Crònica del trencament de Joan Laporta amb Reagrupament

    

reproduït del bloc de Manel Bargalló     http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/176125

 

 La primera part he explicat la figura de Jan Laporta durant la seva etapa com a president del FC Barcelona.

 

A la segona part, he explicat com va anar les negociacions i el tracte que van arribar amb Reagrupament Independentista abans que fos trencat unilateralment per Laporta.


A aquesta tercera entrega i de moment l’última, explicaré les circumstàncies que podrien haver influït a la decisió de Laporta de trencar el pacte emparaulat amb Carretero i la seva decisió de crear Solidaritat Catalana per la independència.
 

 

Les setmanes prèvies a l’assemblea nacional del 10J de Reagrupament Independentista, havia sortir dins de l’associació un grup,  que seguin la proposta del teòric independentista  i també reagrupat Josep Pinyol, volien aprofitar la crida de l’abril de les personalitats rellevants a favor d’una Conferencia Nacional del Sobiranisme.


L’estratègia que Pinyol havia escrit al seu llibre “Proclamació unilateral de la Independència” definia fer assemblees locals per tots els pobles a on s’havien fet els referèndums. En aquestes assemblees per mitjà d’unes primàries obertes s’escollien uns delegats que després anirien a una assemblea nacional, a on allà, junt amb els líders de diferents partits i grups o plataformes sobiranistes,acabarien de definir la candidatura unitària per proclamar la independència. 


Aquest grup de reagrupats, van mirar de forçar que a l’assemblea del 10J no es votés la candidatura que s’estava negociant amb Laporta. Per aixó van enviar correus a tots els reagrupats demanant que al’assemblea és votés la seva proposta de canviar l’ordre del dia. Si era aprovada implicava deixar en suspens la votació de la candidatura que Carretero estava mirant de tancar amb Laporta.

 
Unes de les raons esgrimides per justificar que no es votés la candidatura, criticaven que Laporta fos el candidat idoni. Alguns dels crítics amb Joan Carretero. que encara no havien paït la derrota de la seva estratègia durant la crisi de finals de gener, també s’hi van apuntar a les critiques contra a la figura del Laporta i les negociacions per escollir la candidatura conjunta.


Lògicament aquestes veus critiques va arribar a mans del Laporta i del seu equip. Laporta va pensar que l’assemblea de Reagrupament del 10J no seria una bassa d’oli. Semblava que el seu lideratge , malgrat el que li havia ofert Carretero, no ho seria tant.


Mentre Laporta negociava amb Reagrupament, paral·lelament estava negociant amb certes persones a la coordinadora nacional dels referèndums la possibilitat de fer un partit nou. Just quan va registrar el seu partit DCat, uns deu dies abans de l’assemblea, una persona de la coordinadora molt propera al Laporta, amb la base de dades de la mateixa, va fer unes trucades a tots els promotors dels referèndums de cada poble preguntant-los entre altres coses, quina afiliació política tenien. Està clar per mi, que estaven inspeccionant quants possibles suports podien comptar per fer el nou partit. A mesura que anava tenint més lligat els suports per fer el nou partit, les exigències per encapçalar la candidatura per Reagrupament, van ser més altes. Fins que al final, com he explicat a la segona part, Laporta és va desdir de la seva paraula, malgrat Carretero havia acceptat tot el que li havia demanat.


L’Assemblea Nacional de Reagrupament a 10 de juliol fou una bassa d’oli. Carretero amb la seva experiència política, va esperar el moment adequat i va arribar a un acord satisfactori amb el principal promotor de la Conferència Nacional del Sobiranisme dins de Reagrupament. Un acord que implicava aprovar la candidatura proposada per Carretero a l’assemblea i alhora deixava oberta la porta per poder incorporar a la mateixa de nous candidats segons els resultats de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Però també de pas, mantenia la porta oberta al Laporta, si aquest després de veure que l’assemblea havia anat sobre rodes, és repensava la seva decisió i acceptava la generosa oferta que li havia fet.


Però la sentència del TC a finals de Juny va provocar repercussions polítiques no només als partits de l’establishment, si no també alguns independentistes que rebutjaven la proposta de Reagrupament de proclamar unilateralment la independència, amb l’argument que es podia aconseguir la independència utilitzant la llei de consultes de l’Estatut. Tant l’Alfons Lopéz Tena, com l’Uriel Bertran, després del fracàs que havia representat pels seus lideratges respectius la fallida de l’estratègia d’apostar-ho tot per un referèndum independentista impossible, van veure la possibilitat d’aprofitar la figura mediàtica del Jan Laporta per trobar una sortida a l’atzucac que es trobaven. Uriel Bertran sabia que el seu recorregut dins d’ERC s’apagava amb la via dels referèndums morta i Alfons Lopéz Tena havia tensat tant la corda amb la direcció de Convergència i sobretot amb Unió també amb els referèndums, que tot feia pensar, que sense la força d’aquest  havia perdut tota oportunitat dins de la coalició.


