Jaume Renyer anuncia que abandona Esquerra

www.vilaweb.cat

Jaume Renyer ha anunciat aquest vespre a través del seu bloc que es dona de baixa com a militant en actiu d’Esquerra Republicana. Renyer va formar tàndem amb Uriel Bertran al capdavant d’Esquerra Independentista
en les eleccions internes i va proposar després la unificació dels
sectors crítics amb Reagrupament. Abans havia estat un dels homes de
confiança de Carod Rovira, a qui va acompanyar en la famosa entrevista
amb ETA a Perpinyà.

En el seu apunt Renyer expressa el seu acord amb l’article publicat la setmana passada
per Joan Carretero on reclamava la creació d’una candidatura
independentista transversal. Renyer hi diu també que "simplement exposo
el meu convenciment personal de que dins a ERC no hi ha res a fer
mentre es mantingui la línia marcada pel tàndem Carod-Puigcercós."

A continuació reprodueixo l’article:[@more@]

jrenyer |
dissabte, 25 d’abril de 2009 | 20:44h

Els
esdeveniments d’aquestes dues darreres setmanes al si d’ERC
(l’escenificació de la reconciliació entre Josep Lluís Carod i Joan
Puigcercós i l’article de Joan Carretero "Patriotisme i dignitat") són
fets rellevants  respecte dels quals vull expressar les següents
consideracions.

