Vicent Partal: I si CiU va llegir malament el resultat?

www.vilaweb.cat

 CiU va obtenir una gran victòria en les eleccions del novembre de l’any passat. És indiscutible que és el partit cridat per la gent a governar i que té el dret de marcar el temps i la forma. Però també corre un perill: pensar-se que els ciutadans li han donat carta blanca. I veient com se li complica la vida cada hora que passa comence a pensar que algú, a CiU, ha llegit malament la intenció dels electors. 


Jo no tinc cap mena de dubte que CiU va guanyar perquè molta gent volia Mas de president, pel seu programa, per les seues idees. Però crec que el president s’equivocaria, si no tinguera en compte que va guanyar també perquè molta gent no volia un president com Montilla ni un govern com el tripartit. En política aquestes coses són complicades de mesurar, però el sentit comú parla tot sol i crec que és difícil que ningú puga sostenir que en les passades eleccions el cansament del tripartit no va tenir res a veure en la victòria de Mas. 

Dic això perquè CiU sembla que haja entrat en una senda que és possible que els seus votants més fidels aproven, però que causa malestar en amplis sectors que van veure la victòria convergent com un pas positiu, sense entusiasme. Sectors que crec que van ser decisius a l’hora de fer que la seua victòria fóra tan important. 

Han passat els cent dies de rigor i, si bé l’oposició política oficial sembla descol·locada, al president Mas, li va eixint de sota les pedres una oposició que, si jo fóra ell, em preocuparia més encara. 

La gent ha estat molt pacient amb les retallades brutals que ha proposat el govern, però sembla que no pot més. La reacció de Miquel Vilardell contra el pla sanitari ha obert una aixeta que promet una conflictivitat notable. Uns altres sectors, com les constructores, arquitectes, etcètera, també han alçat la veu en veient que en més de dos mesos no s’ha licitat ni una sola obra pública –fet insòlit en aquest país durant dècades i dècades. El malestar entre els sectors culturals i mediàtics nacionalistes creix molt ràpidament, quan veuen que es deixen morir eines com Comunicàlia o el Baròmetre de la Comunicació, que Acció Cultural té davant el problema de la seua vida i no se sap resoldre o que institucions com el Catalan Center de la New York University hauran de desaparèixer mentre es van pagant coses com la Fira d’Abril. I de l’escola, ni en parle. La consellera Rigau va pel camí de batre rècords. 

Políticament, la votació contra la llei d’independència ha obert també una primera esquerda en una part de l’opinió pública, especialment pel fet que arriba la mateixa setmana que CiU ha votat sí a les consultes. Ells es pensen, n’estic segur, que això és compatible i que no passa res, que ningú no els ho tindrà en compte. Que Solidaritat és insignificant i que Esquerra és poc menys que un cadàver. Jo no n’estaria tan segur i, en canvi, em preocuparia de saber si l’elector, també el convergent, ha entès la ziga-zaga entre el sí de diumenge i el no de dimecres. 

Però, si tot això ja és un mal, crec que el pitjor és que aquestes actituds van acompanyades d’una duresa en el tracte, d’una intransigència envers els interlocutors i d’una suficiència tocant a la prepotència que el país no es mereix, sobretot en una època en què ja li demanen tants de sacrificis.