Victor Alexandre: l’hora de Carretero

Superat l’estupor que em va produir la lectura de l’article d’Eduard Voltas, secretari de Cultura, publicat el passat 27 de maig a l’Avui,
voldria fer unes consideracions. En primer lloc, em sembla altament
reprovable que una persona que ocupa un alt càrrec al govern, a
proposta d’ERC, faci una apologia de Joan Puigcercós, emparant-se en el
fet que no és militant del partit. Com si això el revestís
d’imparcialitat. "Estic de pas en la política, però no en depenc", diu
el senyor Voltas. Segur? És estrany, perquè això significaria que la
secretaria de Cultura està dirigida per algú que s’hi dedica en hores
lliures, com a favor personal, i que, per tant, treballa de franc sense
haver de mostrar-se agraït amb els seus avaladors. En tot cas, sempre
serà reprovable que algú, per cantar les excel·lències d’aquells que
l’han afavorit, necessiti desacreditar un tercer. Deia el senyor Voltas
que el discurs crític de Joan Carretero el fa "enrogir". S’entén.
Tothom enrogeix quan el posen en evidència. Però afegia que "ERC es
mereix un debat de més categoria", cosa que ja no s’entén perquè si hi
ha hagut un candidat respectuós amb ERC i amb les formes ha estat
precisament Carretero.

Just el contrari de les candidatures
oficialistes lliurades des de fa temps a una guerra de
desqualificacions. L’ambició personal és legítima i tothom té dret a
voler ser president d’alguna cosa, però no tot s’hi val per
aconseguir-ho. Sap greu assistir al penós espectacle de veure com s’ha
malmès en quatre dies el meravellós cabal de votants que tant havia
costat aconseguir. Sap greu tanta arrogància, defugint el fracàs
estratègic que ha suposat el segon tripartit, i la inadmissible
irresponsabilitat de dir-ne "renovació" d’un continuisme letal. No en
tenen prou de ser els artífexs d’una desfeta que passarà a la història
per la seva magnitud? No en tenen prou d’haver frustrat les il·lusions
d’amplis sectors de l’independentisme? No en tenen prou d’haver perdut
350.000 votants tot convertint ERC en l’únic partit parlamentari amb
més exvotants que votants? Ja és ben veritat que la naturalesa humana
mai no deixa de sorprendre.

Però encara hi ha més preguntes.
Tres, si més no: no sembla una paradoxa que justament quan
l’independentisme puja ERC baixi? No havíem quedat que era ERC qui
havia de liderar l’emancipació nacional tot substituint la política
d’engrunes per la política de la dignitat? És, potser, una ERC
convertida en l’ombra del PSC la imatge d’aquesta dignitat?

Si
és així, em sembla que la fractura interna que s’ha produït serà molt
difícil de tancar. Tots aquells catalans que al seu dia no van entendre
la presència de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat ara n’han
trobat l’explicació. Ell és l’autèntic president de Catalunya, ell és,
a través dels seus delegats al carrer Nicaragua de Barcelona, qui
dirigeix la nació catalana. I si algú encara en dubta, n’hi haurà prou
que observi quins són els candidats d’ERC protegits pels socialistes i
quin és el candidat que no han parat de calumniar.

Ni que fos
per respecte a si mateixos, els responsables de la desfeta del passat 9
de març haurien d’haver posat els seus càrrecs a disposició del partit.
És una llàstima que tota la tasca brillant que havien dut a terme,
traient ERC de la grisor, la malmetin ara negant-se a reconèixer la fi
d’un cicle. D’aquí que sigui tan important la data del 7 de juny, ja
que el resultat de les properes eleccions serà fruit d’allò que passi
en el congrés nacional. Si guanya el continuisme, el partit es pot
convertir en una versió catalana d’aquella Euskadiko Ezkerra que l’any
1993 es va diluir en el PSE-PSOE; si guanya la línia renovadora de Joan
Carretero, el partit recuperarà la dignitat que mai no hauria d’haver
perdut. Tant de bo que l’esmentat congrés, a més d’un cop de timó,
suposi el retrobament d’aquesta força política amb les tres paraules
que defineixen les nobles idees que representa: Esquerra Republicana de
Catalunya.

Avui , 29/5/2008