Víctor Alexandre: El suïcidi d’Esquerra

El cataclisme que ha patit Esquerra en aquestes darreres eleccions ha convertit en cadàvers polítics una bona colla de noms que l’any 2003 tenien al davant un futur esplendorós. La manca d’intel·ligència i la ridícula prepotència amb què van menysprear els alarmants informes de detecció sísmica de l’any 2006, arran del segon tripartit, han provocat una fuga espectacular de militants i de simpatitzants, fins a l’extrem de perdre l’escandalosa xifra de 540.000 votants en tres anys. A Esquerra, per tant, no l’ha assassinat ningú. Esquerra s’ha suïcidat. Conduïda per una executiva galdosament sodomitzada pel PSOE de Catalunya i incapaç de reafirmar-se per mitjà de res que no sigui un odi fòbic a CiU, Esquerra ha perdut les sigles a la mateixa velocitat que perdia els votants. I a força de ser marca blanca dels socialistes, ha acabat veient-se obligada a crear-ne de noves a diferents municipis per amagar el seu nom en un intent desesperat de captar vots incauts en les eleccions. Fins i tot a Barcelona. Però ni així no ha pogut evitar el desastre. Convertida en un cau de conservadors i immobilistes que han respost amb insults o desqualificacions als votants que li han retret no haver-se quedat a l’oposició així com el frau electoral de transformar el vot independentista en vot espanyolista, s’ha desacreditat tota sola.

Es comprèn, per tant, que Joan Ridao, intuint el nou sisme que s’acosta en les eleccions espanyoles, hagi proposat a ICV de formar coalició. Tot s’hi deu valdre per maquillar la realitat. De tota manera, el secretari general d’ICV, Joan Herrera, ja ha respost a Ridao que s’ho tregui del cap. El que és nou, per bé que Joan Puigcercós ho ha dit ben baixet, és el reconeixement que “la divisió de l’independentisme” l’ha causada Esquerra. Dic que és nou, perquè fins ara, en el to superbiós que ha caracteritzat la direcció del partit, ho negaven obertament. Deien que la culpa no era seva sinó de l’independentisme, que s’havia tornat boig per no votar un partit que es lliura en cos i ànima a forces d’obediència espanyola a canvi de remenar les engrunes del miserable poder de Catalunya.

Però la supèrbia, com dèiem, no ha minvat i la dimissió de la direcció republicana -que ja s’hauria d’haver produït la mateixa nit de les eleccions catalanes del 2010 i no pas ara- té tots els elements d’una operació de maquillatge consistent en la presentació d’una cara mediàtica -que el 2009 deia“estic d’acord amb la línia actual d’Esquerra”– per transmetre aparença de canvi. Però si donem un cop d’ull als noms que malden per estar en la nova executiva veurem que el montillisme ha decidit continuar remenant les cireres. En aquest sentit, són molt il·lustratives les paraules de Ridao dient que vol una Esquerra “que pesqui en les aigües del peix gros, que és el PSC”. Però, el “peix gros” de què? El peix gros de l’esquerra espanyolista, potser? Francament, vistos els resultats electorals de tots dos, és obvi que la direcció republicana té els mateixos coneixements de pesca que Rock Hudson a L’esport favorit de l’home, de Howard Hawks.

Per si fos poc, Joan Puigcercós ha reblat el clau afirmant que les causes per les quals el cistell és buit són les “deslleialtats” que hi ha hagut en la direcció i en el conjunt de la formació. Més arrogància. Pel que sembla, per a l’executiva d’Esquerra, és “deslleialtat” criticar l’espanyolització del partit, els seus homenatges a dirigents feixistes com Samaranch, la seva humiliant submissió al PSOE fins a límits esperpèntics i la negativa a consultar les bases abans d’ensarronar els catalans presentant-los com a “megagalàctic” un acord de finançament que s’ha demostrat infecte i ofensiu. Cal reconèixer, tanmateix, que aquesta Esquerra ha estat molt coherent abandonant la R de Republicana per poder-se homologar amb les corones reials. Només les corones reials exigeixen ser mantingudes sense possibilitat de ser criticades.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat