PSC: agonia municipal, agonia nacional

www.tribuna.cat

 

Tard o d’hora havia de passar. El PSC va escriure ahir el que probablement serà el seu epitafi polític a l’Ajuntament de Barcelona. Des que el 1997, Joan Clos va substituir Pasqual Maragall a mitja legislatura municipal, el projecte polític que proposava el PSC per la capital de Catalunya ha anat rodolant per una suau però constant pendent. La decisió de substituir a dit Clos per Maragall té molt a veure amb la prepotència que han actuat els seus successors en els darrers anys.

El resultat de la consulta sobre la Diagonal, que el mateix PSC va convertir en un plebiscit a la seva política, és conseqüència d’haver menyspreat durant molts anys els habitants de la ciutat. Primer amb Joan Clos i ara amb Jordi Hereu els barcelonins han vist com quedaven exclosos d’un projecte de ciutat. Una ciutat que sí, apareixia a les portades de les principals revistes internacionals i era focus d’atracció turística, però també una ciutat cada dia més pensada pels de fora que no pas pels que hi viuen.

  El PSC és vist com una multinacional del poder amb poques idees per il·lusionar i molts càrrecs per col·locar  
El problema del PSC ha estat no escoltar els ciutadans. Aquella frase pronunciada pel seu gran estratega electoral que “guanyaríem fins i tot presentant un sofà” ja comença a formar part de la història. Primer va ser el Fòrum de les Cultures i les posades de peus a la galleda de Joan Clos i ara ha estat la prepotència d’un equip renovat, però incapaç de generar cap il·lusió i de definir un projecte de ciutat més enllà de conservar el poder. I enmig de tot legat cants del cigne, com l’anunci d’aspirar a les olimpíades d’hivern. De fet, només els ha salvat de la crema abans d’hora la fidelitat d’alguns llocs com Nou Barris, Sant Andreu o Sant Martí a l’hora d’anar a votar i l’absència d’una alternativa clara fins a la consolidació de Xavier Trias.
La crisi barcelonina, a més, aquesta vegada té una derivada nacional molt clara. També el govern Montilla ha patit d’aquest autisme amb el ciutadà, tot i tenir una vida molt curta. El PSC ja no és vist com el partit transformador d’anys enrere, sinó com una multinacional del poder amb poques idees per il·lusionar i molts càrrecs per col·locar. Igual que Hereu ha pagat amb la reforma de la Diagonal l’absència d’un projecte col·lectiu, José Montilla pagarà segurament aquesta tardor la seva falta de posicionament respecte a les constants agressions que pateix Catalunya, vinguin del PP, el Constitucional o els seus socis del PSOE.