Joan Carretero: Patriotisme i dignitat

www.avui.cat

El líder de Reagrupament avança en aquest article
un programa polític que assegura que topa frontalment amb l’estratègia
actual d’Esquerra

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric
-un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més
de 1.200 milions d’euros- de l’Estat amb Andalusia, tot complint
escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de
terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!


Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha
decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en
situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE
i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació
espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només
serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya…


Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya
una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real,
sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria
poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la
Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en
poques paraules.


Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de
l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport
del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal
Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya,
com les beques universitàries.


A les portes -se suposa, perquè ja fa mesos que esperem- del
desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la
sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis,
la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre
la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes
oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i
demostren els altíssims índexs d’abstenció.
[@more@]


El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus
rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai,
tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats
que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges,
ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la
manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una
demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme
transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca
patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin
inequívocament assumits pels partits.


L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement
nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament -i
això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC-. La
constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada
per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la
lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació
federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans
i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.


Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric
-ni simètric, ni de cap mena-. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no
podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per
fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que
ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya
i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la
independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis,
cada cop més catalans comparteixen.


El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen,
han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb
l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels
governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són
els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern
de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en
minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits
sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores
substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya:
finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives,
participació efectiva en organitzacions internacionals, organització
territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i
ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte
escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots
els àmbits… Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la
proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes
a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de
cap govern.


Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé.
Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en
la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en
què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a
Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.


Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb
un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions
al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que
tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la
independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament,
que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de
ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum
s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva
convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern
espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més
elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit
parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts
i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix
frontalment amb la seva estratègia actual.


Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar,
l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar
recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment
important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de
Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he
referit.


L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de
l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en
l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança
dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de
l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels
càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de
la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació
coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les
contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el
gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics,
coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació
efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat
inajornable.


El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos
valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat.
Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de
qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular,
per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la
nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir
en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi
van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.