Heribert Barrera: Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero

www.avui.cat.-

L’article que Joan Carretero va publicar el mes passat a l’AVUI ha
suscitat tota mena de reaccions i comentaris. El que Carretero proposa
és que, a les properes eleccions, es presenti “una candidatura d’ampli
espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació
unilateral de la independència de Catalunya”. És sobre aquest punt
fonamental que caldria centrar el debat; la resta és discutible i
accessori. Per tant, el que cal és examinar l’oportunitat i la
viabilitat de la proposta de Carretero. En el que segueix intentaré
fer-ho recapitulant els arguments que l’abonen i esquematitzant com
implementar-la.

1r. Catalunya pot continuar com ara?
Segur que
no. Anem perdent posicions i el nacionalisme imperialista espanyol
refloreix. Si no avancem, recularem irreversiblement. En l’Estat actual
els catalans no tenim altra perspectiva que la d’ésser assimilats,
perdre la batalla de la llengua i acabar com una regió més, sense cap
garantia que això signifiqui el final de les discriminacions i de
l’explotació sistemàtica. La pròxima sentència del Tribunal
Constitucional probablement ho deixarà clar. Si no ens resignem a
aquest destí, l’única sortida és la independència.

2n. Aconseguir la independència, és fàcil?
No.
Han passat els temps en què podia bastar proclamar-la des d’un balcó.
En el context europeu actual cal fonamentar-la en el resultat d’un
referèndum. Com que el govern de l’Estat no donarà mai el permís
constitucionalment preceptiu, ens caldria per a poder celebrar-lo, un
govern català valent, inequívocament independentista, que comptés amb
un suport parlamentari sòlid i que, excloent la violència, gosés
utilitzar tots els mitjans al seu abast per a transgredir la
il·legítima legalitat vigent.

3r. El govern de l’Estat ho toleraria?
No és
gens segur. Però, si volgués impedir-ho, hauria de recórrer a l’exèrcit
i, en aquest cas, tot i haver perdut, hauríem aconseguit l’objectiu tan
desitjat: que Europa i la resta del món coneguessin la natura del
nostre problema. A partir d’aquí, nous horitzons serien possibles.

4t. Es pot guanyar el referèndum?
Sí, però no
sense esforç. Caldria obtenir una participació important i el suport de
més de la meitat dels votants, és a dir, prop del 40% dels ciutadans
amb dret de vot, i actualment els independentistes declarats som lluny
d’assolir aquest percentatge. Això no significa, no obstant, que
estiguem condemnats a la inacció o al fracàs. Hi ha a Catalunya un
nombre considerable d’independentistes potencials que, si aconseguíssim
mobilitzar-los, podrien decantar la balança. Fa ja vint anys en Josep
Poca deia, a l’AVUI, que eren independentistes tots els catalans que no
renunciarien a la independència “si els fos concedida per reial decret
i amb la seguretat de no rebre represàlies de cap mena”. Aquesta
afirmació crec que és encara vàlida. Per inclinar el vot dels
independentistes potencials caldria, això sí, una campanya molt
intensa, denunciant la situació real del país, rememorant el nostre
llarguíssim memorial de greuges, i explicant que la independència seria
econòmicament viable, tal com demostren estudis solvents, com el recent
de Ros Hombravella.

5è. Per tirar endavant el projecte, què caldria fer?

El pas essencial seria portar al Parlament una majoria
d’independentistes convençuts, juramentats a actuar com a tals;
conscients que per raons demogràfiques el temps juga contra nostre, i
immunes als miratges d’una evolució positiva de l’Espanya actual o d’un
acreixement automàtic de l’independentisme simplement si demostra que
sap governar.

6è. Aquesta majoria, com podria obtenir-se?
El
primer pas seria el que proposa Carretero: presentar, a les pròximes
eleccions, candidatures transversals que portessin al Parlament (i a
les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera
absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la
cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb
l’adversari. És a partir de la seva tasca que fóra possible, més tard,
obtenir majoria absoluta al Parlament.

7è. Aquestes candidatures transversals, són actualment possibles?
Sí,
si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un
aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les
diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment
treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en
la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la
seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar
ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions
tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al
qual, políticament, cal subordinar-ho tot.

En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable
.
L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià
ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor
val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim
molt a guanyar i ben poc a perdre.