
govern del país. Part d’aquestes formacions podrien fer un govern
d’unitat nacional, obert, modern, que es plantegi fer admetre a Europa
que aquí hi ha un país que vol tenir Estat propi.

¿Hem d’interpretar la seva tornada com un retorn a la política activa?

La meva és una tornada lenta. Però si se’m demana que participi en
qualsevol cosa que vagi en la direcció d’unitat entre els
nacionalistes, entre els catalanistes, jo hi seré. Per anar-m’hi a
barallar, no. Si puc ajudar, ho faré, perquè el temps no passa en va
per a ningú. Continuo tenint la il·lusió a dalt de tot. M’ha anat molt
bé aquest període de desconnexió, després de tot el que va succeir, amb
uns moments de ruptura que no agraden a ningú i en què jo també vaig
cometre errors. He necessitat aquest temps per a la reflexió i tinc
ganes i il·lusió de fer coses, però les faré a poc a poc. Aquest anys
de baralles no han anat bé i jo tinc amics a totes bandes. Perquè m’hi
van pressionar, haig de reconèixer que jo també vaig ser factor de
divisió. Em sap molt de greu i ho haig de confessar als catalans.