Victor Alexandre: Les maniobres de Carod i Puigcercós

Carod i PuigcercósTeninten compte que una generació abasta vint-i-cinc anys i que la diferènciad’edat entre tots dos només és de catorze, sorprèn que Joan Puigcercósdigui que la seva decisió d’excloure Josep-Lluís Carod-Rovira de lesllistes electorals d’Esquerra respon a la necessitat de "renovació icanvi generacional" en el partit. Curiós, si més no. Té raó, en canvi,quan diu que a Esquerra li cal una "renovació". I tant que sí! De dalta baix. Fins i tot les catifes cal renovar, especialment aquelles sotales quals s’hi amaguen els ideals amb què va entabanar als seusvotants. El problema és que allò que Puigcercós defineix com arenovació no és res més que continuisme. Continuisme en tots elssentits, ja que la raó de la rivalitat entre ell i Carod no és pasideològica -tots dos estan encantats amb José Montilla i el PSOE deCatalunya-, sinó honorífica. Saben que han enfonsat Esquerra, que n’handilapidat el patrimoni polític i que han traït la immensa majoria deles persones que van confiar en ells, però són incapaços d’abandonar lapolítica i malden per perpetuar-se en el poder. El poder. Quantesignomínies s’han comès al llarg de la història per tal de retenir-lo.

Segonsun estudi intern que va transcendir després de la Diada, si leseleccions se celebressin ara mateix, Esquerra es quedaria amb només 9diputats i se situaria a la cua del ventall parlamentari, per darreredel PP i d’ICV, amb una pèrdua de 12 escons. És a dir, que passaria de21 a 9 diputats. Això, no cal dir-ho, hauria encès les alarmes deCalàbria, i Carod i Puigcercós haurien començat a moure les sevesfitxes. El primer, cada dia més a prop del PSOE català, hauria preparatl’assalt al poder després de les eleccions, i el segon, enassabentar-se’n, hauria esclafat la conspiració com si fos una mosca.Al final, però, qui ha perdut ha estat el partit, perquè tot afany depoder dirimit en públic en lesiona greument la imatge. Cosa que nosembla importar-los gaire. La prova és que Carod, en ser consultatsobre les conseqüències que pot tenir per a Esquerra l’aparició deReagrupament, ha respost que "això caldria preguntar-ho als màximsdirigents del partit, entre els quals, lògicament, jo ja no m’hicompto". És a dir, que Carod, preveient el cataclisme que Esquerra és apunt de patir, se’n renta les mans i defuig tota responsabilitat.Talment com si ell no tingués res a veure amb la caiguda de laformació, talment com si ell no hagués avalat la políticaespanyolitzadora del Partit Socialista al costat de Puigcercós iconvertit Catalunya en una vulgar Comunitat Autònoma presidida per undelegat del govern de Madrid. Hi ha molta covardia i molta avidesa enaquesta actitud. Covardia, perquè carrega tots els neulers aPuigcercós; i avidesa, perquè espera la caiguda d’aquest i del seupartit per presentar-se ell com a renovador. Puigcercós, per la seva banda -l’altre gran renovador-,no té cap més projecte que controlar l’aparell del partit iperpetuar-se en el poder. Aquesta va ser l’autèntica raó de la sevasortida voluntària del govern. No pas per reflexionar arran de lapèrdua de 350.000 votants, sinó per evitar que hom el foragités de ladirecció d’Esquerra. De fet, ja s’ha vist que tot ha continuatexactament igual i que els qui volien reflexió van ser literalmentconvidats a abandonar el partit.

I és que estem parlant d’unadirecció que volia votar a favor de l’Estatut en contra de les sevesbases, d’una direcció que ha tingut aquestes bases emmordassades perpoder dir que sí al frau del finançament i que ara, vantant-se de serel paradigma de la democràcia, decideix arbitràriament excloure Carodde les llistes electorals. Tanmateix, aquesta darrera jugada és pocintel·ligent, perquè amb Carod o sense, Esquerra farà aigües en lesproperes eleccions i la decisió d’abandonar Carod en alta mar nomésservirà per salvar-li la vida quan el vaixell s’enfonsi.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat