Salvador Sostres tip de CiU

reproduït del bloc de Salvador Sostres.

 

 Alguns em demanen que què m’ha passat amb Convergència i ja ho he explicat alguna vegada però vull tornar-ho a explicar, perquè em sembla que de l’explicació en podem treure alguna cosa més que política i politiqueig. Vaig, en efecte, escriure molts articles per mirar d’afavorir que Convergència arribés al poder, molts articles perquè l’Artur Mas aconseguís de ser finalment president.

 

Els partits polítics són eines, la democràcia és una eina: no són finalitats en ells mateixos sinó els recursos que tenim per mirar d’avançar i de construir un món millor. Durant els anys del tripartit creia amb total sinceritat –i així ho vaig expressar- que Convergència era l’eina adequada per als bells propòsits, i ara que la maquinària ha començat a funcionar tinc els meus dubtes sobre si l’hem encertada.

 

Les retallades no van acompanyades d’un full de ruta que ens encoratgi a sacrificar-nos; simplement se’ns parla, amb to caspós i poc generós, de retallades. Quan Churchill demanà sang, suor i llàgrimes, a continuació explicava que el Regne Unit s’havia de mantenir fort i unit per guanyar Hitler i preservar la llibertat. Els anglesos que van haver de sacrificar-se i fins i tot de morir sabien per què ho feien, per què donaven llur última mesura d’honor.

 

El president Mas sempre ha ant curt d’èpica, però no d’èpica com qui parla de carisma, de saber ser simpàtic o d’agafar amb gràcia les criatures. El president Mas ha anat sempre curt de l’èpica essencialque esperona els pobles i que els posa dempeus i que els manté lliures i units. No parlo d’una èpica decorativa sinó fonamental. Parlo del relat que tot poble necessita per saber quina és la seva missió i quin és el seu destí.

 

El president Mas encara no s’ha adreçat als catalans com a president. S’hi ha adreçat com a líder de l’oposició, com a comptable i com a marit de la senyora Helena Rakosnik, esplèndida senyora, magnífica senyora. Ens ha parlat de com de malament ho ha passat fent la seva travessia del desert, de l’estat en què s’ha trobat la caixa i de com s’estima la seva família i de com se sent estimat.

 

Però no ens ha dit què espera de nosaltres ni què pensa fer per nosaltres. No ens ha dit quina és la nostra estrella ni a quina proesa hem d’adscriure la nostra esperança. No ens ha convocat a resistir ni a guanyar res, no ens ha dit què era llum ni què era ombra, i francament em sembla que no ho sap.

 

Com tampoc no sabia quin govern havia de fer després de tants anys de prometre els millors, i va acabar fent Mascarell conseller de Cultura, aconsellat, per cert, pel miserable d’Agustí Colomines, que va aquests dies per Barcelona presumint que el Mascarell va ser ell qui el féu conseller.

 

El president del Mas encara no s’ha adreçat als catalans, no ens ha explicat què vol fer ni com, insisteixo que penso que no ho diu perquè no ho sap.

 

Per això aquests dies de govern em semblen pobres, insubstancials, sense un fil que els cusi, sense un relat que els doti de destí. Podria en Mas ser perfectament un president socialista, i presumir de la famosa gestió tal com presumeix de retallades. Podria ser un comptable, i no un president. Podria ser un noi amb “manguitos”. Podria ser aquell Ascó que tenia la meva àvia fa uns anys. I li manava: “Ascó, baixi’m els números”.

 

Deixant de banda el cas concret del president Mas i els seus primers dies de govern, hi ha també una qüestió d’actitud, una qüestió d’actitud que ja entenc que és difícil que entengui un país que com Catalunya llegeix majoritàriament  La Vanguardia. I aquesta qüestió d’actitud rau en vigilar les coses que estimes perquè continuïn sent estimables, rau en la crítica si cal ferotge dels teus amics i de les persones que valen la pena perquè per comoditat, per cansament o per inèrcia no es desviïn del seu bell camí.

 

No és més convergent, ni més catalanista, qui li riu totes les gràcies a un president convergent i catalanista, sinó qui intenta treballar i lluitar –cadascú amb les seves eines- perquè aquest president faci la tasca i concreti l’esperança. Ja entenc que això ha de ser difícil d’entendre entre votants de Sandro Rosell i lectors de La Vanguardia, però no hem vingut al món a fer la mona, ni a perdre el temps en afers florals, ni a fer la pantomima de la responsabilitat mentre tot s’esvaeix perquè ha quedat en mans de gent massa frívola o que no està a l’alçada de les circumstàncies.

 

Vigilem, critiquem les coses que estimem. Som profundament crítics amb el nostre país perquè només així es pot acabar destriant el gra de la palla, el Vila del Colomines, el Sanchis del Graupera, el Madí del Quico Homs, etcètera. Només així, amb molt d’esforç i molta incomprensió i molt de patiment podrem guanyar el futur des d’aquests límits d’ara.

 

Perquè sinó tot s’acaba quedant en la superficialitat més estèril i absurda, en la pantomima més barata. No n’hi prou de ser el més astut, perquè sinó, tot acaba sent com els intel·lectuals de La Vanguardia, és a dir, res, entre bocatorta i aquella pepa badalonina de l’Enric Juliana. Aquest tel de merda sobre cada cosa estimada. Aquest tel de comèdia que eixuga tota profunditat. Els ciutadans d’un país lliure, o que aspira a ser lliure, no són mai animadores del seu govern, amb pom-poms i tutús o maquillades com barjaules.

 

Els ciutadans d’un país lliure o que aspira aser-ho, precisament perquè s’estimen el seu país i la qualitat de la llibertat que tenen o desitgen, són els que més s’ho miren tot i amb més amor, i més virtut reclamen.

 

Jo vaig treballar, vaig lluitar i vaig perdre, i vaig guanyar, perquè el Mas fos president, i el que tenim ara no és el que ens va prometre. No ens va prometre una política cultural socialista, i és això el que tenim amb en Mascarell. Ens va prometre els millors i el Quico Homs està molt per sota de ser mínimament acceptable. Ens va prometre el dret de decidir sense límits i les seves aliances fins avui desmenteixen aquesta hipòtesi, com fer la paròdia de votar la consulta independentista d’amagatotis.

 

Tot això és el que em passa amb Catalunya i amb Convergència, i amb els catalans, i amb aquest present que ens crema i aquest futur que se’ns està escapant de les mans.