La dignitat d’En Xavier Solà

 

Miquel Calçada

 

 

Amb un estiu informativament complicat, hi ha notícies que passen desapercebudes, però no per això són menys importants.

Quan Montserrat Minobis va ser nomenada directora de Catalunya Ràdioera suposable qualsevol cosa. Tanmateix, vull creure que el fet demoure peces de forma arbitrària, i malversar l’herència i l’audiènciade Catalunya Ràdio fins a provocar col·lapses en la graella, eren fetsdes de la bona fe. Produïts segurament a parts iguals per la il·lusió ila ignorància de qui rep un encàrrec inesperat i fins i totdesproporcionat.

Vistos els resultats, l’antiga CCRTV va pensar en reconduir lasituació amb una persona de la casa, Oleguer Sarsanedas. Aquí però, jaés més difícil parlar de bona fe segons el meu humil discerniment.Altrament no s’entén el fet de deixar escapar tants puntals del’emissora. És més, no conec cap gestor d’un mitjà de comunicació queestigui disposat a prescindir dels fonaments d’aquest mitjà, els que elfan líder amb tanta displicència. Durant aquesta etapa, que començal’any 2004 amb el nomenament de Minobis i acaba el maig del 2009 amb ladestitució de Sarsanedas, la sagnia és continua. De Basté a Clapéspassant per Solé i Sabaté i acabant amb en Bassas com a corol·lari. Elscanvis se succeeixen amb episodis d’un cinisme difícil de pair. Comquan es reconeix que la competència (referint-se a RAC1) guanya oientsgràcies "als canvis que hem fet" i creient que ens n’hem de felicitarperquè "s’ha ampliat la ràdio en català" (Sarsanedas dixit). Haestat una època de gestió erràtica en la qual s’ha actuat sense capmena d’estratègia (o sí?) i amb unes llacunes enormes a l’hora degestionar una empresa pública que enguany té un pressupost de gairebé70 milions i sense tenir present tot el que comporta ser la ràdionacional de Catalunya.

Tot això en Xavier Solà també ho va haver de patir. Encara no fa unany la direcció li demanava a corre-cuita que els fes un favor pertapar un nyap: fer-se càrrec del migdia en comptes de dirigir unprograma a mitjanit com havien pactat feia mesos. Solà va acatarl’ordre. L’imagino mig somrient i acabant la conversa: "Muiaio, què hi farem?".

Després d’anys i panys de fer El suplement amb èxit, pensaren un nova proposta no és fàcil. Però la il·lusió fa que hom venci lespors i dificultats. És per això que si després de mesos de rumiar-hi,una setmana abans et fan esborrar tot el que has fet per tornar acomençar sense tenir cap més indicació, has de ser un autènticprofessional, algú que porta -si se’m permet l’expressió casernària-molta mili feta. Algú que durant vint anys ha apujat el llistó delscaps de setmana. Algú que Òmnium Cultural va premiar l’any 1993, que livan donar l’Ondas el 2005 i el premi de Turisme de la Generalitat el2007. I Solà ho fa.

Després d’un nou canvi de direcció, la casa, a través de RamonMateu, li torna el favor dient-li que "no entra en els plans de la novagraella". I que fent un gran esforç, li poden oferir… de 3 a 6 de lamatinada. Cal ser molt mesell en el sentit més primigeni del terme peroferir-li la matinada com un favor. La resposta d’en Solà no ha sorprèsels qui el coneixem. Fan com és de la rebosteria, ha dit queaquest xuixo se’l mengi algú altre. Que després de tots aquests anysdedicats a Catalunya Ràdio, només podia dir un no gràcies, però a laseva manera. Sense estridències ni escarafalls ni falsesgesticulacions. Gairebé m’atreviria a dir sense rancúnia. Però això sí,amb tota la dignitat del món. Una dignitat que encara és ben viva enuna gran part de professionals de Catalunya Ràdio i que com la crosta,costarà d’arrencar. Afortunadament encara hi queda molt talent. Algú vadir que la veritat sempre triomfa. N’estic convençut. Potser tard per anosaltres, però arribarà.

 

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 45. Dilluns, 31 d’agost del 2009