Victor Alexandre: La satanització de la dissidència

Joan Carretero i Rut CarandellLes
conseqüències de la lluita que s’ha desfermat al si d’Esquerra
Republicana no se sabran fins a la celebració del Congrés Nacional del
proper mes de juny, però, mentrestant, assistirem a tota mena
d’artificis per tal d’afeblir l’adversari. De moment, els sectors
oficialistes ja han començat a practicar allò que, amb raó, tant havien
criticat de Convergència i Unió arran de la formació del primer
tripartit: l’enviament de cartes o comentaris a diaris i portals
digitals. En aquell moment, CiU, plena de ressentiment per haver estat
descavalcada del Govern, satanitzava ERC per mitjà d’opinions
d’aparença espontània però que fins i tot un nen podia veure que eren
un calc de les que repetia dia rere dia el gabinet mediàtic de la
federació. Ara, des d’ERC, s’està fent el mateix per mitjà de
comentaris que no tenen cap més objectiu que desqualificar aquelles
veus disconformes amb l’estratègia actual. Les circumstàncies no són
les mateixes, per descomptat, però els interessos sí que ho són. CiU va
perdre el poder i ERC (la seva executiva) corre el risc de perdre’l.
 
Preocupant
situació, doncs, venint de les sigles amb l’ideal més elevat de totes
les forces polítiques del ventall parlamentari: la independència de
Catalunya i la seva conversió en un nou Estat europeu. Per desgràcia,
aquest principi, que només apareix col·loquialment o com una frase en
campanya electoral, s’ha convertit en un gerro amb flors i ara sembla
que tot s’hi val per tal que els renovadors, especialment Joan
Carretero, siguin estigmatitzats. Jo mateix, que no pertanyo al partit,
he estat objecte de tota mena d’insults i desqualificacions per part
d’alguns suposats militants d’ERC comminant-me a callar. Quins
demòcrates! Són els mateixos que, amb la covardia que els caracteritza,
es dediquen a mentir o a calumniar emparant-se en la barra lliure que
permeten molts fòrums digitals. No cal dir que estem parlant
d’impotents intel·lectuals, d’individus negats per al raonament i
l’argumentació i obligats, per tant, a expressar-se per mitjà de
l’exabrupte i l’estirabot, però és evident que fan la feina bruta a
determinades persones d’aparença impol·luda. Aquest és un altre aspecte
que homologa ERC amb la resta de forces polítiques: el fet de tenir
entre els seus votants una quota de persones d’ideologia totalitària
que exigeixen la subordinació de la resta al seu ideari, i si algú no
hi està d’acord fan com el reaccionari conseller Francesc Baltasar,
d’ICV, que convida a abandonar el partit els discrepants.

No hi
ha res com envoltar-se de gent submisa per remenar les cireres. Així,
tota veu que gosi qüestionar la suïcida estratègia republicana de
convertir-se en l’ombra del PSC és un "convergent", en el millor dels
casos, o un "terrorista", en el pitjor. La paranoia ja té aquestes
coses, veu enemics a tot arreu. Encara que, en realitat, no es tracta
d’enemics del partit ni de ningú en particular, sinó d’enemics de
l’immobilisme.

Peter SellersHauria
de semblar si més no curiós que la pèrdua de 350.000 vots no fos un
argument prou sòlid perquè els responsables de la direcció d’ERC –o no
n’hi ha, de responsables?– admetessin públicament l’error que ha
suposat l’edició del segon tripartit. Sobretot després que el PSC, en
la seva primera legislatura, destituís Carod-Rovira com a conseller en
cap i expulsés ERC del Govern. Cal tenir uns índexs molt baixos
d’autoestima per lliurar dos cops la Generalitat al mateix partit que
t’ha humiliat per partida doble davant de tothom. És clar que això, ben
mirat, ja concorda amb la fugida endavant dels oficialistes, que,
encara avui, insisteixen en les bondats del pacte amb el PSC i alguns,
fins i tot, parlen de fer un tercer tripartit.
Si la diàspora de votants que ha patit ERC en les darreres eleccions no
ha tingut prou força per provocar el gest sempre elegant de la dimissió
en els arquitectes del tripartit, és d’esperar que aquests es
comportaran igual que el soldat hindú encarnat per Peter Sellers al
començament del film The party, en què, tot i ser travessat per un miler de bales, continua tocant la corneta.
No crec, això no obstant, que aquesta sigui una bona actitud de cara a
les properes eleccions catalanes. Perdre més de la meitat dels vots en
les eleccions espanyoles, tot i ser molt dur, no deixa de ser un mal
menor per a la lògica d’un partit independentista, però perdre’ls en
les nacionals seria una debacle.

De moment el que hi ha és molta
por davant la força que estan adquirint els sectors crítics, els
mateixos que, no fa gaire, segons la direcció, eren quatre gats
indocumentats. I per frenar aquest increment ja estan començant a
arribar les ajudes del PSC. Ja hi ha, en aquests moments, molt
socialista disfressat de republicà que defensa les tesis oficials d’ERC
perquè sap que la continuïtat del PSC en el poder depèn del fet que
aquestes s’imposin. Són les mateixes veus que afirmen que tot votant
republicà dissident és algú favorable a un pacte amb CiU. Allò que no
diuen aquests missatgers, perquè no els interessa, és que el pacte
sense contrapartides ha estat ruïnós per a ERC i rodó per al PSC. ERC
ha obeït amb diligència l’ordre de penjar la bandera espanyola
al balcó de la conselleria de Governació que Joan Carretero havia
retirat, ha cedit als socialistes tot el control dels mitjans de
comunicació públics i, entre moltes altres coses, s’ha empassat la
flagrant invasió competencial que suposa la llei de la dependència. No
hi ha dubte que han fet coses positives, però, on és la seva
rendibilitat si no han sabut projectar-les? És a dir, que aquella clau
que un dia va exhibir Carod com a metàfora de la capacitat d’ERC per
doblegar el PSC s’ha volatilitzat. Ara, si més no, l’única clau
veritablement existent la tenen les bases del partit.

Allò que
més dol, però, és l’energia i el temps perduts. Després de la seva
expulsió del Govern, sempre em va semblar que l’opció més aconsellable
per a ERC, si no es veia amb cor d’exigir contrapartides determinants
per al país i rendibles per al partit, era romandre a l’oposició. Era
el més lògic ja que, com s’ha vist, en cas de no fer-ho seria ella qui
esdevindria l’ase dels cops de la política espanyolista del PSC. Això
explica per què la defensa més abrandada de la cúpula republicana no
prové en aquests moments de la pròpia ERC, sinó del PSC. En altres
paraules, digues-me qui et defensa i et diré qui ets.

e-notícies.com