Antoni Strubell: senyors Carod i Puigcercós… QUI SOU?

http://www.eldema.cat

QQuan observem els personatges històrics que han deixat una petjada
constructiva en la història, en condicions adverses, quasi sempre veiem
que els acompanyava un carisma i unes qualitats humanes especials.

 
Es
diu que Churchill, malgrat ser d’una duresa extrema –les circumstàncies
de l’Anglaterra de 1940 no eren per a menys– tenia una capacitat de
sacrifici i una oratòria èpica a l’alçada de les circumstàncies. De
Gandhi se sap que era capaç de fer vagues de fam per censurar el
comportament de la seva pròpia gent. Què no direm de Francesc Macià,
lluitador abnegat que va fer les renúncies personals més exigents per
portar endavant la seva lluita, que és la nostra… 

L’any 1987 no pocs
catalans -travessat el desert que significaren els anys 80- vam
respondre a la Crida Nacional que diversos rebotats de la Crida i de
Nacionalistes d’Esquerres van fer per integrar-se a ERC. Emportat per
la il·lusió del moment, segurament una mica temeràriament, al cap de
poc vaig acceptar la comanda de l’aleshores Secretari General d’ERC
d’intentar treure el partit de la bancarrota en què malvivia a les
terres de Girona. Vaig abocar-hi uns esforços considerables perquè
creia que el fet d’enfortir l’esquerra catalana, davant de la
teledirigida de Ferraz, era una vital necessitat del nostre país on la
trajectòria històrica havia estat abatuda amb la tasca comuna feta
entre franquistes i reformistes. Calia assegurar que els ideals que
marcaren la Catalunya dels anys 30 tornessin a surar perquè el país que
Philip Silver (catedràtic a Columbia University, NY) va descriure com a
“principal víctima del franquisme” intentés tornar a reenganxar amb la
història. M’hi vaig comprometre tot confiant en la direcció d’ERC, cosa
que hom pot titllar d’ingenu, però condició sine qua non quan
es tracta de crear un equip capaç d’oferir un projecte sòlid a un país
que es vol refer d’una dictadura genocida. Ambicions personals al marge
–aquestes no compten per als qui de debò creuen en un projecte– ¿qui es
podria pensar que aquell tendre projecte gironí acabaria amb el
nomenament d’un corromput excàrrec franquista -que a Girona no volia
ningú que el conegués- per a encapçalar la llista electoral autonòmica?
I que ho fes amb el suport explícit (i interessat, és clar) del qui
aleshores liderava les joventuts del partit? Recordo que quan havia
arribat a la tètrica seu d’ERC a Girona –la de l’any 1990– se’m van
ensenyar uns calaixos on les JERC –a ordres d’aquell jove “líder”–
guardaven les banderes espanyoles sostretes a la via pública. Pocs
haurien imaginat que aquell mateix líder, encimbellat al poder,
col·locaria la mateixa bandera que a Girona manava manllevar a la seu
de la Conselleria que havia de presidir. Són vivències que després
ajuden a explicar tantes coses que han passat…

Una conclusió
que trec d’aquests records que vaig traient del bagul del passat és que
un projecte polític ambiciós i idealista –amb mil modalitats d’enemic,
dins i fora de casa– no pot estar liderat per persones que no tenen
respostes ni per a la primera de les preguntes. No pot estar liderat
per persones que, ja de joves, s’han llençat en braços de les renúncies
i les males arts. No pot estar liderat per gent incapaç de tenir gestos
de generositat envers els qui han lluitat honestament per al projecte
compartit, sinó que actuen amb la crueltat dels qui no han conegut
tendresa de mare. No pot estar dirigit per gent que tenen l’expulsió i
el rodet com a arma contra la discrepància, sobretot quan el projecte
que diuen defensar està cada dia més mancat d’ideologia.Catalunya
necessita una nova classe dirigent que tingui unes quantes coses
clares. Necessitem líders i opcions polítiques que sàpiguen renunciar a
les aliances només explicables en termes de poder partidista. La
dignitat del país, certa humilitat i l’honradesa política han de tornar
a formar part de les qualitats vitals per liderar aquest país, des de
les sigles que siguin. El moment polític ho requereix, S’ha de posar fi
a l’addicció a la menjadora i a la burocràcia sectària com a
coordenades polítiques. Catalunya només es podrà refer amb els qui
posin primer la reconstrucció nacional del país. En aquesta vital tasca
no es pot fer ni un sol pas de la mà dels qui tenen un altre projecte
nacional com a prioritat. Quan veig que els líders actuals d’ERC
s’estan erigint en els màxims apologetes del PSOE, i que el rajolí de
baixes d’ERC s’està convertint en un riu, crec que ha arribat l’hora de
demanar als desconcertants líders d’ERC: qui sou? què feu? què
preteneu? Com us podeu quedar de braços caiguts quan la necessitat
d’una altra estratègia política és tan clamorosa?