EL DILUVI UNIVERSAL

La història està plena de moments catastròfics on tot sembla perdut, però sempre després de la catàstrofe venen moments millors, moments de recuperació i de ressorgiment . Per exemple l’any 985 Barcelona va ser arrasada per les tropes d’Almansor, no va quedar res, va ser la mort, però uns anys més tard els comtats catalans s’havien convertit en independents i començava un llarg període de prosperitat.

Tot això ho dic perquè enguany estem assistint a la mort de la Catalunya autònoma i al final dels partits polítics que han apostat per l’autonomisme. La Catalunya autònoma va néixer el 1977 amb el retorn del President Tarradellas i ha acabat amb la ruïna de la Generalitat i la descomposició i autodestrucció dels partits autonomistes catalans. El tot poderós PSUC s’ha convertit en un partit de quatre frikis que es dediquen a dir bajanades i estirabots, el PSC ha acabat absorbit pel PSOE i Centristes de Catalunya ja no existeix. ERC ha passat per tres etapes. Una primera etapa amb Barrera i Hortalà en que era un partit de gent liberal d’esquerres, que defensava uns postulats molt coherents i assenyats però que només comptava amb els votants nostàlgics de l’ERC d’abans de la guerra. Una segona etapa amb l’Àngel Colom en que el partit es va rejovenir espectacularment i va adoptar un discurs netament independentista com el de la Crida. I finalment una tercera etapa en que Carod, Benach, Huguet i Puigcercós van decidir carregar-se tota la història del partit, carregar-se el logo, carregar-se les sigles i convertir ERC en una fotocòpia de Nacionalistes d’Esquerra (NE). NE era un partit anticonvergent i proper al PSUC que prioritzava l’eix esquerra-dreta per damunt de l’eix nacional. El discurs de NE va fracassar a les eleccions del 1980, va tronar a fracassar a les eleccions del 1984 i ha tornat a fracassar quan Esquerra se l’ha fet seu.

 

El cas de CiU mereix un tractament especial. L’ èxit de CiU a les dues darreres eleccions és un pur miratge, els dirigents de CiU s’han limitat a aprofitar-se de l’enfonsament d’ERC i del PSC però en realitat no es pot dir que hagin aportat res. Els actuals dirigents de CiU són els mateixos que van investir José Mª Asnar i els mateixos que van acceptar el transvasament de l’Ebre el 2003. Que ningú tingui cap dubte que tornaran a pactar amb el PP i tornaran a vendre’s al millor postor. A l’ajuntament de Badalona i a l’ajuntament de Sitges ja ho han fet. L’únic objectiu de CiU és el poder i el poder des de fa 300 anys està a Madrid. La dependència d’Espanya és una ruïna per Catalunya però pot ser un gran negoci per determinades persones i això ho saben bé a CiU, ho sap Duran i Lleida, ho sap Macià Alavedra i ho sabien alguns catalans “il·lustres” com Porcioles, López Rodó o Cambó. Roma no paga traïdors però Espanya sí. El procés de descomposició i autodestrucció que afecta a tots els partits catalans autonomistes també acabarà afectant a CiU. A CiU li passa el mateix que als vedells que acaben a l’escorxador, van menjant i menjant i no se’n adonen que el seu final cada cop està més proper.

El diluvi universal ja ha acabat amb Carod, Puigcercós, Montilla i Saura, però probablement també acabarà amb la direcció de CiU i amb molta més gent. En aquests moments el que hem de fer els independentistes és protegir-nos del diluvi i esperar. Els corruptes , els botiflers i els col·laboracionistes tenen els dies contats. Els independentistes tenim del nostre costat gent honrada, honesta i preparada, gent com el Joan Carretero i com l’Oriol Junqueras. Si som llestos i no cometem errors tenim totes les de guanyar. Després de la Catalunya autònoma i espoliada vindrà una Catalunya millor, una Catalunya políticament lliure, econòmicament pròspera, socialment justa i espiritualment gloriosa.