Possiblement, si el Tribunal Constitucional no hagués emès sentència o l’hagués fet un mes més tard no hauria nascut la proposta de Solidaritat Catalana per la Independència.


Una proposta que inicialment era una crida per fer una gran coalició entre partits catalans,  per després al cap d’una setmana, esdevenir una copia simplificada de la proposta de Pinyol amb delegats escollits en assemblees locals per fer la gran assemblea per escollir la llista el 11 de setembre i finalment, quan ho han volgut articular, està acabant de ser més un projecte electoral que un projecte polític. Un projecte a on tot gira en les eleccions internes que finalment seràn el 4 de setembre, amb unes suposades primaries que malgrat van dir que serien llistes obertes no ho seran pas. Tot plegat deixa molts interrogants sobre la seriositat de la proposta i dels seus promotors.


Però també Solidaritat Catalana per la Independència amb les seves presses per créixer està mirant de fer-ho a costa de restar efectius de Reagrupament, copiant-li sense manies el seu programa i vanagloriant-se dels fitxatges que aconsegueix . No és d’estranyar que sigui així, si tenim en compte que paradoxalment, els més crítics amb Carretero per oferir al Laporta ser el cap de la candidatura de Reagrupament, quasi tots, han marxat a construir la candidatura del Laporta, portant-se amb ells, les seves maneres d’entendre com s’ha d’articular un partit i un cert ressentiment a la figura del president de Reagrupament.


Jan Laporta ha fet una aposta molt ambiciosa. Típica d’un líder valent o inconscient?. Això, no se sabrà fins després de les eleccions. Però ningú no podrà dir que l’aposta també ha estat molt arriscada. Renunciar a l’oferta de Carretero per ser el líder indiscutible de la candidatura de Reagrupament i en canvi crear a corre-cuita en dos mesos un nou partit, encara que tingui l’ajuda de l’Alfons Lopèz Tena i Uriel Bertran, té molts riscos. Com també poc comprensible, al menys per mi.


S’ha produït després de la sorpresa inicial, una sensació de frustració pels milers de reagrupats i simpatitzants que ja ho donàvem per fet que tindríem una candidatura de Reagrupament amb Laporta com a cap de cartell. Jo pensava i estic segur que no m’hauria equivocat gaire, que amb aquesta candidatura els altres candidats que s’estaven postulant a la Conferència Nacional del Sobiranisme, acabarien pactant fàcilment per fer la candidatura quan veiessin la força que tindria. Érem a les portes d’estar a punt de fer realitat el somni que portàvem molts anys perseguim: Una candidatura potent per poder fer un Parlament independentista.


En canvi a dia d’avui, no sé si demà, el que es pot constatar és una divisió real entre partidaris d’uns i d’altres que no ajuda a tenir més opcions per la candidatura independentista. Com més temps passi, les divergències augmentaran i les discussions entre partidaris d’un i de l’altre accentuaran. Els mitjans de comunicació hi posaran tota la sal a la ferida provocada per aquesta divisió, perquè no acabi de cicatritzar mai. Uns ho faran per vendre més i altres per impedir que el cada dia més alt suport a les tesis independentistes no tingui representació parlamentaria.


Ara faltarà veure com Laporta gestiona la negociació que tothom espera que hi hagi amb Joan Carretero. No serà fàcil després de la seva decisió de trencar el pacte emparaulat i crear Solidaritat Catalana. Això serà una altra prova que ajudarà a veure qui potencial polític té Laporta per negociar amb Carretero. Però d’entrada segur que amb una coalició no podrà aconseguir una oferta millor de la que ja li va proposar Carretero abans del 10J.


Potser Laporta necessitava un partit sota al seu control, per sentir-se més segur per pactar amb Reagrupament. No ho sé, però encara que finalment hi hagi aquesta coalició entre Reagrupament i Solidaritat Catalana, i Laporta encapçali la candidatura, s’haurà perdut dos mesos en lluites fratricides entre independentistes en comptes de promoure la candidatura independentista. No sé pas si la seva imatge mediàtica podrà compensar aquest temps perdut i la imatge de divisió que s’ha creat entre nosaltres.


El temps dirà si s’ha equivocat o no.  Jo penso que si que ha errat, però això és irrellevant. El que comptarà serà el dictamen dels electors i com deia aquell “al soci no se’l pot enganyar”…

 

 

Endavant les atxes!!



Comments (1)

Air Jordan XIXagost 30th, 2010 at 10:05

Però ningú no podrà dir que l’aposta també ha estat molt arriscada. Renunciar a l’oferta de Carretero per ser el líder indiscutible de la candidatura de Reagrupament i en canvi crear a corre-cuita en dos mesos un nou partit, encara que tingui l’ajuda de l’Alfons Lopèz Tena i Uriel Bertran,