La supèrbia dels profetes

reproduït del bloc de Jaume Claramunt

 http://www.molles.cat/ 

Dela mateixa manera que cal recordar les aportacions intel·lectuals queJosep-Lluís Carod-Rovira (aquí i a la Xina popular) ha fet al llargdels anys en la definició d’un cert tipus d’independentisme que ellmateix va batejar com “de pluja fina”, també cal reconèixer que la sevapraxi política ha quedat molt lluny de les expectatives que el seu verbabrandat havia creat. Tan fina ha estat la pluja que no han calgutparaigües. Carod ha esdevingut un cadàver polític que, ple desupèrbia,  malda per trobar qui l’enterri amb honors de cap d’estat.Fora de la realitat, no s’adona que el seu temps ha passat, que quancremes les barques es fa difícil de retornar a port. Pagat de símateix, inconscient de la deriva autoritària que li agreja el caràcter,espernega sol davant els elements sentint-se injustament incomprès, ellque té la veritat. No deixa de ser patètica la seva arronsadad’espatlles davant la patacada electoral que ha sofert Esquerra.Indecent la seva caiguda d’ulls, el seu “senyoreta, jo no he fet res”quan encara branda la famosa clau d’aquell govern que havia de cosir elPSC a la nació. Puntades sense fil. Només han aconseguit que mori elPSC a mans del PSOE com ERC va morir a mans d’Esquerra. La subtildiferència que canvia tot un món, tot un projecte polític, tot un país,tota una generació.

Ves,però, que ara en Carod no ens endolceeixi Esquerra. Perquè de lamateixa manera que l’encara vice-president del govern és responsable dela sensació d’engany que els independentistes vam tenir ben aviat,ningú a can republicà pot fer-se ara l’orni. I si en Carod és d’undesvergonyiment i d’un cinisme inaudits, ja no us dic res de laprepotència i del posat perdonavides d’elements com Puigcercós, Ridao,Huguet, Vendrell i un llarg etcètera de dirigents d’Esquerra que,durant uns anys, s’han cregut el centre del món i s’han dedicat amalparlar de tot independentista que gosava dubtar de la benaurançarepublicana.
Esquerrano té només un problema polític, ni segurament de projecte: el problemaés de credibilitat. I quan una formació política que basa el seu relatideològic en imatges tan eloqüents com “les mans netes”, la honestedato la confiança, no és capaç que l’electorat se’n cregui mitja paraula,és que té una fissura a la línia de flotació i el vaixell s’enfonsa.
Nosé si no és massa tard per refer ponts, per recuperar l’entorn social,per avenir-se a parlar, però sí que ho és per fer-se l’humil. Sé quesegurament és injust que pagui tothom pel mal de pocs i que a Esquerrahi ha gent magnífica, patriotes honestos que han picat molta pedra.També que els projectes polítics són de vegades mal·leables, però quanets al govern has de deixar clar quin és el teu objectiu polític.D’aquí plora la criatura: l’Esquerra de Carod i Puigcercós no hamostrat mai una acció de govern nacionalment desacomplexada. Els mots,sovint, no són suficient per amagar la covardia, l’autocomplaença,l’acomodar-se a un poder que havia de servir per revoltar el país.L’engany funciona un cop, dos i tot (si no, fixeu-vos a CiU), però tardo d’hora cal donar la cara i assumir que s’ha errat el camí. I la culpamai no és del camí perquè de camins n’hi ha molts. Alguns fa temps queens vam aturar i ens hem esgargamellat assenyalant un altre camí mentreels vèiem allunyar-se. El nostre és més costerut i no s’hi pot anar encotxe oficial, però ningú no ha dit que hagi de ser fàcil. Ara caldràque tota la bona gent d’Esquerra, que n’hi ha i molta, entengui que calrefer el camí i recuperar la credibilitat. Si ho aconsegueixen, segurque ens trobarem, perquè el camí és llarg i tots hi som necessaris.
Ull,però que a partir d’ara haurem d’estar amatents als nous profetes quevoldran treure profit de l’estrip republicà. Escarmentats però mesells,som capaços de creure de nou velles mentides grandiloqüents senseadonar-nos que no hi ha profecies, que només hi ha treball, constànciai convenciment.