Ferran Saez: el pacte PSC-PP

www.elsingulardigital.cat

Montilla / Nyman
 

"El PSC i el PP no formaran govern perquè, segons totes les enquestes, no sumaran ni per casualitat"

Ferran Sáez

Diuque no. Que no, que no i que no. El president de la Generalitat, JoséMontilla, diu que el PSC i el PPC no formaran govern la properalegislatura. Ho dóna per segur: no existeix cap possibilitat que aquestpacte es faci efectiu. José Zaragoza ha dit el mateix moltes altresvegades. Així doncs, per si algú encara no ho havia pescat, no hi hauràgovern PSC-PPC. No, no i no.

Doncs mirin, jo crec que el president Montilla i José Zaragoza tenentota la raó del món. El que diuen és rigorosament cert, però per unaraó força diferent a la que esgrimeixen: no formaran govern perquè,segons totes les enquestes, no sumaran ni per casualitat. No formarangovern perquè, ara mateix, entre els uns i els altres són 51 diputats,i és extraordinàriament probable que d’aquí a un any encara siguinmenys, gràcies sobretot al PSC. No formaran govern, en definitiva,perquè no poden, no pas per una altra cosa.

En tot cas, per ganes no serà. Un dels millors negocis que darreramentha fet el PSOE és pactar amb el PP al País Basc i amb ERC a Catalunya.Coherent, allò que se’n diu coherent, la cosa no n’és gaire, és clar;però funcional sí, sens dubte. Amb aquest tipus de pactes, el PSOE (iel PP, és clar) han assolit, per fi, una vella fantasia: visualitzarque l’Estat espanyol és una "realitat nacional" normal, tot esborrantprimer CiU i després el PNB del mapa. Per si algú no ho sap, el PNB ésel partit que té més diputats al Parlament basc, i CiU el que en té mésal Parlament català. En aquest sentit, CiU i PNB no representen unadiscrepància -com la que pot representar, tant hi fa, ERC, Nafarroa Baio tants altres- sinó una veritable anomalia política, en la mesura quesón partits majoritaris en les seves respectives circumscripcionselectorals. Les discrepàncies ideològiques, fins i tot quan resultenradicalment i cridanerament antagòniques, són assumibles; les anomaliespolítiques no perquè, per definició, constitueixen alguna cosa més queuna molèstia. En realitat, posen en evidència la mateixa ficció en laque es basa el sistema, que és justament el d’una única realitatnacional. Ara la visualització ja la tenen: només cal mirar els dosúnics colorets del mapa.

José Montilla és un home absolutament pragmàtic. Si pot, repetirà eltripartit; no en tinc cap dubte, d’això. Si no es possible, procuraràobtenir espais de poder encara que no derivin de cap representativitatreal (ara mateix és el president de la Generalitat amb 37 escons, sobreun total, convé recordar-ho, de 135). En aquest sentit, no crec queexisteixi cap barrera ideològica en l’imaginari del PSC per aaconseguir els seus objectius: quotes de poder que mantinguin la ficcióde l’hegemonia. El problema -ai!- és que tot indica que aquesta ficció,aquesta falsa hegemonia, passa per un molt, molt mal moment. En aquestsentit, els pactes del PSC són literalment imprevisibles. Una altracosa és que els altres es deixin festejar…

Al president de la Generalitat, José Montilla, li dediquem avui algunapeça del compositor minimalista Michael Nyman (1944). Si us plau, nome’l confonguin amb Philip Glass (1937), que sí que és un gran músic.Nyman fa musiqueta d’ascensor i sala d’espera de dentista, però com queha treballat amb el pedant i buit director de cinema Peter Greenawaysembla una altra cosa. Sembla un artista, fins i tot. En tot cas, laseva obra és una mena de xiuxiueig sonor apte per a qualsevol ocasió.És una musiqueta. És ben poca cosa. Això sí: no molesta.