Àstrid Bierge: La tele i la ràdio de Ferran

www.elsingulardigital.cat

 Ja sabreu que el diputat Joan Ferran acaba de publicar un llibre on
recupera la seva idea sobre la necessitat d’eliminar la suposada crosta
nacionalista de TV3 i de Catalunya Ràdio. Maleïda Crosta, de
fet es titula el llibre, amb tota la ràbia. Reclama uns mitjans públics
despolititzats que no s’utilitzin com a eina per construir la nació
catalana. Vol un llenguatge unificat que no connoti cap idea concreta
de país perquè així tothom pugui sentir-se còmode amb els mitjans
públics, des d’un independentista fins a un simpatitzant del PP. Segons
Ferran, cal, entre d’altres coses, un llibre d’estil que concreti per
exemple si s’ha de dir "estat espanyol" o "Espanya", decantant-se ell,
naturalment, per la segona opció. És la típica trampa de l’espanyolisme
que pretén disfressar-se de pluralitat, és el típic discurs de
Ciutadans -un partit a qui per cert Ferran dedica un gran elogi en el
seu llibre-; aquest discurs segons el qual totes les expressions del
nacionalisme català són partidistes i en canvi les contràries són
neutrals. En resum, representa el ja famós no-nacionalisme espanyol.
Quan sentis algú parlar d’objectivitat o de pluralitat, estigues segur
que l’únic que vol, com tothom, és fer vèncer la seva veritat. Els
mitjans públics sempre estaran polititzats igual que ho estan, per
naturalesa, totes les altres coses que depenen del Govern. No pot ser
d’una altra manera. Això que diuen tots els polítics quan arriben al
poder, això del "jo governaré per tots", és mentida, i només cal veure
que tots haurem d’anar a 40 km/h per culpa d’un partit que va
aconseguir només el 9% dels vots. I per molt CAC que hi hagi, els
càrrecs dels mitjans públics sempre els acaba designant algú, i aquest
algú és una persona que com a tal té idees personals sempre i arreu, i
aquest algú que ha de triar els periodistes és escollit pels partits
polítics en funció de les seves afinitats. Podrien, doncs,
estalviar-nos els shows i els sous del CAC i arreglar-ho tot
directament des del Parlament.

 

Ferran ha escrit el seu llibre en format de novel•la, barrejant
realitat i ficció i adobant-la amb un alt grau de safareig morbós, fins
al punt de dir que molts dels seus companys socialistes tenen fantasies
sexuals amb Montserrat Nebrera. A banda d’això -que respon a un nivell
baixíssim- no és seriós que un polític hagi d’amagar el seu discurs
darrere de la literatura. En l’entrevista que li feia El Periódico
l’altre dia, en ser preguntat sobre diverses cites del llibre, d’alguna
manera se’n va desvincular aclarint que aquestes valoracions eren les
d’un o un altre personatge de la novel•la. Com per exemple la d’Antoni
Basses, que apareix com "un predicador nacionalcatòlic a la catalana
que cola opinió per informació". Tornem a la mateixa trampa. Tothom
cola opinió per informació perquè la informació sempre està dotada
d’opinió. Qualsevol fórmula està carregada de símbols, i referir-se a
"l’estat espanyol" és igual de polític que referir-se a "Espanya" en
tant que totes dues expressions connoten una ideologia nacional
concreta i contrària. És impossible, doncs, que un votant del PP o del
PSC pugui sentir-se identificat amb la tele i la ràdio que jo voldria,
i viceversa. El que Ferran defensa no són uns mitjans públics que
acontentin tothom -això ja hem dit que és impossible- sinó uns que
vagin d’acord amb la seva idea de país, que és de fet el que està fent
el PSC. Per Ferran, en Basses és dels dolents i en canvi en Cuní és
dels que està, literalment, "net de culpa". Tenim els mitjans que vol
el PSC perquè són ells qui manen, i si tinguéssim un govern catalanista
jo naturalment esperaria uns mitjans públics catalanistes. És veritat
que dins de la inevitable parcialitat, hi ha maneres més tendencioses
d’informar que d’altres, però la més tendenciosa de totes és
precisament la de negar aquesta parcialitat, aquell "así son las cosas
y así se las hemos contado" d’en Buruaga. És d’una ironia molt
divertida que el senyor Ferran prediqui la despolitització dels mitjans
públics amb un llibre en el qual ell, diputat del primer partit del
Govern, es dedica a jutjar els periodistes d’aquests mitjans que ell
assegura que vol independents.

 

PD: A la mateixa entrevista, se li pregunta quin és el principal somni
que ha hagut d’abandonar pel fet de ser políticament impossible. I
respon: "El de l’adveniment immediat d’una societat sense classes". Bé,
doncs a veure si els diners que guanya amb aquest llibre, malgrat que
sigui fruit del seu esforç individual, els reparteix entre els
escombriaires. Renoi, això de fer trampa és tot un vici.