Un dels fundadors d’ERPV anuncia el seu pas a REAGRUPAMENT

Un dels fundadors d’Esquerra al País Valencià anuncia el seu pas a REAGRUPAMENT
 
 angel-rcat.jpg


Un dels fundadors d’Esquerra al País Valencià anuncia el seu pas a REAGRUPAMENT.

L’any 1991 vaig incorporar-me a una ERC que assumia la independència
com a objectiu i els Països Catalans com a marc nacional d’actuació
política, tot desafiant l’ordre establert pel procés de transició a
Espanya. D’uns anys ençà, entenc que aquells compromisos ja no ocupen
el lloc que els correspondria en un partit que es reclama nacional i
independentista, i han estat relegats per la preeminència de les
(discutiblement) anomenades polítiques d’esquerres, conjunt
d’actuacions on destaca l’abonament al pacte amb el PSOE.

Tot i que sempre m’he situat a l’àmbit de l’esquerra, des de València
estant, jo no estava a ERC per competir a ser més d’esquerres que
ningú, sinó per a treballar per l’increment de la consciència nacional
i avançar cap a la independència dels Països Catalans, encara que no
siga simultània per a tots els territoris, és a dir, encara que primer
només l’aconseguesca Catalunya. No cal ser molt perspicaç per
comprendre que, per les circumstàncies històriques i polítiques, si
s’obre un procés d’independència als Països Catalans s’obrirà per
Catalunya, i benvingut siga. El més acuciant és tindre un estat català
i no podem endarrerir la independència de Catalunya esperant que el
País Valencià, com a subjecte de sobirania que és, exercesca aquesta a
través de les seues institucions. A més, una Catalunya independent
donarà un fort impuls nacional als altres territoris.

Més enllà dels enunciats i de tindre una organització de Països
Catalans, Esquerra no disposa d’una completa estratègia nacional, ni
tan sols practica una acurada coordinació de les formulacions de les
polítiques d’esquerres, per exemple: la Fórmula-1 a Montmeló és un gran
èxit que gestiona el govern tripartit d’esquerres, la Fórmula-1 a
València és una dilapidació de cabals públics feta pel PP; o el tren
d’alta velocitat per a viatgers Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Lió
vertebra el territori i ens mena al cor d’Europa, mentre que el mateix
tipus de tren per a Alacant-València-Castelló-Tarragona era un tren per
a rics i una agressió al territori, un tren del que quan menys parlàrem
millor, només era d’esquerres reinvidicar rodalies.

D’altra banda, l’abonament a pactes amb el PSOE prova que Esquerra no
actua com és exigible a un partit nacional de Països Catalans. A veure,
fem un poc de memòria valenciana. Al País Valencià la transició va
apostar fort per tallar d’arrel la represa nacional, i amb el
protagonisme entusiasta del PSOE als valencians ens adjudicaren una
autonomia de segona i una normativa electoral que dificultava la
consolidació d’opcions nacionalistes. Així mateix, ens deixaren
empantanats en el conflicte lingüístic, i després dissenyaren el model
espanyolitzant de la TVV -amb censura lingüística inclosa-, i iniciaren
les maniobres per impedir que TV3 arribara a València. Tot això només a
la dècada dels 80. Persistent és la desatenció socialista als
interessos econòmics valencians, al seu teixit industrial, a les
necessitats d’infraestructures. L’aplicació del programa polític del
PSOE a València es tradueix en una llista d’hostilitats tan
aclaparadora que vaig quedar estupefacte quan es va plantejar el primer
tripartit com etapa en direcció a la sobirania. No obstant, vaig acabar
acceptant les raons favorables a l’experiment. Al cap i a la fi feia
uns anys que havia quedat al marge del dia a dia de l’activisme
polític, i potser se m’escapaven algunes subtileses justificatives del
tal pacte. Experimentaríem, doncs. Vists els fets d’aquell govern i el
seu final, la reedició a correcuita del segon tripartit llençava per la
borda el concepte de l’equidistància, era un engany a l’electorat,
reincidia a la (mala) pràctica de donar el govern a qui havia perdut
les eleccions, feia president un dirigent polític espanyolista,
enfortia l’adversari polític a costa del qual es diu que es vol créixer
electoralment, deteriorava (més) les relacions amb els qui són
necessaris per guanyar la sobirania i, al País Valencià -amb una
realitat institucional gairebé bipartidista-, el pacte del tripartit
regala un plus de legitimitat al PSOE com a opció útil de govern
d’esquerres en detriment de la pròpia organització -ERPV- i d’altres
opcions nacionalistes. És evident que a l’hora de decidir la política
de pactes, la direcció d’Esquerra -a Barcelona i a València- no
considera els seus efectes sobre una estratègia d’abast nacional. A
més, també és evident que per als impulsors del primer tripartit això
no era un assaig, sinó una aposta a llarg termini. Tan llarg, que hom
no arriba a entreveure els seus objectius finals.  

El Congrés Nacional d’Esquerra de l’estiu passat i el procés posterior
de congressos regionals van ratificar una línia d’actuació que, en
termes generals i de fons, no compartesc. En política interna, si
poden, faran un tercer tripartit. Més que transmetre a l’electorat que
Esquerra és un partit de govern, es transmet la sensació de ser molt
inclinat al càrrec. Amb la gestió de la dissidència interna s’han
mostrat maneres autoritàries d’organitzacions monolítiques. Manquen
estratègies d’abast nacional. En política externa Esquerra tampoc manté
una línia coherent i adequada a un país occidental que vol assolir un
estat propi i democràtic.

Veient i sentint uns i altres, cada vegada em trobava més satisfet
d’haver-me adscrit a Reagrupament, mentre en paral·lel minvava la meua
afecció per Esquerra. Ens hem allunyat bastant ERC i jo. Tant, que he
optat per ser baixa. Continuareu trobant-me en el mateix combat de
sempre, el de la llibertat nacional, que ara protagonitza Reagrupament,
un projecte amb patriotisme, dignitat, i claredat, i em trobareu amb el
mateix entusiasme que quan fa 18 anys en vaig afiliar a ERC. Què farem
al País Valencià? Aprofitar l’experiència de tots aquests anys, i
intentar no repetir errors del passat. Assistim a la construcció de
quelcom important, estem en moments que cal viure’ls, incidir en ells,
ser part d’ells. Poques vegades hi ha oportunitat d’incidir en la
història. Aquesta n’és una. Cal aprofitar-la. Feu-vos de Reagrupament.

Àngel Molina.

(Va ser un dels fundadors de la Federació del País Valencià d’ERC,
després va ser president d’aquesta federació, i junt amb altres antics
militants van enregistrar les sigles ERPV per a territorialitzar el nom
de la federació)



Comments (1)

Air Jordan Force 4agost 28th, 2010 at 7:14

És evident que a l’hora de decidir la política de pactes, la direcció d’Esquerra -a Barcelona i a València- no considera els seus efectes sobre una estratègia d’abast nacional.