Joan B. Culla: L’ Aritmètica d’Esquerra

 

Article de Joan B. Culla al diari "el País" :

Després
de 10 mesos de sorda tensió, el pols a la cúspide d’Esquerra
Republicana de Catalunya (ERC) s’ha resolt d’acord amb la lògica
política més clàssica: no existeixen entre nosaltres precedents d’un
líder electoral que no fos, al mateix temps, líder orgànic del seu
partit; José Borrell ho va intentar en 1998-99, i la manca de suport de
l’aparell socialista va precipitar la seva caiguda.
  Després que els
congressos regionals de la passada tardor decantessin encara més la
correlació de forces dins d’Esquerra, i tenint en compte que tant la
fracció de Josep-Lluís Carod com la de Joan Puigcercós aposten per la
continuïtat del tripartit més enllà de l’actual legislatura — és a
dir, que no hi ha entre elles diferències estratègiques de pes-, era
natural i previsible, per pur instint de supervivència política, que
arribessin a un compromís.

Els termes d’aquest
pacte romanen en una deliberada penombra, però s’ha filtrat algun
centelleig de llum sobre, almenys, de com els desxifra o interpreta una
de les parts.

"Tu ets l’home del partit i jo l’home del Govern", li va dir Carod a
Puigcercós el passat dia 16, en l’acte de l’Auditori; "el meu terreny
de joc està en el Govern", ha reiterat el vicepresident després.
I alguns hem entès que, per a ell, així hauria de seguir en el futur. Segons s’ha
encarregat de recordar el propi Carod aquests dies, quan Puigcercós va
abandonar l’Executiu català, a mitjans de 2007, va manifestar que no
tornaria a ell més que com a president.
Però la presidència
de la Generalitat no sembla un objectiu a l’abast d’ERC el 2010, i per
altra banda, en el seu 25è congrés dels republicans van acordar-cito de
nou a Carod-que "el líder orgànic no pot ser a la vegada el líder
governamental "d’Esquerra.
Sigui
quina sigui la seva solidesa, aquests són els fonaments sobre els quals
descansa l’arquitectura de la nova etapa en l’històric partit.

Tanmateix, tot just 48 hores
després de la solemne reconciliació, quan encara ressonaven les
assenyades paraules de Carod Rovira – "no podem permetre’ns més
batalles internes.
Necessitem molta calma interna i més disciplina "-, va aparèixer el detonant article de Joan Carretero, Patriotisme i dignitat.
D’aquest text, el primer que crida l’atenció és com va ser interpretat
per gairebé tots els mitjans de comunicació i, per descomptat, per la
direcció d’ERC: com la proposta de crear un nou partit polític.
Quan, llegit i releído, l’únic que
propugna és presentar "una candidatura d’ampli espectre que tingui com
a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència
de Catalunya", candidatura que-sosté l’ex conseller-hauria de ser
liderada per Esquerra si "la seva estratègia actual "s’ho permetés.

Al meu parer, l’expeditiva lectura d’escissió de les paraules de Carretero trasllueix,
entre els líders del sector oficial, una pressa aguda per desempallegar-se de la
dissidència, per empènyer a la corrent crítica Reagrupament.cat
extramurs del partit.
La qual cosa, com les amenaces d’expulsió-vegeu també el cas Guardans a Convergència-, és més un símptoma de debilitat que de fortalesa. En qualsevol cas, durant la darrera
setmana Puigcercós i Carod han estat unànimes a l’hora de mostrar a
Carretero la porta de sortida, de instarlo a marxar i de considerar
positiu, benèfic per Esquerra, aquest eventual abandonament.
Potser al carrer de Calàbria s’han tornat estalinistes i creuen, com sostenia el georgià, que "el partit avança depurant"?

No. La teoria subjacent a aquests gestos
de menyspreu és que Carretero i els seus són gent de centre-dreta que converteixen ERC en un "front patriòtic" sense ideologia
definida, cosa que desdibuixa i malmet el perfil del partit.
I la meva pregunta és: estan Carod i Puigcercós ben segurs d’aquest efecte perjudicial? En termes
retrospectius, històrics, no poden estar-ho, perquè saben que la clau de
l’èxit, en els dies de Macià i Companys, residia a la gran
transversalitat ideològica i també sociològica.
No
només ho saben, sinó que ho reivindiquen, a vegades fins a caure en la
imprudència: com a balanç de la legislatura 2004-2008 en el Congrés dels
Diputats, Esquerra va promoure un llibre crònica titulat El més calent … al front de Madrid
(Editorial Meteora , 2008); doncs bé, el capítol dedicat a les dues
representants de les Joventuts d’Esquerra Republicana en aquell grup
parlamentari es titula ‘Les hereves de Josep Dencàs’.
Dencàs, el líder dels escamots, el
fugitiu del Sis d’Octubre, l’home que, al juliol de 1934, li manifestava
al vicecònsol italià a Barcelona "la seva entusiasta admiració per
l’ètica del feixisme, els principis substancials del qual espera aplicar un dia
a Catalunya" … O sigui que, l’herència de Dencàs seria assumible i,
en canvi, la presència de Carretero indesitjable, per distorsionadora?

No
només des de la història, també des de la sociologia electoral, la tesi
de Puigcercós i de Carod és molt dubtosa i problemàtica.
En un país on l’independentisme ha estat fins fa pocs
lustres ultraminoritari, on només un partit parlamentari entre set o
vuit assumeix explícitament aquesta bandera, ¿és raonable exigir als
esforçats electors independentistes, a tots ells, el requisit
suplementari de ser d’esquerres, per poder així votar coherentment a
ERC?
Diguem-ho amb altres paraules: en un país on un gran partit socialista
o socialdemòcrata i una significativa coalició postcomunista totalitzen
a vegades més del 50% dels vots, ¿pot aspirar una Esquerra esquerranosa a molt més del 10% del sufragi?
O és que Catalunya serà l’únic país d’Europa on l’electorat d’esquerres arribi el 75% del total?

 

Joan B. Joan B. Culla i Clarà és historiador.