Salvador Cardús: FUTUR NACIONAL DINS D’ESPANYA O REFIAR-SE DEL PROPI PAÍS?

www.avui.cat

 

Des del punt de vista polític, el malestar a Catalunya s’explica per
la persistència en el catalanisme de dos errors estratègics dels quals
encara no ens hem pogut o no ens hem sabut desempallegar. El primer és
el de seguir confiant -contra tota evidència- en la possibilitat, ni
que sigui en un futur remot, d’un acord satisfactori amb Espanya que
respecti la dignitat nacional dels catalans i el nostre futur com a
poble. El segon error és no refiar-se del propi país per emprendre un
veritable procés d’emancipació nacional. Ambdós errors són la cara i la
creu d’una mateixa moneda, de manera que l’un acaba justificant
l’altre: recorrem a Espanya perquè no ens fiem de nosaltres mateixos, i
no comptem amb el país perquè té menys risc anar a buscar quatre
engrunes a Espanya ni que després ens en queixem.

PARLO DE DOS ERRORS ESTRATÈGICS en el sentit que són els que han
estat dibuixant l’horitzó de la nostra impotència política, si més no,
des de la recuperació recent de les nostres institucions polítiques.
Vull dir que tot i que retòricament s’hagi pogut escriure que amb el
fracàs de l’actual Estatut ens havíem quedat sense horitzó polític, en
sentit estricte sempre n’hi ha hagut un, d’horitzó -poc o molt
confessable-, que s’ha mantingut inamovible i del qual el mateix procés
de reforma estatutària va ser víctima: el de creure que la solució a
les aspiracions nacionals dels catalans es podia trobar en un bon
encaix a Espanya, vist que no ens podíem refiar de nosaltres mateixos
per aconseguir res millor.

QUE ELS PARTITS EL MODEL DELS QUALS és obertament espanyol i
espanyolitzador, o els que es conformen amb un regionalisme poc o molt
reivindicatiu (segons si són al govern o a l’oposició), hagin buscat
l’encaixonament de Catalunya a Espanya, no ens hauria d’escandalitzar.
En tot cas, vista l’experiència històrica, les seves propostes haurien
d’estar absolutament desacreditades. En canvi, és més dramàtic que
aquests errors també hagin estat comesos per l’independentisme, i
particularment en el moment de la seva màxima expansió electoral. L’independentisme interruptus
practicat per ERC des de finals del 2003 ha estat demolidor per a les
expectatives d’emancipació nacional de sectors amplis de la societat
catalana, que electoralment s’han acabat quedant a casa.

EL CATALANISME JA FA TEMPS QUE hauria d’haver explicat que a Espanya
només s’hi pot estar de pas, provisionalment. En primer lloc, per
coherència amb el propi projecte d’emancipació nacional, que no admet
mitges tintes -no es pot ser una mica independent, tal com no es pot estar una mica
embarassat-. I en segon lloc, perquè no tan sols no ens hi volen com a
nació, sinó que fan tot el possible -i amb tota la intel·ligència de
què són capaços- per reduir-nos a una particularitat simplement
suportable. Així, per parlar de l’espectacle d’aquests dies, és absurd
esperar un finançament just per a Catalunya, perquè això és
consubstancialment incompatible amb la concepció espanyola d’Espanya.
En la demanda d’un impossible hi va incorporat el fracàs. El PSC, amb
coherència, només hi va a buscar -i ja és molt- el compliment de la
llei i a regatejar tan bé com pot entre quinze comunitats més. Però ni
CiU ni ERC poden seguir-nos fent creure que hi ha realment alternativa
al que proposa el PSC mentre siguem a Espanya. En el terreny de joc tal
com ara està dibuixat, el PSC sempre tocarà més de peus a terra i
sempre serà més creïble, sigui quin sigui el resultat final.

TINC LA CERTESA QUE AQUESTA LIMITACIÓ mental que ens porta
sistemàticament a exigir l’impossible a Espanya -amb dosis de
frustració i de desafecte que acabem dirigint contra nosaltres
mateixos- és conseqüència directa del segon error: la manca de
confiança en el propi país. El president Jordi Pujol és l’exemple més
diàfan d’aquesta ambició estreta: mai ha amagat les limitacions de les
seves aspiracions nacionals i sempre les ha justificat en l’existència
d’un país que suposadament no vol anar més lluny. I, com hem vist fa
poc, segueix sostenint aquest punt de vista. El cas és que Pujol mai no
es va acabar de refiar dels catalans. Mai no sabrem del cert què hauria
passat si Pujol hagués pres el risc de liderar un projecte sobiranista,
encara que tinc la convicció que en els seus vint-i-tres anys de govern
es va perdre més d’una oportunitat per fer-ho amb moltes probabilitats
d’èxit. En canvi, es pot dir que l’expresident encarna bé aquest
esperit nacionalment tímid del català mitjà que, amb la boca petita i
mirant a banda i banda, diu que ja li agradaria la independència, però
que no és possible.

EN DEFINITIVA: EL FUTUR NACIONAL -n’hi ha d’altres, de futurs,
esclar, però que no són nacionalment complets- passa primer per
reconèixer definitivament que l’Espanya plurinacional és una quimera i,
després, per posar una confiança en el propi país que fins ara ningú no
ha sabut encarnar de manera convincent per liderar-la. És a dir, cal
canviar el lloc on posem la confiança bàsica. Només des d’aquestes
bases podrem seguir parlant de projecte nacional, i és per això que el
necessari procés d’emancipació mental que exigeix ha de ser un objectiu
preferent per a aquest any que comencem. D’arguments no ens en faltaran.