En
primer lloc, el pacte entre Carod i Puigcercós suposa insistir en la
línia majoritària que ambdós representen orientada a  reeditar el
tripartit per tercer cop, liquidar la dissidència interna i reformar
els estatuts per restringir la participació directa dels militants. I
esperar, arrecerats al govern, que arribi el 2014. A més, però, el
mateix Josep Lluís Carod afirmava a l’Avui del diumenge passat que ERC
no podia ser un partit de patriotes sense ideologia i encomanava la
responsabilitat de dotar al partit d’un sistema de valors que supleixi
aquesta mancança al president Joan Puigcercós. Aquesta apreciació,
desproveïda d’autocrítica, sobre la precarierietat ideològica i 
política de la militància deixa en evidència l’abundant obra escrita
dels qui n’han tingut des del 1996 les màximes responsabilitats
orgàniques i institucionals: "2014: Que parli el poble català"
(L’Arquer) de Carod, "Disculpin les molèsties" (Ara Llibres) de
Vendrell, "El Pla B: l’estratègia cap a la sobirania" de Ridao,
"Generació.cat" de Puigcercós i "L’independentisme sensat"
(Malhivern) d’Ernest Benach.  
La teoría que els portaveus d’ERC
difonen es limita a repetir que som un partit d’esquerres (sense
especificar en què es concreta aquesta afirmació), republicà (una
identitat en desús atesa la preeminença de l’autoidentificació com a
partit socialdemòcrata) i accidentalment independentista (mentre no
arribem a tenir estat propi). Des d’aquesta perspectiva "l’esquerra
nacional" comparteix valors amb les altres formacions que a casa nostra
s’autoidentifiquen d’esquerres. Quins són aquests valors comuns si
no assumeixen el poble català com a subjecte polític (pel PSC la nació
és Espanya) i són continuadors de les concepcions autoritàries del
socialisme (cas d’ICV) ?. Aquesta abstracció, incapaç de concretar-se
en un projecte de transformació social,  menysté  el potencial del
patriotisme com a energia transformadora capaç d’aglutinar els
interessos de la població que es veu perjudicada per la dependència
econòmica i política del nostre país.  
L’eix Catalunya-Espanya
hauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats: d’una
banda, els que es beneficien (de manera real o imaginada) de la
dependència i d’altra banda, els que en són realment perjudicats (en
tinguin consciència o no). Per això, és una afirmació impròpia d’un
independentista equiparar patriotisme amb la manca d’ideologia, i més
en un país amb tan baixa autoestima. Precisament allò que li cal a
l’independentisme català actual és transmetre el coratge i la il·lusió
col·lectiva que va desplegar als anys trenta el nacionalisme republicà.
L’apel·lació
al patriotisme que impregna l’article de Joan Carretero, (el qual
subscric íntegrament), i a formar una candidatura d’aquest signe a les
eleccions autonòmiques del 2010 està en línia amb les conclusions de la
Conferència Nacional d’octubre del 2007 i fins i tot amb les boiroses
resultants del Congrés de l’any passat. La desqualificació de la
proposta en si mateixa, i els arguments emprats per a fer-ho, em
semblen una distorsió profunda del nacionalisme (també una paraula tabú
actualment) que ha caracteritzat històricament l’Esquerra. La
resistència d’ERC a encapçalar una candidatura d’aquest tipus significa
renunciar a liderar un moviment cívico-patriòtic per mantenir-se
estrictament com un partit d’ordre dins el subsistema autonòmic català.
En
segon lloc, i  enllaçant amb l’apartat anterior, les declaracions dels
dirigents que han aplaudit el pacte Carod-Puigcercós coincideixen en
equiparar la celebració de primàries per escollir candidat a la
Generalitat amb una "catàstrofe" (Carod) o una "tonteria" (Ridao)
alhora que rebutgen convocar un referèndum intern sobre el finançament.
Els arguments segons els quals ERC ha de ser un partit "seriós",
"madur", és a dir un partit d’ordre, són pur tarradellisme.
La direcció actual aposta per un model de partit de quadres
professionalitzats que pacten entre ells les quotes de
poder emmirallant-se, també en això, en el PSC. Teodor Herzl va deixar en evidència "la figura nefasta del polític professional" en el procés de creació de l’estat jueu, una afirmació que també hauria de valer pels independentistes catalans d’avui. 
La
minusvaloració del patriotisme com a ànima col·lectiva d’un projecte,
afegida a la involució en la vida democràtica interna, va en paral·lel
amb la contraproduent estratègia seguida des del 2006 ençà.
L’entestament en el desplegament estatutari com a única línia d’acció
política, i la creença que la presència al govern per si mateixa,
(sense preparar cap alternativa efectiva a l’esgotament de la via
autonomista) farà créixer el projecte independentista, han estat
reiteradament desmentits pels resultats electorals. Les
actituds adoptades demostren que el "no" propugnat en el referèndum de
l’Estatut del 2006, no era una posició coherentment assumida per la
direcció i d’aquí es deriva la progressiva pèrdua de credibilitat entre
l’electorat independentista.
Fa temps que vaig arribar a la
convicció personal de que la direcció actual no té ni la voluntat ni la
capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb
l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació. A
partir de l’estiu del 2007 vaig adoptar una línia d’oberta
oposició promovent una condidatura conjunta dels sectors crítics al
congrés del partit de l’any passat, amb Joan Carretero com  a president
i Uriel Bertran com a secretari general. No fou possible l’acord,
optant llavors per figurar com a candidat a president en la d’Esquerra
Independentista per intentar sumar una majoria pel canvi a partir de
dues llistes. I finalment, vaig donar suport a la unificació en una
sola corrent: Reagrupament Independentista,
que no ha arribat a consolidar-se i, a la vista de les reaccions
divergents arran de l’article de Joan Carretero, s’esvaeix la
possibilitat d’articular una majoria alternativa a curt termini.
La
continuïtat com a sector crític al si del partit és, o bé un propòsit
guiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants
republicans, o bé un gest a l’espera de veure’s recompensat en una
imminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment,
veient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, la direcció
té ganes de desprendre’s de militants molestos, opto per deixar de
militar a ERC. Crec que tard o d’hora, els dissidents de la línia
majoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la
seva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals
adquirides els ho permetin. No faig, per tant, cap crida a precipitar
la decisió de ningú, simplement exposo el meu convenciment personal de
que dins a ERC no hi ha res a fer mentre es mantingui la línia marcada
pel tàndem Carod-Puigcercós.
Crec que som en un canvi de cicle en
l’evolució de l’independentisme contemporani i la situació actual d’ERC
em recorda, relativament, a la que vaig viure l’any 1991. Llavors vaig
formar part del nucli minoritari de militants  que vam considerar
esgotades tant les bases ideològiques com les opcions estratègiques que
conformaven el denominat moviment català d’alliberament nacional. Anys
més tard, molts dels que es varen oposar a aquell tombant estratègic
van acabar ingressant a una ERC transformada, en part també per la
nostra aportació, en un partit independentista el 1993. Ara, divuit
anys més tard, sóc dels que considero que els referents ideològics i
estratègics de l’actual ERC són políticament inadequats  malgrat els
seus defensors siguin  majoritaris al si del partit. Penso promoure els
plantejaments recollits en el llibre "L’esquerra de la llibertat" des
de fora, conscient de les dificultats que aquesta tasca comporta i del
temps que es requereix per poder contrastar-los amb la realitat i ésser
assumits per un col·lectiu, que arribat el cas, els defensi
políticament de forma organitzada.

Post Scriptum: Aquest apunt
és fruit d’una decisió llargament meditada i consultada amb militants
de la meva confiança. Previament a la publicació d’aquest post ho he
comunicat  al president de la secció local de Tarragona. Demano
disculpes a tots els que m’han fet confiança en aquests anys,
especialment al Camp de Tarragona, per no haver pogut anunciar-los-hi
personalment.
Aiximateix agraeixo al diari Avui (www.avui.cat) haver-se fet ressò immediat d’aquest apunt.