La terra promesa

 

 

Me’n recordo perfectament del que va passar el primer diumenge de novembre del 2006. El senyor Carod apareixia a la tele dient que havia decidit tornar a pactar amb el PSC, no mirava a la càmera , mirava a dreta i esquerra , la mirada el delatava, havia mentit durant tota la campanya electoral, ni ell mateix es creia les coses que deia. Aquella mateixa tarda vaig decidir que En Carod i Puigcercós me les pagarien. El partit de Macià , de Companys i de Ventura Gassol, el partit que jo tan m’estimava, el partit on jo militava, havia acabat en mans d’uns miserables. Hi havien dues opcions, deixar que Carod i Puigcercós es carreguessin ERC o carregar-se Carod i Puigcercós i salvar ERC. Jo vaig apostar per aquesta segona opció, En Carretero també, En Cardús també, En Victor Alexandre també… l’Uriel Bertran no. Vaig perdre, En Carretero també, l’Heribert Barrera també. Els miserables van guanyar i el seu camàlic Uriel també va guanyar. Sóc un perdedor, com els catalans que el 1714 van perdre la guerra, però tinc orgull, tinc dignitat i tinc fe en un futur millor. Vaig decidir travessar el desert a la recerca de la terra promesa i seguir al Joan Carretero i no me’n penedeixo. Per arribar a la terra promesa cal travessar el desert i això és el que faig des de fa anys amb Reagrupament. El desert és dur, a alguns els hi han vingut al·lucinacions i s’han trobat amb un arcàngel caigut que els ha promés arribar a la terra promesa sense passar pel desert, sense adonar-se’n de que han caigut en mans del dimoni.

 

Postdata: En el llibre de Nod Uriel és l’àngel de la mort i se’l considera un aàngel traidor que vol l’alliberament de Llucifer. (surt al Wikipèdia)

 

Un altre dia parlarem del gladiador sodomita de Morvedre i dels viatges de l’Emperador Neró al Uzbekistan.