Joan Carretero: EL TEMPS I LA RAÓ

 

EL TEMPS I LA RAÓ 

És
sabut allò que el temps posa cadascú al seu lloc. En política, també. A
Catalunya ara estem presenciant el desenllaç de processos que s’han
anat gestant els darrers anys. I comencen a quedar en evidència les
posicions i les apostes estratègiques que els diferents actors polítics
han mantingut durant aquest temps.

Teníem raó els que vam defensar aferrissadament, ara fa poc més de dos anys, el no a l’Estatut.
Dèiem que era un text que no atorgava reconeixement nacional a
Catalunya, que no incrementava en res substancial les competències del
nostre autogovern i que no permetia un canvi en el model de finançament
que ens ha dut a la situació d’espoli fiscal que pateix Catalunya,
sense comparació possible al món occidental, amb la significativa
excepció de la resta dels Països Catalans. Crec que, a aquestes
alçades, no cal argumentar massa com n’eren d’encertades aquestes
opinions.

Eren clarividents les veus que, des del
sobiranisme català, alertaven que les diferències entre el PSOE i el PP
respecte de la qüestió nacional eren inexistents, malgrat que, durant
la legislatura del "talante", qui opinava així fos sistemàticament
menyspreat i titllat de reaccionari pels que estaven segurs que, amb ZP
al capdavant, finalment havíem trobat a Madrid un govern amic, ben
sensible amb la pluralitat nacional de l’Estat.

És evident que tenia raó l’aleshores ministre socialista que em va dir,
quan vaig visitar-lo com a conseller per a negociar alguns traspassos,
que amb això del federalisme es feia bullir molt l’olla a Catalunya,
però que "aquí a Madrid no en parla ningú".

També era encertada l’aposta estratègica iniciada per ERC a
començaments dels anys 90, quan va desplaçar el centre de gravetat del
discurs independentista de la defensa de la llengua, la cultura i els
signes d’identitat (sense renunciar-hi, és clar) a les qüestions de
caràcter socioeconòmic: l‘escanyament fiscal
que perjudica greument el progrés econòmic i la prestació dels serveis
públics, la lluita contra els peatges, la denúncia del dèficit
d’infraestructures… Tot plegat va ajudar a l’independentisme català a
obtenir els millors resultats de la seva història, a ser decisiu en la
formació del govern i a amenaçar l’hegemonia dels dos partits que
tradicionalment s’havien repartit els àmbits de poder a Catalunya.

En canvi, no calia gaudir del do de la profecia per predir que un pacte de govern fet des de la renúncia expressa a
l’assoliment de cap cota de sobirania, basat en la gestió pura i dura
de l’statu quo, tindria conseqüències electorals desastroses per a un
partit independentista, que té en l’avenç cap a la llibertat nacional
la seva principal raó de ser i el capital més important que pot oferir
als seus electors. Els últims resultats electorals no han fet més que
confirmar aquest vaticini tan elemental.

I per acabar,
prediccions sobre qüestions que encara no han viscut el seu final.
Aquest estiu l’actualitat política catalana està pràcticament
monopolitzada per la negociació del nou sistema de finançament de
les comunitats autònomes de règim comú (entre les que s’hi inclou
Catalunya "com una més", segons l’exacta definició d’un baró socialista
espanyol). Els partits catalans pretenen que l’actualització del
sistema impliqui un lleuger respir per a les exhaustes finances de la
Generalitat. La cosa pinta malament. Com també són pessimistes les
previsions respecte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre
un Estatut ja misèrrim de per si. El traspàs de la RENFE arribarà amb
més retard que els propis trens de la companyia, si és que arriba, i
els aeroports ens els haurem de pintar a l’oli…

D’aquí a no gaire temps veurem si tots aquests negres auguris es compleixen. Mentrestant, potser convindria anar preparant l’inevitable conflicte polític amb l’Estat, única via per escapar del carreró sense sortida en el que Espanya té acorralada Catalunya. Amb la dignitat, les idees clares i el coratge que la situació del país requereix.

Joan Carretero i Grau


Militant d’ERC i líder de Reagrupament


 

Publicat avui dijous 28 d’agost del 2008 al diari AVUI.