Per què no hi va haver pacte Reagrupament i Solidaritat?

www.tribuna.cat

 Reagrupament ha treballat fins l’últim dia en una proposta de coalició per anar junts a les eleccions de la tardor. Dilluns dia 11 d’octubre, Reagrupament torna a oferir una proposta (com havia fet anteriorment) sense rebre cap altra contra-proposta. Aquesta es concretava en assumir el 100% del programa de Solidaritat (els reagrupats sempre han pensat que era un calc del seu), oferir “cremallera” en totes les circumscripcions (un i un alternatius d’ambdues formacions) i cedir el cap de llista per Barcelona, entenent que aquesta és la circumscripció que més possibilitats inicials té de sortir.

Segons diverses fonts, Reagrupament va fer aquest oferiment mitjançant els representants de l’assemblea de Reagrupats i Solidaris, tal com aquests els van demanar. La voluntat de Reagrupament ve de lluny: es crea a partir de buscar els màxim consens al voltant de l’independentisme (cosa que el fa diferent a Esquerra on es fixa en l’eix esquerra-socialdemòcrata).
En els dies previs a la 3ª Assemblea de Reagrupament, com ja ha sortit en diversos mitjans, Joan Carretero ofereix el lideratge a Joan Laporta. També accepta el canvi de nom que exigeix l’expresident del Barça i presentar-se sota el nom de Democràcia Catalana. 
Sembla ser que Reagrupament accepta tots els noms proposats per Laporta (algunes fonts afirmen que no eren tants com algú poguera pensar en un inici) però té dubtes en el protagonisme que pot tenir Anna Arqué. Això incomoda a Joan Laporta i entra en crisi la negociació. 
Aquest fet sorprèn a les parts negociadores, doncs feia molt poc temps que es coneixien  Arqué i Laporta. Tot i així, Reagrupament, per tal d’arribar a un acord a l’Assemblea del 10 de Juliol, ofereix la inclusió de l’Anna Arqué (únic no de RCat a Joan Laporta), i que Joan Carretero es reservi la presidència de Reagrupament però no figuri com a candidat, per tal de donar tot el protagonisme a l’expresident blaugrana, i erigir-se en la figura que vetlli pel compliment dels compromisos electorals. Tampoc va ser acceptat.
Setmanes més tard sorgeix la Crida a la Unitat de l’independentisme feta per López Tena i Beltran, juntament amb Laporta, que enlloc d’iniciar un treball de ponts i diàleg amb totes les forces emplaçades es concreta en una nova opció electoral tancada a qualsevol pacte més enllà del 4 de setembre (segons el seu propi reglament fet pels mateixos tres polítics).
Aquesta circumstància deixa astorats a Reagrupament i a la majoria de l’independentisme de casa nostra. Allò que havia d’unir es converteix en una opció més i divideix.
Les setmanes següents s’espera trobar alguna aportació ideològica nova que justifiqui l’aparició d’aquest nou actor polític. Més enllà de com s’autogestionarà Solidaritat tot indica que es replica l’aportació feta per Reagrupament: Declaració d’Independència i s’obvia la Regeneració Democràtica que conserva Reagrupament.
Fins a l’aparició de Reagrupament no hi havia un full de ruta que trenqués el sil·logisme: referèndum – majoria social – mentrestant governar. Joan Carretero col·loca en l’escenari polític la declaració de sobirania per part del Parlament de Catalunya. Allò que semblà una fugida endavant s’ha convertit en la veritable alternança aquestes eleccions: o declaració o  continuar essent una comunidad autónoma de regimen común (amb tots els matisos dretes-esquerres que es vulguin).
En els actes públics que ha fet Solidaritat ha deixat clar que tenen una llista tancada a qualsevol pacte que no hagi passat per la seva metodologia interna d’escolliment. Això ha produït que des de Reagrupament es vegi com a impossible aquesta coalició.
Per acabar, cal tenir en compte la gent que ha conformat Solidaritat en les seves àrees de responsabilitats internes (segons el propi organigrama) i que formen part de la llista electoral són persones que van marxar de Reagrupament fent manifestos, declaracions i acusacions que avui dificulten la concòrdia necessària.