Salvador Cardús: Creure en el país

www.avui.cat

A l’article La il·lusió per l’Estat publicat en aquest diari
el passat dia 1 de juny, Agustí Colomines s’emparava en el seu “biaix
d’historiador” per recordar-nos que la llarga tradició del catalanisme
ha estat sobretot autonomista i no pas independentista. I es preguntava
si és que la fortalesa de l’Estat espanyol o la base sociològica del
catalanisme havien canviat prou com per justificar l’actual “festa”
independentista que l’incomoda tant. El guant que llança Colomines a
l’independentisme és bo que sigui recollit, no tant per esmenar la
plana a l’historiador –cosa per a la qual no tinc competència– sinó per
mirar de precisar les claus del debat.

Deixo de banda, és clar, el to despectiu amb què Colomines tracta la
causa independentista. L’ús d’expressions com “tenir més budells que
cap”, “proliferació de propaganda”, “foc d’encenalls” o “aberració
teorètica” –per cert, molt semblants a les que s’usen per desqualificar
el nacionalisme de CiU– podrien fer dubtar de la sinceritat de les
preguntes de fons que conté l’article. I no ho dic perquè a
l’independentisme no hi hagi de tot, com hi és a totes les famílies.
Però això no són arguments sinó, precisament, budells. Com tampoc no
seria acceptable que hom recorregués a les trajectòries o als projectes
personals de l’adversari per desqualificar-ne les raons.

Passem, doncs, als arguments. En primer lloc hi ha la
qüestió que es planteja de si la tradició autonomista del catalanisme,
és a dir, de limitar-se a trobar un encaix raonable a Espanya, obliga
d’una o altra manera a restar-hi lligats per sempre més. Doncs bé,
paradoxalment, crec que l’empenta actual de l’aposta per la
independència de Catalunya deriva de la mateixa constatació que fa
l’historiador. Efectivament, el fet que el projecte central d’aquest
catalanisme mai no hagi estat capaç d’aconseguir els seus objectius, ni
els polítics ni els estrictament culturals, és el que ara ens urgeix a
fer una reflexió de fons i a prendre una decisió radical. Ni
pedagogies, ni conllevancias, ni súpliques de comprensió, ni amenaces
de desafecció: ja en tenim prou d’aquest color. Davant el fet
indiscutible que el projecte de nació espanyola i l’Estat que l’empara
mai no han considerat sincerament la possibilitat de reconèixer un
espai polític per al catalanisme, ni tan sols per a la imprecisa “causa
sobiranista” que sembla que és la de l’historiador, només queda l’adéu
ben educat, o el bon vent, si s’hi giren d’esquena. La independència és
l’única resposta democràtica i nacionalment digna a l’autoritari
separatisme espanyol.



Certament, es pot dubtar de la viabilitat de la independència

de Catalunya i preguntar, com fa Colomines, si és que ha minvat la
fortalesa de l’Estat o crescut la base social del catalanisme. Però
abans de respondre-hi, cal dir que trenta anys després de la
Constitució de 1978, del que ja no hi ha cap dubte és de l’absoluta
impossibilitat que el projecte autonomista porti enlloc. Fa anys que es
veia venir que no hi ha altre encaix possible a Espanya que no sigui un
encaixonament. No hi ha alternativa d’incorporació que no impliqui la
prèvia renúncia a ser-hi com a nació, com ha demostrat la darrera
reforma estatutària. Per tant, l’elecció és triple: o s’abandona la
lluita per la nació –per bé que lògicament comportaria l’aparició de
brots de radicalisme no democràtic–, o ens enganyem donant voltes i més
voltes en el cercle viciós d’un autonomisme que s’ha quedat sense
horitzó fent veure que l’estem repensant per enèsima vegada, o
considerem l’aposta per la independència i –doneu-nos un parell d’anys–
la dotem de contingut i estratègia.



Sempre m’he fet càrrec, i he respectat sense reserves,

que el 1980 el nacionalisme fes un acte de confiança en la via
autonomista. I és cert que, venint d’on veníem, l’ambigüitat dels
governs de CiU en la seva relació amb l’Estat va permetre avenços
significatius en la reconstrucció del país. La pregunta, però, és si
actualment aquest model d’ambigüitat permet fer balanços positius. I,
francament, totes les dades conegudes són negatives. Parlem
d’evidències: els catalans no tindrem mai un futur nacionalment digne,
culturalment ple i econòmicament avançat a Espanya i l’autonomisme o el
sobiranisme ambivalent ja no són capaços d’oferir la promesa ambiciosa
que el país necessita per aconseguir l’adhesió dels catalans d’avui.
Queda, tanmateix, la qüestió de si ha canviat tant la fortalesa de
l’Estat o la base social del catalanisme per fer el pas. I la resposta
és sí. Ho prova el fet que l’Estat, les seves institucions i els seus
gendarmes mostren cada vegada un nerviosisme més gran respecte dels
catalans. Són ells que se senten febles. Ho prova l’emergència, en
progressió geomètrica, d’un independentisme fins ara silenciat i
silenciós per prudència o per poca fe. I ho prova el descrèdit de
l’actual política catalana, incapaç d’interpretar les aspiracions,
d’entrada, de ben bé una tercera part dels catalans. I aquest punt em
permet respondre al darrer desafiament dialèctic de Colomines sobre si
l’independentisme “lliga” amb la realitat social, política i
institucional del país. Perquè la resposta és fàcil: no, Agustí, encara
no hi respon. Però precisament per això hi som: per transformar aquesta
realitat. Si del que es tractés és d’ajustar-nos a la “realitat”, més
valdria que l’independentisme plegués, però també ho hauria de fer el
sobiranisme de Colomines.

De manera correlativa, aquesta setmana he assistit
dilluns a l’homenatge a Pepe Rubianes i dimarts al lliurament del Premi
d’Honor de les Lletres Catalanes a Joan Solà. I no sóc cec a la
realitat: la “realitat” que esmenta Colomines era més al Palau Sant
Jordi que no al Palau de la Música. Catorze mil contra mil. Però
aquesta constatació no m’acovardeix: m’encoratja. Perquè el meu país és
molt més gran que no el que representava un Manuel Fuentes
lingüísticament acomplexat, parlant gratuïtament en espanyol, com va
ser el vuitanta per cent de l’homenatge retransmès per TV3. Amb breus i
notables excepcions com la de Toni Albà, aquella és la imatge d’un país
resignat i sotmès. En canvi, el meu país, vull dir el que farem i té
futur, inclou el del Palau Sant Jordi amb ganes de riure, sí, però es
fa amb les ganes de lluitar dels que s’aplegaven amb Òmnium Cultural
per homenatjar Joan Solà, que ha fet de la llengua catalana la seva
passió, el seu compromís i la seva felicitat. I sé que de força de
futur en tenim més els mil d’Òmnium, els cinc mil de Brussel·les o els
d’ahir a la plaça de Sant Jaume. I, sobretot, creuré en el futur mentre
ens guiïn testimonis de rigor intel·lectual, lluita cívica i dignitat
nacional com Joan Solà.